«¿On ets, amat? ¿Què t’ha passat? / ¿Què potser al país llunyà, / tu, traïdor, m’has enganyat / amb una bellesa d’allà? / O és que la teva mirada / en la tomba està apagada?» / Així, Liudmila, amb tristor, / destil·lant pels ulls amargor, / en la cruïlla somicava. / «¿Tornarà ell -es demanava- / de la batalla paorosa / amb nostra host victoriosa?» ~ De sobte, al lluny, polseguera; / és com si gent d’armes vinguera: / to-po-top, renills de cavalls, / trompetes, dringar de metalls; / els arnesos, empolsegats; / els elms, de llorer coronats. / ¡Heus ací, els guerrers ja vénen! / En corredissa l’aire fenen / el bell donam i la canalla... / «¡Han tornat vius de la batalla!» / ¿I Liudmila? Allà espera... / «Capità, ell, d’esquadró era... ~ ¡El retrobament, dolça hora!» / Mes, passa la host per la vora; / ja se’n va de guerrers la fila... / ¿On hi ha el teu heroi, Liudmila? / Digues: ¿on la teva alegrança? / ¡Ah, adéu, dolça esperança! / ¡Tot perdut: l’amat no hi és! / ¡Au, torna-te’n a casa, vés! / Trista, camina amb el cap cot. / «Obre’t per a mi, tombal clot; / sepulcre, fes-me el teu badall. / ¿Estimar dos cops? ¡Que no, mai!» ~ «Però noia, ¿què t’ha passat? / -de sa mare el crit esverat-. / Que el Creador calma t’envie.» / - «¡Horror! ¡De dolor desvarie!» / Ja res no serà mai igual. / ¡Inclement, el cel és aital! / El Senyor ens ha oblidat... / ¿On hi ha la felicitat? / ¿I on dels vots l’acompliment? / ¿I on Déu nostre provident? / Inclement és el Creador. / Heus ací la fi... ¡Quin dolor!» ~ «Filla, és pecat rondinar; / ens envia Déu el pesar; / mes, de mal, Ell mai no en fa; / el plor un mort no tornarà.» / - «¡Oh, mareta, tot s’ha acabat! / ¡El cor a creure s’ha negat! / Resava jo esperançada / davant la icona sagrada, / les llàgrimes a doll caient... / ¿I per a això resa la gent? / ¿Per a no res aconseguir? / ¡Ja no tornaré a florir! ~ Prompte em va somriure la vida, / prompte ha quedat enfosquida, / prompte els anys bonics se’n van. / ¿I al Cel els meus ulls s’alçaran? / ¿A qui no em sent, jo, pregar? / ¿Que potser faré els morts tornar?» / - «¡Déu del Cel, són mots d’amargor! / Filla, modera’t, per favor. / El patir en la terra, breu. / Dels humils el paradís, seu. / Per als que es rebel·len, l’infern. / Obeeix al Pare etern.» ~ «¡I ara, les penes infernals! / ¡Recompenses celestials! / Vet el meu cel: jo i l’amat; / si lluny d’ell: el bé s’ha acabat, / tota llum em sembla foscor. / M’ha oblidat el Salvador.» / Així Liudmila fel tirava, / així del Senyor es queixava... / I vet ací que es pon el sol, / apareix l’estel·lar estol / en la tranquil·la muda nit; / la vall i el bosc s’han enfosquit. ~ I s’alça la lluna d’argent / sobre la roureda silent; / per entre els núvols, ¿la veieu? / Queda ara coberta i adéu. / S’allonguen ombres dels turons; / els boscos: foscos com carbons; / negres, les aigües arrissades; / del cel cau fosca a cabassades. / Va fent la seva la tenebra; / agotnada, festa celebra. / Lluny, el pujolar adormit. / ¡Oïu: sona mitjanit! ~ Es gronxen els cimals dels roures. / De la fondal, comença a moure’s / un enigmàtic oratjol... / ¡Un genet baixa pel pujol! / Renills de corser abrivat... / De sobte, passes han sonat... / I ara pel porxo de metall / sona l’anella en rogall. / De patac algú xiuxiueja. / Liudmila tota tremoleja / i sent la coneguda veu / del preciós estimat seu: ~ «¿Dorms o no, el meu amoret? / ¿Que potser l’oblit és ja un fet? / ¿Contenta o estàs plorant? / ¡Alça’t, que tens l’amat davant!» / - «¿Ets tu? ¿D’on véns a mitjanit? / Que jo encara tinc humit / per moltes llàgrimes el rostre. / ¿Vol dir això que el Senyor nostre / el meu lament ha escoltat? / ¿És ver? ¿Mon amat ha tornat? / ¿On has estat? ¿Com, ton retorn, / després d’haver rodat, al born?» ~ «Prop de Narva hi ha ma presó. / Quan la lluna amb semblant redó / s’ha enfilat sobre la vall, / quan sona el dotzé batall, / els nostres cavalls ensellem, / de les fosques cel·les marxem. / Tard m’he posat jo en camí. / Tu ets meva, ¡digues que sí! / ¡Psst! Sona el xut del mussol... / ¡Cant nupcial, alça el vol! / El meu cavall renilla, ¿ho sents? / ¡Anem ja, marxem amb els vents!» ~ «Espera, no marxem de nit; / el fred em farà mal al pit, / tindré por en ple camp obert / i els núvols la lluna han cobert.» / - «¡Què dius, fred, amb mi! ¡Gens ni mica!» / ¿La lluna? ¡Bé surt d’on es fica! / Llong és nostre camí, ¡au, va! / Rosegant les regnes està / el cavall, impacient. / ¡Va, aprofitem el moment! / ¡Som-hi: m’han donat poc de temps! / ¡Marxem ja tu i jo amb els vents!» ~ «Però, ¿en plena nit, dius, ara? / ¿Per ventura no sents que encara / els batalls de mitjanit sonen?» / - «Dorm el bosc, les fresses moren. / Al flum s’emmiralla la lluna. / ¡El cavall volarà tot d’una!» / - «Digues: ¿la cel·la fosca on tens?» / - «A Lituània. ¿Te’n véns? / Fosca, sí, freda i molt humida, / coberta d’herba atapeïda; / una creu, sis posts i un sudari. / ¡Estic frisós per arribar-hi!» ~ Cavalquen ella i el genet. / La tendra noia amb el bracet / s’agafa d’ell per la cintura, / el cap posat al pit amb cura. / Cavalquen, volen per les valls, / tossal amunt, tossal a baix. / Al pas llur la terra tremeix, / van tirant espurnes en feix / i pols rere ells a glopades, / ¿n’heu vist, d’aquestes galopades? / Creuen la campanya, el bosc. / ¡Tant hi fa, si està ben fosc! ~ «Lluu la lluna, la vall s’argenta. / Véns amb mi, tu sigues valenta. / ¡Som-hi, cap al meu soterrani! / ¡Se’m riuen els ossos i el crani!» / - «¿Què és això, criptes i esquelets? / En la tomba, els difunts: quiets.» / - «¡Tss! Al bosc les fulles tremolen. / ¡Tss! ¿Sents? Xiulets per l’aire volen. / Aleteja el negre corb... / ¡Cavall, quin espant més orb! / ¡Un foc follet! ¿El veus allà? / ¡No tingues por, arribem ja!» ~ Surten llavors ombres silents: / són visions fosforescents, / en grup, rere glops de vapor, / de les tombes en volior, / mentre la lluna va pujant, / en rotllana elles rodant. / El rogle eteri lluminós, / talment fent festes a aquells dos, / canta, com si per la cuscuta, / que sembla una bèstia bruta, / passara el vent en romboll; / ¿sentiu com un murmuri foll? ~ «Lluu la lluna, la vall s’argenta. / Véns amb mi, tu sigues valenta. / ¡Som-hi, cap al meu soterrani! / ¡Se’m riuen els ossos i el crani!» / - «¿Què és això, criptes i esquelets? / En la tomba, els difunts: quiets.» / - «Per entre arenys cavalquem. / Vent de l’alba ja et notem. / ¡Au, va, cavall meu, cap allí! / ¡Encén-te, estel del matí! / La lluna ja se n’ha anat. / ¡Cavall meu, que el gall ha cantat!» ~ «Estimat, ¿ja estem a prop?» / Entre els pins, un renou de cop; / sona el pestell d’un portal, / entra cap a dins l’animal. / Liudmila, i allà, ¿què hi veus? / ¡Làpides, tombes, nínxols, creus! / I una església allà al mig. / Del cavall ressona el trepig, / amb l’eco tremolen els murs; / per l’herba, murmuris obscurs, / com dels morts la veu apagada... / Mentrestant, s’albira l’albada. ~ Mig en somnis percep la xica / que el cavall en un clot es fica; / tots tres: animal, genet i ella, / espantada sobre la sella. / Terribles sons en espetec, / uns ossos repiquen en sec. / S’alça la pols en remolí. / Crida la tomba: «¡Cap a mi!» / Ai, pobra Liudmila, pobreta, / ¿on tens l’amat i la caseta? / Mira, ací, la teva sort: / el sepulcre i el nuvi, mort. ~ Un cadàver horripilant, / ert, fosc, emblavit el semblant, / amb un sudari embolicat, / de tot alè vital mancat; / ambdues galtes enfonsades, / mig oberts els ulls endebades; / els braços encreuats els té. / De sobte... ¡S’aixeca i ve! / «Noia, ¿ací dempeus què fas? / Aquest fossot: el nostre jaç. / La cortina: aquest sudari. / ¡Dolç serà jeure a l’ossari!» ~ Es queda de pedra Liudmila, / que ni l’encerta, ni l’enfila. / I vet ací que cau ben morta. / Pel Cel, dels crits s’obre la porta. / Sota terra, tot és lament. / I ara, sentiu la morta gent / que en tropell de les tombes surt / i entona aquest himne curt: / «No és de seny pels morts rondinar; / prou que sap l’Altíssim jutjar. / Pel dolor no digues mai mal; / l’hora ha arribat del teu final.» ~ “Liudmila”, de Basili Andréievitx Jukóvskiй. Traducció: © Loïç Miquel Pérez Muñoz, 2023. Tots els drets reservats.
