Carta al comte Matv. Iu. V.(79) ~ Us escric sobre Ivànov(80). ¡Quin destí més incomprensible, el d’aquest home! Finalment, ja tots han començat a veure el sentit del seu treball. Tothom s’ha convençut que el quadre sobre el qual treballa és una obra extraordinària i s’ha posat a actuar en favor de l’artista. Punyen per totes bandes per tal que siguin-li donats mitjans per a acabar la pintura, que no mori de fam sobre ella, ho dic textualment, no mori de fam. I fins ara no hem rebut ni resposta ni proposta de Peterburg. Per Crist, expliqueu-me què significa tot això. Per ací han arribat absurds rumors que diuen que els artistes i els professors de la nostra Acadèmia d’arts, tement que el quadre d’Ivànov aixafi amb el seu propi pes tot el que s’ha produït fins ara pel nostre art, per enveja malden per a no permetre que els mitjans per a l’enllestiment li arribin. Mentida és això; n’estic segur. Els nostres artistes són nobles, i si sabessin tot el que ha sofert el pobre Ivànov a causa de la seva desmesurada autoabnegació i el seu gran amor pel treball, arriscant-se realment a morir de fam, ells mateixos compartirien fraternalment amb Ivànov els seus propis diners, i en cap cas no inspirarien als altres una crueltat com la suggerida. I, a més, ¿per què haurien de tenir por d’Ivànov? Va ell pel seu propi camí i no molesta ningú. No tan sols no cerca plaça de professor ni beneficis materials, sinó que no cerca res en absolut, car ja fa temps que va morir per a tot en el món que no sigui el seu propi treball. Demana una pobra sustentació, aquella que donen només a l’aprenent que comença a treballar, i no la que hauria de percebre ell com a mestre que realitza una obra tan colossal que no ha emprés fins ara ningú. I aquesta petita sustentació per la qual tothom puny i s’acuita no pot ser obtinguda malgrat totes les gestions de tothom. ~ Amb el vostre permís, en tot això veig jo la voluntat de la Providència, que ja ha determinat que Ivànov pateixi, ho carregui i ho suporti tot amb paciència; no puc atribuir-ho a res més. ~ Fins ara, en referència a ell, s’havia propagat el retret de lentitud. Deia tothom: «¡Com! ¡Vuit anys treballa sobre el quadre i aquest encara no està acabat!» Ara, però, aquest retret s’ha estroncat quan han vist que l’artista no ha perdut en va ni una gota de temps, que tan sols els estudis que ha realitzat per al seu quadre ocupen tota una sala i amb ells es podria muntar una exposició dedicada exclussivament a ells, que les extraordinàries dimensions del quadre (no hi ha un altre igual; és més gran que les pintures de Briul·lov(81) i les de Bruni(82)) han exigit molt de temps d’elaboració, tenint en compte especialment els minsos diners de què disposava i que no li han donat possibilitat de tenir diversos models alhora, i, a més, no aquells models que ell hauria volgut. En resum: ara tots senten l’absurditat del retret de lentitud i mandra abocat sobre un artista que, com un escarràs, s’ha ocupat tota la vida amb la seva feina i ha oblidat fins i tot si existeix en el món algun altre plaer al marge d’ella. Encara més vergonyós els resultarà quan sàpiguen una altra raó, secreta, d’aquesta lentitud. Amb la producció d’aquest quadre s’ha vinculat la qüestió espiritual del propi artista, un fenomen molt rar en el món, en el qual no participa gens ni mica l’arbitri de la persona, sinó la voluntat d’Aquell que és més alt que l’home. Així va ser determinat que amb aquest quadre es realitzés la formació de l’artista mateix, pel que fa tant a l’aspecte manual de l’art com als pensaments que dirigeixen l’art vers el seu alt i legítim designi. Tal com ja sabeu, l’objecte del quadre és molt significatiu. De tots els passatges evangèlics, s’ha pres el que més dificultat implica a l’hora de ser representat; de fet, fins ara no l’havia triat cap altre artista, ni tan sols dels anteriors segles devotament artístics; a saber: la primera aparició de Crist al poble. El quadre representa el desert a la riba del riu Jordà. Hi destaca Joan Baptista, que predica i bateja en nom d’Aquell que encara ningú no ha vist entre el poble. Al voltant d’ell va una multitud de gent que es trau la roba i nua, que es vesteix i vestida, que surten de les aigües i que es preparen a submergir-s’hi. En aquesta multitud hi ha també els futurs deixebles del Salvador. Tots, efectuant els seus diferents moviments corporals, dirigeixen una oïda interior al que diu el profeta, com prenent de la seva boca cada mot, i cadascú en la pròpia cara expressant sentiments diversos: uns, fe completa ja; altres, dubte encara; uns tercers, vacil·lació; uns quarts, acotant el cap tots compungits i penedits; hi ha també uns que manifesten duresa de cor i insensibilitat. En aquest moment, quan tot es mou amb tals diversos moviments, de lluny es mostra Aquell mateix en nom del qual ja s’ha fet el bateig, i ací hi ha el vertader moment del quadre. El precursor està pres justament en el moment en què, tot assenyalant el Salvador amb el dit, diu: «¡Heus ací l’Anyell que trau el pecat del món!»(83) I tota la multitud, sense abandonar les expressions facials, dirigeix l’orella o el pensament vers Aquell que és assenyalat pel profeta. Per damunt de les anteriors expressions, que encara no han tingut temps de marxar dels rostres, passen nous matisos expressius. Amb una llum meravellosa són il·luminades les cares dels primers triats, mentre els altres s’esforcen per a capir el significat de les incomprensibles paraules; incapaços són d’entendre com pot un prendre els pecats de tot el món. Els tercers mouen el cap dubitativament tot dient: «De Natzaret no ve el profeta.» I Ell, ple de tranquil·litat celestial, des del seu punt allunyat amb pas ferm, en silenci, ja s’acosta a la gent. ~ ¡Poca cosa, representar sobre els rostres tot aquest curs d’actituds de l’home envers Crist! Hi ha gent que està convençuda que per a un gran artista tot és possible. La terra, el mar, l’home, una granota, una baralla, un festí, una partida de cartes, un rés a Déu, en resum: tot pot pintar-ho fàcilment només que sigui ell un talentós pintor i hagi estudiat en l’acadèmia. L’artista, però, pot representar només allò que prèviament ha sentit i que ha format tota una idea en el seu magí; altrament, el quadre sortirà mort, un quadre acadèmic. Ivànov ha fet tot el que un altre artista hauria considerat suficient per a l’enllestiment de l’obra. Tota la part material, tot el que fa referència a la intel·ligent i acurada distribució del grup en el quadre, està amb perfecció realitzat. Les cares mateixes han adquirit versemblança segons l’Evangeli i alhora versemblança hebrea. Per les cares comprens de sobte en quina terra s’esdevé el fet. Ivànov ha viatjat per tot arreu expressament per a estudiar els rostres hebreus. Tot el que té a veure amb la distribució harmònica dels colors, la roba dels personatges i els enginyosos traços dels cossos està estudiat fins a tal punt que qualsevol plec atrau l’atenció de l’entès. Finalment, tota la part paisatgística, sobre la qual habitualment tan poca atenció dedica la pintura històrica, la vista de tot el pintoresc desert que envolta el grup està realitzada de tal faisó que fins i tot els paisatgistes que viuen a Roma en queden sorpresos. Ivànov, per a això, ha viscut durant alguns mesos en insalubres pantans del Pont i en inhabitats llocs d’Itàlia, ha fet estudis de tots els indrets salvatges que es troben al voltant de Roma, ha estudiat cada pedra i cada fulla d’arbre, dit curt i ras: ha fet tot el que ha pogut; ha representat tota cosa per a la qual hagi trobat un model. ¿Com, però, representar allò de què cap artista no ha trobat encara model? ¿On podia trobar ell el model d’allò que havia de ser el fonamental i el motiu de tot el quadre? Em refereixo, és clar, a tota la gamma d’actituds humanes envers Crist en les cares dels personatges. ¿D’on ho podia prendre ell, tot això? ¿Del cap? ¿Creant-ho amb la imaginació? ¿Comprenent-ho amb el pensament? ¡No, ximpleries! Per a una tal empresa, fred és el pensament i curta la imaginació. Ivànov ha tensat la imaginació tant com ha estat possible, ha anat a la percaça d’alts moviments espirituals en els rostres d’aquells que fos amb qui es trobés, ha anat a les esglésies a observar com resaven els feligresos i es va adonar que tot estava mancat de forces i era insuficient i no confirmava en la seva ànima la idea completa del que calia. Això ha estat motiu de forts patiments interiors seus i la raó per la qual tant s’ha perllongat la realització del quadre. No; fins que en l’artista mateix no s’ha produït un vertader tomb cap a Crist, no l’ha pogut representar plenament. Ivànov ha demanat a Déu que es realitzés en ell aquest tomb complet, ha vessat llàgrimes en silenci demanant-li forces per a dur a terme la idea per Ell inspirada, i, mentrestant, la gent li retreia que anava massa lent i l’acuitava. Ivànov ha demanat a Déu que amb el foc de la gràcia reduís a cendres la freda sequedat interior de la qual ara pateix molta gent excel·lent i boníssima, i li inspirés la representació d’aquest tomb per tal que s’entendrís fins i tot un no cristià en mirar el seu quadre. I, mentre passava això, els seus coneguts, fins i tot els seus amics, l’apressaven, pensant que ell senzillament havia pres mandra i reflexionant seriosament sobre la possibilitat d’obligar-lo a enllestir el quadre per fam i manca de recursos. Deien els pus compassius d’ells: «El culpable és ell mateix. Que hagués seguit el quadre gran el seu curs, i, en els intervals, que hagués realitzat obres petites per tal de prendre diners i no morir de fam.» Ho deien sense sospitar que l’artista, per al qual la seva feina s’havia transformat, per la voluntat de Déu, en el seu afer espiritual, no podia ocupar-se amb cap altre treball, i no hi havia intervals per a ell ni podia dirigir la ment a cap altra cosa per més que la forcés o l’obligués. Així la muller fidel que sincerament ha estimat el seu marit ja no estimarà ningú més, a ningú no vendrà per diners les seves carícies, encara que gràcies a això pogués salvar de la pobresa el seu marit i ella mateixa. Vet quines eren les circumstàncies espirituals d’Ivànov. ~ Vós direu: «Però ¿per què no va exposar ell tot això sobre un paper? ¿Per què no va descriure clarament la seva situació? Prou que hom li hauria enviat diners de seguida.» Sí, ¿com no? Que provi un de nosaltres que encara no ha demostrat les seves forces, que encara no ha sabut explicar-se amb paraules a si mateix, compondre un discurs per a la gent, que viu ocupada amb altres coses ben diferents, que, molt naturalment, no pot ni tan sols entendre que en l’art pot existir un grau elevat, per damunt del que està instal·lat en l’actual segle de la moda. ¿Per ventura hauria de dir: «Estic realitzant un projecte que us sorprendrà, però sobre el qual no us puc dir ara res, perquè moltes coses ni tan sols per a mi mateix estan clares del tot, i vós, durant tot el temps en què jo estaré treballant-hi, heu d’esperar pacientment i donar-me diners per a la meva subsistència»? Llavors, tal vegada, apareixerien molts cercavides que parlarien d’aquesta manera; potser algun foll els donaria diners. Suposem fins i tot que Ivànov pogués en aquest temps mancat de claredat expressar-se diàfanament i dir: «Algú que es troba per damunt de mi m’ha inspirat una idea que em persegueix: representar amb el pinzell el tomb de l’home envers Crist. Sento que no puc realitzar això sense haver fet jo mateix un tomb sincer cap a ell. Per això, espereu mentre a dins meu es produeix aquest canvi, i mentrestant doneu-me diners per al sosteniment de la meva persona i de la meva feina.» Tots nosaltres a una sola veu li hauríem cridat: «¡I ara, germà! ¡Quines ximpleries que dius! ¿Ens has pres per ximples o què? ¿Què vol dir això de la vinculació de l’ànima amb el quadre? Que l’ànima vagi pel seu compte, i el quadre pel seu. ¿Que nosaltres hem d’esperar la teva transformació? Ja sense això deus ser cristià; prou que nosaltres tots som ja vertaders cristians també.» Vet el que diríem tots a Ivànov, i cadascú de nosaltres gairebé tindria raó. Si no hi hagués hagut aquestes mateixes circumstàncies feixugues ni aquests patiments espirituals, que per força el van obligar a dirigir-se a Déu més ardorosament que no pas altres i li van donar la capacitat de recórrer a Ell i viure en Ell com no ho fa cap pintor mundà actual, i amb llàgrimes manifestar aquells sentiments que ell abans s’esforçava a obtenir només per la via racional, llavors no hauria pogut representar mai el que ja ha començat a pintar sobre el llenç, i ell realment hauria enganyat tothom: els altres i ell mateix, a pesar de la intenció de no enganyar ningú. ~ No penseu que resulta senzill explicar-se a la gent en un moment en què es produeix una transformació espiritual, quan, per voluntat de Déu, s’inicia un procés de canvi en la natura de la persona. Això ho sé i en part ho he experimentat jo mateix. Les meves obres també es van vincular d’una manera misteriosa amb la meva pròpia ànima i amb la meva constitució interior. En el transcurs de més de sis anys no vaig poder produir res per al món. Tot treball es produïa a dins meu i només per a mi. I no oblideu que fins llavors havia subsistit jo únicament amb els ingressos provinents de les meves obres. Gairebé tots sabien que jo passava necessitat, però estaven convençuts que aquesta situació canviaria per la meva pròpia obstinació, que jo tan sols havia d’asseure’m i escriure alguna coseta per a tornar a rebre ingressos. Emperò no tenia jo forces de fer ni una sola línia, i quan, per consell d’una persona eixelebrada, em vaig plantejar obligar-me a escriure alguns articulets per a una revista, això em va resultar en tan alt grau dificultós que em feia mal el cap i tenia tots els sentits trets de polleguera, empastifava i esquinçava fulls, i, després de dos, tres mesos d’aquesta tortura, tant va quedar perjudicada la meva salut (que ja sense això no es trobava en bon estat) que em vaig veure obligat a allitar-me; i els desordres nerviosos que s’hi van ajuntar, i, finalment, els mals a causa de la incapacitat d’explicar a alguna altra persona en el món el que em passava, tot plegat em va turmentar tant que vaig estar a un pas de la tomba. I dues vegades em va passar el mateix. Com a afegiment a tot això, en una ocasió em vaig trobar en una ciutat on gairebé no hi havia ni una ànima propera a mi, mancat de diners, arriscant-me a morir no tan sols de malaltia o de patiments espirituals, ans fins i tot de fam. Això va ser ja fa un temps. Vaig ser salvat pel rei. Inesperadament em va arribar ajuda d’ell. No sé si va sentir amb el cor que un pobre súbdit seu, des de la seva professió insignificant i al marge del funcionariat, tenia intenció de fer-li un servei tan noble i profitós com el que podien fer-li altres persones des del seu càrrec de funcionari notable, o si allò va ser simplement un moviment habitual de la seva misericòrdia. Sigui com sigui, aquell ajut em va aixecar tot d’una. Em va resultar plaent en aquell moment quedar agraït a ell i no a ningú altre. A les raons que em van incitar a reprendre el treball amb força, es va ajuntar encara el pensament: si Déu em concedeix fer-me proper per a molta gent i digne d’amor d’aquells que estimo, diré: «No oblideu que jo no em trobaria en el món si no hagués estat pel rei.» Vet quines situacions. ~ Com a addició us diré que en aquella mateixa època jo havia d’escoltar acusacions d’egoisme: molts no podien perdonar-me que jo no participés en diferents iniciatives que emprenien per a bé general, segons llur opinió. Quan vaig dir que no podia jo escriure ni havia de treballar per a cap revista ni almanac, la gent ho va prendre com una fantasmada. La vida mateixa que havia portat en altres regions l’havien atribuït a un suposat desig sibarita de gaudir de les belleses d’Itàlia. Ni tan sols podia explicar a cap dels meus més propers amics que, a banda de la meva manca de salut, em calia un distanciament temporal d’ells mateixos, justament per tal de no caure en relacions falses amb ells i no causar-los cap nosa; ni tan sols això podia jo explicar. Jo mateix vaig sentir que el meu estat espiritual s’havia tornat tan estrany que no podia explicar-lo de manera intel·ligible a ningú en el món. Obligant-me a obrir encara que fos una part de mi mateix, allà mateix, davant dels meus ulls, veia com amb les meves paraules s’emboirava i rodava el cap de la persona que m’escoltava, i amargament em penedia només pel desig de sincerar-me. Us juro que existeixen uns estats tan feixucs que només poden ser comparats amb la situació d’aquella persona que es troba en un son letàrgic i que veu com l’enterren viu sense que ell pugui bellugar ni un dit per a donar senyal que no està mort. No; en aquests moments de transformació espiritual, que Déu us guardi de provar d’explicar-vos a una altra persona. Cal recórrer tan sols a Déu i a ningú més. Molts es van posar en contra meu injustament, àdhuc persones properes a mi, i alhora no n’eren culpables; jo mateix hauria fet el mateix, trobant-me en llur situació. ~ El mateix passa amb la qüestió d’Ivànov. Si s’hagués mort per pobresa i manca de recursos, de sobte tothom fins al darrer hauria mostrat indignació contra aquells que haguessin consentit tal cosa, haurien tirat acusacions d’insensibilitat i d’enveja contra altres artistes. Algun poeta dramàtic hauria compost arran d’això un drama ple de sentiment que hauria commogut els espectadors i hauria aixecat la ira contra els seus enemics. I tot això hauria estat una falsedat, perquè ningú no hauria estat culpable de la seva mort. Només una persona hauria estat deshonesta i culpable, i aquesta persona hauria sigut jo. ¡Jo vaig experimentar aquest mateix estat, ho vaig experimentar en pròpia carn, i no ho vaig explicar al món! Vet per què ara us escric a vós. Arrangeu tot aquest assumpte; del contrari, la vostra pròpia ànima carregarà un pecat. La meva ja n’ha quedat alliberada per aquesta mateixa carta; el pecat ara penja de vós. Feu-ho de manera que Ivànov rebi no tan sols la magra sustentació que ell demana, sinó a més, alhora, una condecoració, justament pel fet que ha treballat llongament sobre el seu quadre sense voler al mateix temps fer res més secundari, tot i sentir-se obligat tant per la pròpia necessitat com pels acuits d’algunes persones. ¡No caigueu en la gasiveria! Els diners seran recompensats. El mèrit del quadre ja comença a ser reconegut per tothom. Fins i tot jutjant l’obra en el seu aspecte encara inacabat, on encara no ha entrat tot el que el pintor ha projectat, tota Roma ja parla en veu alta que un fenomen semblant no s’havia produït des dels temps de Rafael i Leonardo Da Vinci. Quan el quadre sigui acabat, el palau més pobre d’Europa de bon grat pagarà per ell tal suma de diners com la que ara paguen per les noves obres trobades dels antics grans mestres; i tothom sap que el preu d’aquestes no baixa dels cent o dos-cents mil. Disposeu-ho de manera que la condecoració li sigui donada, no pel quadre, sinó per l’autoabnegació i per l’incomparable amor per l’art, per tal que això serveixi de lliçó als altres artistes. Necessària és aquesta lliçó: tots han de veure com d’important és estimar l’art; saber, com Ivànov, morir per a tots els esquers de la vida; com Ivànov, aprendre i considerar-se sempre un aprenent; com Ivànov, renunciar a tot, fins i tot a un plat de més un dia de festa; com Ivànov, posar-se una senzilla jaqueta de tela basta quan ja no queden recursos, tot menyspreant les convencions socials; com Ivànov, suportar-ho tot, i, amb una alta i delicada formació espiritual, amb una gran sensibilitat per tot, aguantar totes les punyents derrotes i fins i tot el que vingués quan a algú li passés pel cap proclamar que està boig i aquest rumor s’escampés de tal manera que ell mateix ho hagués d’escoltar amb les seves pròpies orelles a cada pas que fes. Justament per aquestes proeses cal que hom li doni una condecoració. Això cal especialment per als artistes joves i per als novells en el terreny de l’art, per tal que no pensin en posar-se corbatetes i levites i contraure deutes per a mantenir un estatus en la societat; que sàpiguen per endavant que tan sols reben subsidi i ajuda de part del govern aquells que no pensen gens ni mica ni en levites ni en festins amb els camarades i es lliuren a la seva feina com un monjo al monestir. Tampoc no estaria malament que hom concedís a Ivànov una suma prou gran per tal que els altres es quedessin gratant-se el bescoll. No tingueu por, tal suma ell no la prendrà; probablement, no n’agafarà ni un cèntim per a si; serà tota usada per a sosteniment dels vertaders escarrassos de l’art, que Ivànov coneix millor que qualsevol funcionari, i les disposicions pel que fa a aquest afer seran dutes a terme millor que no pas si es fes un tractament burocràtic de la qüestió. Al darrere d’un funcionari hi ha tot un món de malavejos: pot tenir aquest una muller amant de la moda, o amics que s’asseuen a la seva taula a dinar; el funcionari instituirà el cercle i la brillantor d’aquest cercle; fins i tot assegurarà que per al manteniment de l’honor de la nació russa cal tirar pols als ulls del estrangers, i exigirà diners per a això. Però aquell que trepitja el mateix camp per al qual presta els seus serveis, qui ha sentit el crit de la necessitat i de la fretura vertadera, lluny de qualsevol farsa, qui ell mateix ha patit i veu com pateixen altres i s’ha afligit per ells, qui ha compartit fins a la darrera camisa amb els escarrassos pobres quan ell mateix no tenia res per a posar-se ni per a menjar, tal com ha fet Ivànov, aquest és una altra cosa: pots confiar-li un milió i dormir tranquil·lament, que no balafiarà ni un cèntim d’aquesta quantitat. ~ Actueu justament, i ensenyeu la meva carta tant als meus com als vostres amics, i en especial a aquells a l’administració dels quals ha estat confiada alguna part, perquè d’escarrassos semblants a Ivànov poden haver-n’hi en qualsevol àmbit, i en qualsevol cas no s’ha de permetre que morin de fam. Si s’esdevé que un, apartant-se de tots els altres, amb major braó i persistència s’ocupa del seu afer, encara que sigui aquest propi i particular, però necessari al cap i a la fi per a tothom, segons es vegi, considereu-lo com si estigués en el servei i doneu-li mitjans per a subsistir. Per a encertir-se de si no hi ha ací qualque engany, perquè sota aquest aspecte pot escolar-se qualsevol mandrós que no faci res, investigueu la seva vida: ella us ho dirà tot. Si és com Ivànov, és a dir, si ha escopit sobre totes les convencions i condicions de la societat, s’ha posat una jaqueta senzilla i ha apartat de si el pensament, no ja de plaers i festins, sinó fins i tot de prendre muller i formar una família o muntar una explotació, porta una vida realment monacal i treballa dia i nit sobre el seu projecte, sense deixar de resar ni un moment, en aquest cas no cal pensar-hi gaire més: hom ha de donar-li mitjans per a desenvolupar el seu treball. No hem d’acuitar-lo ni incitar-lo: deixeu-lo tranquil; prou que ja l’incita Déu mateix sense vós. La vostra part consisteix en fer que no mori de fam. No li doneu una gran dotació; doneu-li-la magra, fins i tot minsa, i no permeteu que quedi enredat per les seduccions del món. Hi ha persones que han de ser sempre pobres. La pobresa és un valor que el món encara no ha assaborit. Però aquell al qual Déu ha concedit tastar la seva dolçor i aquell que ja s’ha conformat sincerament amb els seus baixos ingressos, no canviarà la seva situació per cap tresor d’aquest món. ~ 1846 ~ “Fragments escollits de la correspondència amb els amics”, de Nikolai Vassílievitx Gógol. Traducció: © Loïç Miquel Pérez Muñoz. ISBN: 978-84-120826-4-7. Dipòsit Legal: AB 663-2019. Data de publicació: 23 de desembre de 2019. Tots els drets reservats.
“Fragments escollits de la correspondència amb els amics”, de N. V. Gógol. XXIII. El pintor històric Ivànov.
