Carta a A. O. S. ~ Content estic del vostre millorament. Pel que fa a mi... Deixem, però, de banda la nostra salut. Hem d’oblidar-nos-en, d’ella, com de nosaltres mateixos. Així, doncs, de nou torneu a la vostra capital de província. Amb noves forces heu de renovar l’amor envers ella; vostra és, confiada ha estat a vós, heu de fer-la familiar vostra. En va comenceu a pensar una altra vegada que, en ella, la vostra presència pel que fa a l’activitat social és totalment inútil; que la societat està podrida fins a l’arrel. Senzillament, us heu fatigat, vet tot el que ha passat. Per a la dona del governador, de feina, n’hi ha per tot arreu, a cada pas. Fins i tot exerceix ella la seva influència quan no fa res. Vós mateixa ja sabeu que no es tracta d’anar amb vanitats ni de tirar-se de cap a tot sense pensar. Al davant vostre hi ha dos exemples vius que vós mateixa ja heu esmentat. La vostra predecessora, J...(66), va fundar un munt d’institucions benèfiques, i, amb això, va moure bona cosa de soroll i bona pila de correspondència va generar, fent que es belluguessin ecònoms, secretaris i que els desordres i les sises anessin a l’ordre del dia; per tot plegat, va resultar que a Peterburg es va guanyar reputació de benefactora, mentre que a K...(67) va quedar tot fet un desastre. En canvi, la ‹knyaguinya›(68) O...(69), muller del governador anterior en la vostra mateixa ciutat K..., no va fundar cap institució ni cap asil, enlloc fora de la seva ciutat no va fer soroll, ni tan sols va exercir cap influència sobre el seu marit i no es va ingerir en res que fos particularment oficial o que tingués a veure amb el govern, i, nogensmenys, fins avui en dia ningú en la ciutat no pot recordar-la sense llàgrimes, i tothom, començant pel comerciant i acabant amb el nyèbit més miserable, encara repeteix: «No, mai no hi haurà cap altra com la ‹knyaguinya› O...» ¿I qui ho repeteix, això? Doncs aquella mateixa ciutat per la qual, segons vós no es pot fer res; aquella mateixa societat que vós considereu depravada per a sempre. Així, doncs, ¿és que realment no s’hi podria fer res? Us dic que us heu fatigat, no és més que això. Us heu fatigat perquè ho heu agafat amb massa ímpetu, heu confiat massa en les vostres pròpies forces, s’ha apoderat de vós l’embranzida femenina. ~ Repeteixo un altre cop el mateix que ja he dit: gran és la vostra influència. Sou vós la primera persona de la ciutat; de vós imitaran tot, fins a la bagatel·la més ínfima, per culpa del destrellat simiesc de la moda i en concret del nostre destrellat simiesc rus. En tot sereu legisladora. Només que porteu bé els vostres assumptes, ja amb això exercireu influència, car fareu que els altres s’ocupin també dels seus propis assumptes. Mentre sigui possible, aparteu el luxe de vós, car hi ha noblesa en aquest rebuig; i, a més, no us caldrà malavejar entre vanitat i despeses. No deixeu d’assistir a cap aplec ni a cap ball; aneu-hi justament per a mostrar-vos amb el mateix vestit. Poseu-vos-el tres, quatre, cinc, sis vegades. Lloeu en tot només allò que és senzill i barat. Dit breument, deslliureu-vos d’aquest vil i repugnant luxe, d’aquesta pesta de Rússia que és font de tants suborns, injustícies i maleses com n’hi ha a casa nostra. Només que aconseguiu fer-ho, això, ja haureu produït un major profit que el de la ‹knyaguinya› O... I això, com ja veieu vós mateixa, ni tan sols n’exigeix cap, de sacrifici; i, quant al temps, no en pren. ~ Amiga meva, us heu fatigat. A partir de les vostres anteriors cartes, m’adono que de bon començament força coses bones heu assolit ja (si no us haguéssiu precipitat, us haurien sortit millor); ja s’han difós algunes veus sobre vós fora de K..., i quelcom m’ha arribat a mi també. Tanmateix, encara actueu amb molta precipitació, encara us apassioneu massa, encara permeteu que us afecti i us descoratgi qualsevol cosa desagradable o vilesa. Amiga meva, recordeu de nou els meus mots, que es poden justificar amb el fet que dieu que vós mateixa us n’heu convençut: cal mirar la ciutat sencera com mira el metge el nosocomi. Mireu-la, doncs, així, però afegiu-hi encara quelcom més, a saber: convenceu-vos que tots els malalts que es troben en la infermeria són familiars vostres o persones que estimeu; aleshores tot canviarà davant vostre: fareu la pau amb la gent i lluitareu només contra les malalties llurs. ¿Qui us ha dit que aquestes malalties són incurables? Això us ho heu dit a vós mateixa perquè no heu trobat mitjans al vostre abast. ¿I què? ¿Per ventura sou vós un doctor que ho sap tot? ¿I per què no us heu adreçat a altres en cerca d’ajut? ¿És que jo sense motiu us vaig demanar que em parléssiu sobre tot el que hi ha en la vostra ciutat, que em féssiu sabedor del que passa allà per tal de formar-me un concepte complet? ¿Per què no ho vau fer? Amb més motiu ho hauríeu d’haver fet estant com esteu convençuda que en molts aspectes puc jo produir més bons resultats. A més, vós mateixa m’atribuïu un coneixement dels homes que no tothom té. I, finalment, vós mateixa parleu com si, pel que fa a la inquietud del vostre esperit, hagués jo servit d’ajuda més que no pas qualsevol altre. ¿No penseu que podria jo ajudar també els vostres malalts inguaribles? Prou que oblideu que puc jo resar, les meves oracions poden arribar fins a Déu, que m’enviaria seny, i la ment il·luminada per Déu pot fer qualsevol cosa millor que no pas una altra que no hagi rebut d’Ell aquesta gràcia. ~ Fins ara, en les vostres cartes, m’heu donat vós només un concepte global de la vostra ciutat, en termes generals, que poden correspondre a qualsevol ciutat de províncies. Aquestes generalitzacions vostres, però, són incompletes. Heu pressuposat que conec jo Rússia com els meus cinc dits de la mà, però el cert és que no en sé res de res. I si n’hagués sabut alguna cosa, sens dubte deu haver canviat des del moment de la meva partença(70). En la mateixa composició del govern provincial han tingut lloc força canvis significatius. Molts funcionaris i llocs de servei han quedat deslligats de la dependència del governador i han passat a l’administració i direcció d’altres ministeris; s’han creat nous llocs i noves figures de funcionari; en resum: província i capital es presenten d’una manera diferent pel que fa a molts aspectes. Us vaig demanar que m’introduíssiu totalment en les vostres circumstàncies, no referint-se a elles com a cosa ‹ideal›, ans descrivint-les ‹realment›, per tal que jo veiés, des de l’engruna més petita fins a la mola més gran, tot el que us envolta. ~ Vós mateixa dieu que, en el poc temps de vostra residència a K..., heu conegut Rússia més que no pas en tota vostra vida. ¿Per què no heu compartit amb mi els vostres coneixements? Dieu que no sabeu per on començar, que teniu el magí ple de coses recopilades per vós en desordre (vet ací el motiu de tants fracassos). Jo us ajudaré a posar-los en ordre, però feu només el que ara us demanaré, feu-ho a gratcient, tant com sigui possible; però no com acostuma a fer-ho vostra congènere, la dona capriciosa, la qual, de deu paraules, vuit en deixarà passar i donarà resposta només a dues, que, per cert, entendrà a la seva manera; sinó com el meu congènere, l’home fred i impassible; o, millor, com el funcionari diligent i assenyat, qui, no prenent res a pit, respon igualment a totes les qüestions. ~ Per mi heu de començar vós una nova revisió de la vostra capital de província. En primer lloc, heu d’esmentar-me’n totes les persones principals, amb els noms, patronímics i cognoms, tots els funcionaris fins al darrer. M’és això necessari. Amic he de ser per a ells, com vós mateixa heu de ser amiga de tots ells sense excepció. En lloc segon, m’heu d’escriure quin concretament és el càrrec de cadascú. Això vós ho heu d’extraure d’ells mateixos i no de ningú altre. Conversant amb cadascú, li heu de preguntar en què consisteix el seu càrrec, per tal que ell us digui tots els seus objectes i limitacions. Es tracta de la primera qüestió. Després indagueu en ell per tal d’esbrinar de quina manera exactament i fins a quin punt en aquest càrrec, amb les actuals circumstàncies, es pot fer el bé. Serà la segona qüestió, aquesta. Després, quant de mal i quin es pot fer des d’aquell mateix càrrec. I ja en portem tres, de qüestions. Havent-ho esbrinat, tot això, de seguida cap a la vostra cambra i amb un paper m’ho envieu. Dues coses fareu així de cop: a més de donar-me l’oportunitat de ser-vos útil posteriorment, vós mateixa comprendreu, de les pròpies respostes del funcionari, com entén ell el seu càrrec, què és el que li manca; en resum: amb el que ell us expliqui es descriurà ell mateix. Potser fins i tot us portarà a fer alguna cosa en el moment present... No es tracta, però, d’això. No cuiteu abans d’hora. Ni tan sols feu res llavors si us sembla que podeu fer alguna cosa o que esteu en disposició d’ajudar d’alguna manera. És millor encara examinar-ho tot més; de moment, acontenteu-vos de mantenir-me informat. Després, en la mateixa pàgina, al costadet mateix, o en un paperet a part, les vostres pròpies observacions sobre el que vós mateixa heu advertit en cada senyor en particular, sobre el que diuen d’ell altres persones; en resum: tot el que pugui ser afegit al marge. ~ En acabat, forniu-me de similars informacions sobre la meitat femenina de vostra ciutat. Heu estat tan assenyada com per a visitar totes les dames i conèixer gairebé totes. En qualsevol cas, les heu conegut no del tot, n’estic convençut. Pel que fa a les dones, us deixeu guiar per la primera impressió; aquella que no us ha agradat, resta així per a vós ja per a tota la vida. Sempre cerqueu les millors, les més selectes. Amiga meva, en això us he de fer un retret: heu d’estimar tothom, especialment aquells que menys mèrits heuen. Almenys heu de conèixer-les millor, aquestes dames, perquè força coses depenen d’això, i poden exercir molta influència sobre els marits. No us precipiteu, no les forceu; feu-los preguntes simplement; ja teniu vós aquest do d’esbrinar coses preguntant. Coneixereu no tan sols els assumptes i les ocupacions de cadascuna, ans també la manera que tenen de pensar, els seus gustos, què els agrada, què estimen, quines febleses tenen. M’és necessari tot això. Segons crec, per tal de poder oferir ajut a algú, cal conèixer-lo a fons, i sense això és que ni tan sols concebo com es pot donar consell. Qualsevol consell que donis a algú sense conèixer-lo bé serà adreçat a ell pel costat més cantellut, no li serà fàcil sinó que li resultarà difícilment practicable. Resumint-ho: les dones, conèixer-les a fons, per tal que jo tingui un concepte complet de la vostra ciutat. ~ A més dels caràcters dels cavallers i de les dames, escriviu-me també sobre qualsevol esdeveniment que passi i que d’alguna manera mostri el tarannà de la gent o en general l’esperit de la província. Escriviu-m’hi sense artificis, tal com hagi ocorregut o tal com us hagin contat persones de la vostra confiança. Expliqueu-me també un parell de rumors o tres com a exemple, els primers que caiguin a oïda vostra, per a que conegui jo quina tela es teixeix per allà. Procureu que aquestes redaccions siguin una ocupació constant vostra, i que per a això sigui designada una determinada hora del dia. Imagineu-vos sistemàticament i en tota la seva amplitud tot el volum de la ciutat, per a veure d’un plegat si heu omès quelcom i així pugui jo rebre finalment una idea completa d’aquest indret. ~ Si d’aquesta faisó em feu coneixedor de totes les persones, dels seus càrrecs i de com els conceben ells, i, al final, fins i tot del caràcter dels esdeveniments que us ocorrin, aleshores jo us diré alguna cosa i veureu que, molt del que és impossible, és possible, i que allò que és irreparable, té adob. Emperò fins aquell moment no diré res, justament perquè puc equivocar-me i no m’agradaria que això passés. Voldria jo dir tals mots que arribessin directament allà on calen, ni dalt ni baix de l’objecte vers el qual vagin dirigits; donar tal consell que de seguida diguessin: «És senzill, es pot posar en pràctica.» ~ Tanmateix, vet per endavant quelcom que es pot dir, no tant per a vós com per al vostre marit. Abans d’altra cosa, demaneu-li que pari esment en això: que els consellers de l’administració provincial siguin persones realment honorables. Cabdal cosa és aquesta. Tan bon punt hi hagi consellers honrats, de seguida els capitans de la policia provincial honrats seran també, i els membres del consell; dit breument: tot esdevindrà honest. Cal que sapigueu, si encara no heu pervingut a un tal coneixement, que el suborn fet amb majors garanties de no ser enxampat i que escapa de qualsevol investigació és aquell que un funcionari pren d’un funcionari en la jerarquia de dalt a baix. Això de vegades es fa una escala sense fi. El cap de la policia provincial i els membres del consell sovint han d’actuar en contra de la seva voluntat i prendre el que altres han pres d’ells i que són per a ells diners amb què pagar pels seus llocs. Aquesta compra i venda pot produir-se davant mateix dels ulls sense que ningú no se n’adoni. Que Déu us guardi fins i tot de perseguir-ho. Procureu només que per dalt sigui tothom honrat; per baix, ja per si mateix serà honrat tothom. Abans d’hora, fins que el mal no hagi madurat, no perseguiu ningú; millor, actueu en eixe moment amb tota moralitat. La vostra idea que el governador sempre té possibilitat de fer molt de mal i poc de bé, i que en el terreny del bé té limitació de moviments, no és del tot correcta. Sempre pot el governador exercir una influència ‹moral›, àdhuc força gran, com també vós podeu exercir-la, encara que manqueu d’un poder establert per la llei. Creieu que si no fa ell una visita a un determinat senyor, en parlarà la ciutat sencera, d’això, començaran a preguntar com i per què, i aquest mateix senyor, tan sols per aquest únic temor, deixarà de fer una vilesa que hauria fet davant mateix de la cara del poder i la llei. ~ La vostra manera de fer, ço és, la vostra i la del vostre marit, en relació amb el jutge del districte de M...(71), el qual vau cridar a la capital expressament per a reconciliar-lo amb el fiscal i per a honorar-lo amb una recepció amical i un convit jovial per la seva dretura, honradesa i noblesa, creieu-ho: ha fet el seu efecte. D’aquest cas el que m’agrada és que el jutge, que va resultar ser una persona il·lustradíssima, anava vestit de tal manera que, com dieu vós, no hauria estat acceptat en l’avantsala dels salons peterburguesos(72). M’hauria agradat en aquell moment besar el faldó del seu frac oldà. Us asseguro que la millor manera d’actuar en el moment present no és armar-se rabiosament i ardorosa contra els corruptes i els roïns ni perseguir-los, sinó, en comptes d’això, esforçar-se a posar en evidència tot tret d’honradesa; amicalment, a la vista de tothom, encaixar de mans amb un home íntegre i de fiar. Creieu-me que tan bon punt sigui sabut per la província que el governador actua realment així, de seguida tot el senyoriu es posarà de part seva. Hi ha en el nostre senyoriu un tret sorprenent que sempre m’ha causat estupor, i és això el seu sentiment de noblesa; no d’aquella noblesa que ha empestat el senyoriu d’altres terres, ço és, no la noblesa de naixement o de procedència, ni l’europeu ‹point d’honneur›, sinó l’autèntica noblesa moral. Fins i tot en aquelles províncies i en aquells llocs on, en agafar cada senyor per separat, s’obtindria quelcom ben lamentable, fes una crida a una causa realment noble, i, aleshores, tothom de seguida s’aixecarà com esperonat per una fiblada elèctrica i aquells que ordien vileses cessaran tot d’una en tals activitats per a dedicar-se a l’afer més lloable. I per això qualsevol actuació noble del governador trobarà abans que en qualsevol altre lloc resposta en el senyoriu, i és important tal cosa. El governador necessàriament ha d’exercir influència moral sobre els senyors. Només amb això podrà moure’ls a prendre càrrecs que no es veuen o poc atractius. I és necessari això, perquè si un senyor d’aquesta mateixa província pren un càrrec per a mostrar com cal servir, llavors, sigui com sigui ell en realitat, posem per cas un dropo i un incompetent, complirà, tanmateix, la seva obligació com mai no farà un funcionari enviat expressament per a això, per més que s’hagi gastat les soles de les sabates deambulant per les cancelleries. Resumint: en cap cas no s’ha de perdre de vista que aquests són els senyors que ho van sacrificar tot l’any dotzè(73), tot el que tenien. ~ Quan, per causa de vileses comeses, hagi de ser portat un funcionari al jutjat, en aquest cas cal que sigui lliurat a la justícia amb ‹cessament de funcions›. Això és força important. Perquè si és portat al jutge sense cessament de funcions, tot el servei es mantindrà encara molt de temps de part seva, i ell mentrestant anirà malavejant i trobarà els mitjans per a enredar-ho tot de tal manera que serà impossible arribar a la veritat. Emperò, només que sigui lliurat a la justícia amb cessament de funcions, quedarà de sobte afligit, deixarà d’infondre temor, començaran a ploure-li de tots els costats acusacions en contra seva, l’aigua anirà fent-se clara i tot l’assumpte sortirà a la llum. Tanmateix, amiga meva, per Crist, no deixeu el funcionari apartat del lloc totalment abandonat, per més dolent que sigui: és un infeliç. De mans del vostre marit ha de passar a mans vostres; us pertany. No parleu amb ell vós mateixa, no el rebeu, però seguiu-lo de lluny. Vau fer ben fet d’expulsar la vigilant de la casa d’orats perquè va ocórrer-se-li vendre els panets destinats a aquests desgraciats, delicte doblement repugnant, considerant que els malalts mentals ni tan sols poden queixar-se’n. Per això l’expulsió d’aquesta dona calia fer-la públicament i notòria. Emperò no abandoneu cap persona, no impossibiliteu la tornada a ningú, feu un seguiment de l’expulsat; de vegades a causa de la tristesa, de la desesperació, de la vergonya, cau ell en maldats pitjors. Actueu o bé a través del vostre confessor, o bé en general a través d’algun sacerdot assenyat que el visitaria i aniria informant-vos contínuament. Sobretot, esforceu-vos per tal que no es quedi sense feina ni sense res a fer. En aquest cas no tingueu com a referent la llei ‹morta›, ans el Déu ‹viu›, el qual, amb tots els assots de desgràcies colpeja l’home però no el deixa fins a la fi mateixa de la seva vida. Sigui el tipus d’infractor que sigui, si encara va pel món i el Senyor no l’ha abatut d’un cop de llamp, significa això que es manté en aquesta vida per tal que algú, havent-se compadit de la seva sort, l’ajudi i el salvi. ~ Si vós, però, mentre feu les relacions que començareu a enviar-me, o mentre realitzeu les vostres pròpies indagacions sobre qualsevol mal, us sentiu massa colpida per alguns tristos aspectes nostres i es contorba vostre cor, us aconsello en aquest cas conversar més freqüentment amb el bisbe. Segons les vostres paraules, és un home intel·ligent i bon pastor. Mostreu-li tot el vostre nosocomi i descobriu al seu davant totes les malalties dels vostres malalts. Encara que no sigui ell una gran eminència per a guarir segons la ciència, de totes maneres heu d’introduir-lo vós en el coneixement de tots els signes, manifestacions i accessos dels mals. Feu mans i mànegues per tal de descriure-li-ho tot fins a la darrera cosa tan vivament que li passi tot plegat per davant dels ulls, que vostra ciutat com a entitat viva sojorni contínuament en els seus pensaments, com ell mateix ha de sojornar en els pensaments vostres. Amb això, la seva ment, per si mateixa, es projectarà en una contínua oració per la ciutat. Creieu-me: arran d’una tal cosa, la seva prèdica cada diumenge s’adollarà més i més als cors dels fidels, i sabrà després traure moltes coses per tal de fer net. Sense assenyalar ningú en concret, sabrà posar cadascú de cara a la seva pròpia vilesa, de tal faisó que l’amo mateix escopirà sobre els seus propis béns. ~ Pareu esment també en el clergat de la ciutat. Cal necessàriament que els conegueu tots ells, car d’ells depenen moltes coses, i la qüestió del nostre millorament és en les mans llurs, i no en les de qualsevol altre. No en menystingueu cap malgrat la senzillesa i la incultura de molts d’ells. És més fàcil tornar-los, a ells, al seu deure, que no pas qualsevol de nosaltres; som els llecs orgullosos, ambiciosos, vanitosos, confiats en la nostra suposada perfecció, i com a conseqüència de tot això ningú de nosaltres no escolta ni paraules ni molt menys exhortacions del germà, per més escaients que siguin. Finalment, juguen també en contra nostra les distraccions que ens envolten per tot arreu... El clerc, en canvi, sigui qui sigui, en qualsevol cas en major o menor mesura sent que ha de ser inferior i més humil que tots. A més, ja en el servei que duu a terme diàriament hi escolta ell mateix, sobre això, un recordatori. En resum: més que no pas nosaltres, ell es troba prop del retorn al camí; i, retornant-hi ell, pot fer que nosaltres també hi retornem. Per aquest motiu, encara que hagueu trobat vós alguna vegada algun clerc en general poc capaç, no el menystingueu, ans parleu amb ell detingudament. Pregunteu a cadascun d’ells com és la seva parròquia per tal que us doni una idea completa sobre quin tipus de gent són els seus parroquians i com els concep ell i l’opinió que en té. ~ No oblideu que fins ara desconec jo com són els petits burgesos i els comerciants de vostra ciutat. Que ja comencen també a seguir modes i a fumar cigars, cosa és això que passa per tot arreu. D’entre les files llurs, em cal prendre un espècimen per tal d’estudiar-lo de cap a peus detalladament. Així, informeu-vos-n’hi amb tots els ets i uts. Una part d’això la coneixereu de boca dels sacerdots; una altra, del que us expliqui el cap de policia, si us preneu la molèstia de conversar amb ell detingudament sobre aquesta qüestió; la tercera part la coneixereu del que us diran ells mateixos, si no us causa repugnància contemporanitzar amb algun d’ells encara que sigui a la sortida de l’església el diumenge. Totes les notícies espigolades serviran per a esbossar davant vostre una ‹figura aproximada› del propietari i del comerciant tal com deu ser en realitat. En el monstre sentireu l’ideal en la caricatura del qual s’ha transformat. Si ho sentiu, això, llavors crideu els sacerdots i parleu amb ells: els mostrareu justament allò que els cal saber: el subjecte de qualsevol tipus en ell mateix, és a dir, allò que ha de ser, i la caricatura d’aquest tipus, és a dir, allò en què s’ha transformat com a conseqüència del nostre abús. No hi afegiu res més. Ell mateix, el subjecte en qüestió, entrarà en raó tan bon punt comenci a corregir la seva pròpia vida. Els cal especialment, als nostres sacerdots, una conversa amb aquella gent instruïda que sabria amb unes poques però vives i remarcades pinzellades dibuixar per a ells els límits i les obligacions de qualsevol càrrec i rang. Sovint, únicament a causa d’això, algun d’ells no sap com actuar amb els fidels i els parroquians, s’explica usant llocs comuns no adreçats per cap banda directament a l’objecte. Fiqueu-vos també en la seva situació particular, ajudeu la seva muller i els fills, si es tracta d’una parròquia pobra. Aquell que sigui més groller o més irascible, amenaceu-lo esmentant-li el bisbe; però serà millor que us esforceu a actuar moralment. Recordeu-los que l’obligació llur és massa important, que hauran de respondre ells més que no pas qualsevol d’un altre rang, que ara el sínode i el mateix rei paren especial atenció a la vida del sacerdot, que amb tot es prepara una revisió, perquè, no tan sols l’alt govern, sinó tots fins al darrer dels particulars del regne comencen a notar que la causa del mal de tot és el fet que els sacerdots s’han posat a complir les obligacions llurs amb negligència... Exposeu-los freqüentment aquelles terribles veritats que fan que els tremoli l’ànima sense voler. Dit breument: no menystingueu de cap manera els sacerdots de la ciutat. Amb llur ajut la dona del governador pot exercir molta influència moral sobre els comerciants, sobre els petits burgesos i sobre totes les capes socials senzilles que habiten en les ciutats; tanta influència com vós ni tan sols podeu imaginar-vos. Us esmentaré una mica només de tot el que ella pot aconseguir, i afegiré indicació dels mitjans que ho faran possible. En lloc primer... Però he recordat que no tinc jo la més mínima noció del tipus de petits burgesos i comerciants que hi ha en la vostra ciutat; les meves paraules poden resultar del tot inescaients; millor serà, doncs, no pronunciar-les. Us diré només que vós restareu sorpresa després, quan veureu quantes accions heroiques en aquest camp se us plantegen, de les quals derivaran moltes vegades més de benefici que no pas dels asils i de les institucions benèfiques, les quals no tan sols no vindran carregades de sacrificis i treballs, sinó que es transformaran en satisfacció, repòs i distensió de l’esperit. ~ Procureu promoure també el treball pel bé de la societat entre els bons i millors de la ciutat: qualsevol d’ells pot fer molt gairebé comparable a la vostra pròpia feina. Hom pot incentivar-los. Només que em doneu una idea detallada dels caràcters, formes de vida i ocupacions llurs, jo us indicaré com i de quina manera poden ser esperonats. En l’interior de l’home rus, en llocs recòndits del seu ésser, hi ha cordes musicals que ell mateix no coneix, les quals poden ser tocades de tal manera que tot ell s’estremeixi. Vós ja m’heu esmentat algunes persones intel·ligents i nobles de la vostra ciutat; estic convençut que se’n podrien trobar fins i tot més. No feu cas de l’aspecte poc agraciat d’una persona, ni de les seves maneres desagradables, ni de la grolleria, sequedat o poca habilitat social, ni tan sols de la fanfarroneria, dels aires de criticaire o de l’excessiva descaradura. Tots nosaltres en els darrers temps hem adquirit una mica de desagradable arrogància en la relació amb els altres, però malgrat això, en el fons de la nostra ànima jauen més que mai bons sentiments, encara que, en unes ocasions, les haguem exagerat afegint-hi més pa que formatge, i, en d’altres, haguem escopit nosaltres mateixos a sobre. ~ En especial, no menystingueu les dones. Us ben dic que són les dones assats millor que no pas nosaltres, els homes. En elles hi ha més magnanimitat, més tirada vers tota cosa noble. Deixeu de banda que s’han deixat portar pel xuclador de la moda i de la vanitat. Només que tingueu la capacitat de conversar amb elles amb l’idioma de l’ànima, només que pugueu una mica esbossar davant de la dona la seva alta missió, de la qual ara tant espera el món, la celestial missió de ser incitadora, aixecadora nostra en totes les empreses justes, nobles i honestes, de cridar l’home per tal que emprengui una carrera de noblesa, llavors aquesta mateixa dona que vós consideràveu que era ximplota saltarà tota ella noblement, es mirarà ella mateixa, mirarà les seves obligacions deixades de banda, es posarà a actuar en pro de tota cosa bona, incitarà el seu marit a complir honestament el seu deure, i, apartant de si ben lluny els seus vestidets, encaminarà tothom envers els seus assumptes. De debò us ho dic: al nostre país les dones es despertaran més prompte que no pas els homes, amb delicadesa ens faran retret, delicadament ens fuetejaran i faran que ens belluguem com si fóssim un ramat de cabrons amb les xurriaques de la vergonya i la consciència, i això passarà abans que qualsevol de nosaltres es desperti i senti que fa temps que havia de començar a córrer sense haver d’esperar el fuet. Us estimaran, i us estimaran força, i de fet serà impossible que no us estimin si coneixen la vostra ànima. Emperò, fins aquell moment, estimeu-los tots fins al darrer, encara que algun d’ells no us correspongui... ~ Prolixa resulta ja la meva lletra. Em sembla que començo a dir coses que potser no vénen a tomb ni pel que fa a vostra ciutat ni en allò que concerneix a vós en aquest just moment. Tanmateix, en sou vós mateixa la culpable per no haver-me comunicat notícies detallades de res. Fins ara estic com perdut pel bosc. Escolto només referències a algunes malalties incurables, mes ignoro qui està malalt de què. I tinc jo per costum no creure en els rumors sobre la incurabilitat d’algunes malalties, i mai no diré que tal mal és incurable fins que jo mateix ho palpi amb la meva pròpia mà. Així, doncs, examineu de nou, per mi, tota la ciutat. Descriviu-m’ho tot i tothom sense alliberar ningú de les tres preguntes indefugibles, a saber: ¿Quin càrrec exerceix? ¿Fins a quin punt pot des d’ell fer el bé? ¿Quant de mal pot fomentar? Actueu com una aplicada estudiant: prepareu per a tal efecte un quadernet, i no oblideu, en les vostres comunicacions amb mi, procedir amb tanta cura com sigui possible; tingueu sempre present que soc jo un ximple, decididament un ximple, fins que no m’introdueixin en un coneixement més detallat de les coses. Millor feu-vos la imatge que davant vostre hi ha palplantat un nen, o un talòs sense il·lustració al qual s’ha d’explicar tot fins al darrer petit detall; tan sols llavors vostra lletra serà tal com cal. No sé per què em considereu una mena de saberut. Que en alguna ocasió us hagi fet alguna predicció i que aquesta predicció s’hagi acomplert, això es va esdevenir només perquè vós em vau introduir en el coneixement de la situació en què es trobava la vostra ànima en aquell moment. ¡Quina grandesa, endevinar així! Cal tan sols més fixament mirar el present, i el futur de sobte salta per si mateix. Desassenyat és aquell que pensa en el futur al marge del present: o bé dirà mentida o bé farà un ‹si l’encerto l’endevino›. ~ Entre altres coses, us faré retret per aquestes vostres línies que ací us poso davant dels ulls: «Trist és i fins i tot decebedor veure de prop l’estat de Rússia. Però, vaja, no cal parlar sobre això. Amb esperança i una lluminosa mirada hem de mirar el futur, que en mans està de Déu misericordiós.» En mans de Déu misericordiós està tot: el present, el passat i el futur. Per això és una falta nostra el fet que no mirem el present sinó el futur. Per això és una gran falta quan, en mirar el present, hi veiem que açò és trist i afeixugador, allò és vil o no es fa com a nosaltres ens agradaria, i vet, fem amb la mà el gest per a apartar-ho de nosaltres, i som-hi: a contemplar el futur. Per això no ens dona Déu ment clara; per això al nostre país el futur de tots penja com en l’aire: escolten alguns que serà bo gràcies a alguna gent avançada que també ho ha percebut així intuïtivament però que no ho ha comprovat amb les lleis de l’aritmètica. Nogensmenys, ¿com es podrà arribar a aquest futur? És això quelcom que ningú no sap. És com l’agràs(74). Han oblidat una coseta. I és que els camins cap aquest ‹brillant› futur estan coberts justament per aquest ‹fosc› i ‹embrollat› present que ningú no vol reconèixer: qualsevol el considera baix i indigne de la seva atenció i fins i tot s’enfada si el presenta a la vista de tothom. Introduïu-me vós encara que sigui a mi en el coneixement d’aquest present. No us escandalitzeu de les vileses i comuniqueu-me qualsevol d’elles. A mi les coses lletges no em sorprenen; jo mateix soc prou desagradable. Quan m’iniciava en el coneixement de les vileses, qualsevol d’elles em torbava, finalment m’hi vaig afeixugar i vaig instal·lar-me en un sentiment terrible per Rússia. En canvi, des del moment en què vaig començar a estudiar amb major deteniment la roïnesa, va il·luminar-se el meu esperit; davant meu van començar a aparèixer sortides, camins i mitjans, i vaig sentir un renovat respecte encara més pregon per la Providència. I ara sobretot dono gràcies a Déu per haver-me considerat digne de conèixer, encara que sigui en part, les vileses, tant les meves pròpies com les dels meus pobres germans. I si hi ha en mi cap engruna de seny que no tots poden tenir, això és perquè he examinat amb major atenció aquestes roïndats. I si he aconseguit prestar ajut espiritual a alguns propers al meu cor, incloent-hi vós, és perquè he examinat amb major atenció aquestes roïndats. I si, finalment, he adquirit un amor per la gent no il·lusori, sinó real, és igualment perquè he examinat amb major atenció qualsevol roïndat. Que no us espantin a vós tampoc, i en especial no rebutgeu aquelles persones que per algun motiu us semblin vils. Us asseguro que arribarà el moment en què ací, a la Rus(75), molts dels moralment intactes ploraran amargament cobrint-se la cara amb les mans justament perquè s’han considerat massa purs, perquè s’han lloat ells mateixos, perquè han enaltit les tendències llurs envers uns determinats ideals i s’han considerat ells mateixos millor que els altres. Recordeu tot això i, resant, repreneu de nou els vostres assumptes amb més energia i frescor com mai abans no ho hagueu fet. ~ Rellegiu la meva carta cinc, sis, vegades, perquè en ella tot està abocat en garbuix i sense seguir estrictament un ordre lògic, de la qual cosa, per cert, sou vós la culpable. El que cal és que l’essència de la carta penetri en vós, que les meves qüestions es facin les vostres, que el meu desig esdevingui el vostre, per tal que tota paraula i lletra us persegueixi i us turmenti fins que dugueu a terme la meva petició justament tal com us he demanat. ~ 1846. ~ “Fragments escollits de la correspondència amb els amics”, de Nikolai Vassílievitx Gógol. Traducció: © Loïç Miquel Pérez Muñoz. ISBN: 978-84-120826-4-7. Dipòsit Legal: AB 663-2019. Data de publicació: 23 de desembre de 2019. Tots els drets reservats.
“Fragments escollits de la correspondència amb els amics”, de N. V. Gógol. XXI. ¿Què és la dona del governador civil?
