Iarmola, el meu servent, que és guardabosc, company de cacera i, a més, cuiner, va entrar a la cambra, vinclat sota el feix de llenya, la va tirar a terra amb estrèpit i es va posar a bufar-se els dits, embalbits de fred. «¡Oh, quin vent corre a fora, senyoret!(1) –va dir mentre s’asseia a la gatzoneta davant de la portella de l’estufa–. Cal posar-hi bona cosa de llenya. Permeteu-me un llumí, senyoret.» - «¿Vol dir això que demà no anirem a caçar llebres, eh? –li vaig preguntar–. ¿Què hi penses, Iarmola?» - «No, no es pot. Escolteu quina maltempsada. La llebre ara està agotzonada i ni es mou ni es belluga. Demà no trobareu ni una petjada.» ~ M’havia tirat el destí sis mesos sencers a aquell llogaret petit i apartat de la província de Volínia(2), a la llunyana terra de Polèssie(3), on la cacera només em causava satisfacció; era aquesta, de fet, la meua única ocupació. He de reconèixer que quan em van oferir venir a aquest indret, no m’imaginava pas arribar a avorrir-me d’una manera tan insuportable. Fins i tot amb alegria vaig fer el viatge. «Polèssie... el bosc... el si de la natura... els costums senzills... extensions naturals primigènies –pensava jo, assegut al vagó–, una gent que desconec del tot, amb costums estranys, amb llur particular llengua... I, a més, ja veuràs: ¡quantes llegendes, rondalles i cançons plenes de poesia!» Jo en aquella època (posats a explicar-ho, expliquem-ho tot) ja havia aconseguit publicar en una petita revista un relat amb dos assassinats i un suïcidi, i sabia teòricament que per als escriptors resulta útil observar els costums. ~ Però... ja fóra perquè els habitants de Perebrod es distingiren per una particular i enterca associabilitat, o bé perquè no haguera sabut jo entrar bé en aquella qüestió, el cas era que les meues relacions amb ells es limitaven només a això: que, havent-me vist, ja de lluny es treien el capell, i, en encreuar-s’hi, amb aire sorrut m’amollaven: «‹Gai Bug›»(4), que devia significar: «Que Déu ens sostinga»(5). Però, quan provava jo de parlar amb ells, em miraven amb sorpresa, es negaven a entendre les preguntes més senzilles, i sempre, sense excepció, s’afanyaven a besar-me la mà, un vell costum, romanalla de quan els polonesos havien exercit senyoria sobre ells. ~ Els llibres que tenia, ben aviat els vaig haver rellegit tots. El tedi em va portar a mirar de fer coneixença (tot i que al principi no m’acabava de fer el pes) amb les persones il·lustrades del lloc: el sacerdot catòlic polonès, que vivia quinze verstes enllà; el senyor organista que tenia aquest; un membre del cos de la policia districtual(6); i l’ecònom d’un mas veí, que era oficial retirat de l’exèrcit. Tanmateix, res de tot allò no va quallar. ~ Després vaig provar d’ocupar-me amb el tractament dels habitants de Perebrod que patien alguna malaltia. A disposició meua tenia: oli de ricí, fenol, àcid bòric i iode. Però ací, deixant de banda els meus escadussers coneixements, vaig topar amb la total impossibilitat de determinar diagnòstics, car els símptomes de les malalties de tots els meus pacients sempre eren els mateixos: «em fa mal ací dins» i «no puc ni menjar ni beure»(7). ~ Per exemple, em ve una dona ja gran. Pintat el torbament a la cara, es grata el nas amb l’índex de la mà dreta i a continuació es trau de la pitrera un parell d’ous, amb la qual cosa li veig durant un moment la pell canyella, i els posa sobre la taula. Després prova de caçar les meues mans per a estampar-hi un bes a sobre. Jo amague les mans i mire de fer desistir la dona: «Au, prou, prou... Que no sóc un pope, jo. No meresc aquests honors. Digues, ¿què et fa mal?» - «Em fa mal ací dins, senyoret, ací dins mateix, que no puc ni beure ni menjar.» - «¿Fa gaire que et passa?» - «¿I jo què sé? –em dóna ella com a resposta–. Tot és somormor i somormor. No puc ni beure ni menjar.» I per més que m’hi esforce, una major precisió en la descripció dels símptomes de la malaltia no puc aconseguir(8). ~ «No us inquieteu –em va recomanar una vegada l’ecònom, antic oficial–, ells mateixos es guareixen. Les ferides els cicatritzen com als gossos(9). Us ben dic que només un medicament utilitze jo: sals d’olorar. Em ve un mugic. ‹¿Què et passa?› - ‹Estic malalt›, em diu. De seguida li pose sota el nas un flascó d’esperit. ‹¡Aspira!› Ell aspira. ‹¡Aspira un altre cop... més fort!› Aspira un altre cop. ‹¿Què? ¿Et trobes millor?› - ‹Doncs com si em trobara millor, sí...› - ‹Au, doncs, vés-te’n amb Déu.›» ~ A més, em repugnava aquell besament de mans (alguns directament es posaven de genolls i tant sí com no s’esforçaven a besar-me les botes). En això es manifestava, no el moviment d’un cor agraït, ans simplement un fastigós costum implantat per segles d’esclavatge i forçament. I jo no feia sinó escandalitzar-me quan veia amb quins aires d’importància aquell mateix ecònom, antic oficial, i aquell ‹uriàdnik› paraven les seues enormes grapes vermelles als llavis dels mugics. ~ Em quedava, tan sols, la cacera. Emperò a les acaballes de gener es va posar a fer tal oratge que inclús caçar resultava impossible. Un vent terrible bufava cada jorn, i per la nit sobre la neu es formava una dura capa de glaç. Corria la llebre sobre la capa aquesta sense deixar petjades. Assegut a casa, tancat incomunicadament, escoltava l’udol del vent, i em sentia abatut per un marriment immens. S’entén, doncs, que amb ganes m’agafara a una distracció tan innocent com ho era ensenyar a llegir i escriure el guardabosc Iarmola. ~ Allò, per cert, va començar d’una manera prou original. Estava jo una vegada escrivint una carta i de sobte vaig sentir que algú restava dempeus a la meua esquena. Em vaig girar i vaig veure Iarmola, que s’havia acostat, com sempre, sense fer soroll amb les seues toves espardenyes. «¿Què volies, Iarmola?», li vaig preguntar jo. «No res. Només em quede parat de veure com escriviu. Tant de bo jo poguera... No, no..., no com vós –es va afanyar a dir, torbat, en veure que jo somreia–. Em caldria només saber escriure el meu cognom...» - «¿I per què?», em vaig sorprendre jo. Caldria en aquest punt deixar consignat que Iarmola era tingut pel mugic més pobre i més malfaener de tot Perebrod. El seu salari i el que guanyava de la terra s’ho bevia. I, encara, uns bous tan frèvols com els d’ell no hi havia en tota la contornada. En opinió meua, a algú com ell en cap cas no podia ja fer servei saber llegir i escriure. De nou li vaig preguntar amb dubte: «¿Per a què et cal saber escriure el teu cognom?» - «Doncs veureu quin cas és aquest, senyoret –va respondre Iarmola amb inusitada suavitat–. No tenim en tot el poble ni un sol que sàpiga llegir i escriure. Quan cal signar algun paper, o en la jurisdicció s’ha de resoldre algun assumpte, o... Ningú no pot... El senyor batlle no fa més que estampar el segell, i ell mateix no sap què diu el paper... Així, dic jo que seria bo per a tots que algú sabera signar.» Aquesta preocupació de Iarmola, reconegut caçador furtiu, pòtol indolent, l’opinió del qual el consell rural mai no hauria ni tan sols pensat de tenir en compte, la preocupació, dic, d’aquest personatge per l’interès comú del poble on havia nascut, per algun motiu em va commoure. Jo mateix em vaig oferir a donar-li lliçons. ¡I quina feina més feixuga va resultar ser! ¡Quins esforços més grans per a ensenyar-lo a llegir i escriure com cal! Iarmola, que coneixia a la perfecció cada senderó del seu bosc, cada arbre gairebé, que sabia orientar-se de dia i de nit en qualsevol lloc, que distingia per les petjades tots els llops dels voltants, i les llebres, i les guineus, aquest mateix Iarmola no podia de cap manera imaginar-se, per exemple, que la lletra ‹m› i la ‹a› juntes formen la síl·laba ‹ma›. Normalment, sobre una qüestió d’aquest tipus havia de reflexionar ell reconcentradament uns deu minuts, i encara més, amb la qual cosa el seu rostre colrat i eixut, amb uns ulls negres enfonsats, un rostre que s’internava en l’espessor aspra de la barba negra i de l’enorme mostatxo, manifestava un grau extrem d’esforç mental. «Au, digues, Iarmola: ‹ma›. Tu simplement digues només: ‹ma› –li insistia jo–. No mires el paper; mira’m a mi. Au, som-hi, digues: ‹ma›...» Allavòrens Iarmola amollava un profund sospir, deixava el punter sobre la taula i amb aire de consternació, però resolut, deia: «No, no puc...» - «¿Com que no pots? ¡Però si és ben fàcil! Tu digues simplement: ‹ma›, vet, com jo ho dic.» - «Que no... No puc, senyoret... Se m’oblida...» ~ Tots els mètodes, procediments i comparacions es trencaven en dernes contra aquella monstruosa incapacitat de comprendre. Nogensmenys, no desistia Iarmola en el seu propòsit d’il·lustrar-se. «¡Però si només em cal saber escriure el meu cognom! –em pregava insistentment–. No necessite res més. Tan sols el cognom, ‹Iarmola Poprujuk›, i no res més.» Havent definitivament descartat la idea d’ensenyar-lo a llegir i escriure de debò, vaig començar a ensinistrar-lo per tal que aprenguera a signar de manera purament mecànica. Per a gran sorpresa meua, això va resultar molt més accessible per a Iarmola, de manera que cap al final del segon mes gairebé vam aconseguir fer-nos amb el cognom. Pel que feia al nom, però, per tal de no complicar més l’assumpte vam decidir deixar-lo completament de banda. ~ Pels vespres, havent acabat de ficar llenya a les estufes, Iarmola amb impaciència esperava que jo el cridara. «Som-hi, Iarmola, anem a estudiar», li deia jo. Ell de cap anava a la taula, s’hi recolzava, prenia la ploma amb els seus dits negres, inflexibles, aspres i plens de durícies, i, amb les celles arquejades em preguntava: «¿Ho escric?» - «Escriu-ho.» Traçava Iarmola amb certa seguretat la primera lletra, la ‹P› (aquesta nosaltres l’anomenàvem ‹dos palets i per dalt la coberta›(10)); després d’això restava mirant-me interrogativament. «¿Què fas que no escrius? ¿Que potser se t’ha oblidat?» - «Se m’ha oblidat...», admetia Iarmola amb disgust, alhora movent el cap fent que no. «¡Ah, com ets! Au, som-hi, posa-hi una roda.» - «¿Eeh...? ¡La roda! Sí, la roda, ja sé...», s’animava Iarmola i es posava a traçar molt conscienciosament sobre el paper una figura que eixia estirada cap amunt i que resultava molt semblant a la silueta del mar Caspi sobre el mapa. Havent enllestit aquesta feina, es quedava un cert temps en silenci admirant la seua obra amb els ulls entreclucats decantant la testa ara cap a un costat, ara cap a l’altre. «Però ¿què fas? ¿És que t’has cansat? Continua escrivint.» - «Espereu una mica, senyoret, ara...» Es quedava uns dos minuts pensant i després preguntava tímidament: «¿Què? ¿Ara una altra com la primera...?» - «Exactament. Au, escriu.» Així, de mica en mica, vam arribar a la darrera lletra, la ‹k› (el signe dur el vam descartar(11)), la qual nosaltres anomenàvem ‹el palet amb dos altres palets que fan bec de costat›. ~ «¿I què penseu, senyoret? –deia de vegades Iarmola, havent acabat la seua feina i posant-se a mirar-la amb curiositat i orgull–. Si m’hi esforçara durant uns cinc o sis mesos, arribaria a fer-ho bé del tot. ¿Què dieu?» ~ “Oléssia”, d’Aleksandr Ivànovitx Kuprín. Traducció: © Loïç Miquel Pérez Muñoz. ISBN: 978-84-120826-3-0. Dipòsit Legal: AB 649-2019. Data de publicació: 22 de desembre de 2019. Tots els drets reservats.
