“Oléssia”, d’A. I. Kuprín. Notes.

1. L’autor reprodueix el dialecte de Iarmola, l’aspecte i la sonoritat del qual inevitablement es perden en la traducció.

“Oléssia”, d’A. I. Kuprín. Observacions del traductor.

I. Al final de la història, que l’enfilall siga de ‹coralls› sembla un detall sense importància, però de fet es tracta d’una dada que aporta una forta càrrega de simbolisme, comprensible només dins dels paràmetres de la cultura eslava.

“Oléssia”, d’A. I. Kuprín. Capítol XIV.

Ja m’aproximava a Perebrod, quan de patac en remolins van començar a aixecar-se enlaire columnes de pols. Després van començar a caure les primeres gotes de pluja, al principi escasses i feixugues.  ~  No es va equivocar la Manúilikha, no. La tempesta que s’havia estat congriant lentament durant tot aquell dia calorós, insuportablement asfixiant, es va desencadenar amb extraordinària força sobre Perebrod.

“Oléssia”, d’A. I. Kuprín. Capítol XIII.

Impossible seria descriure l’estat en què em trobava en la meua frenètica cavalcada. Per moments oblidava completament cap a on em dirigia i per què; em quedava només la tèrbola consciència que s’havia produït alguna cosa terrible, lamentable i que ja no tenia adob; una consciència semblant a la inquietud feixuga i immotivada que de vegades s’apodera d’algú que té un malson causat per una febre.

“Oléssia”, d’A. I. Kuprín. Capítol XII.

L’endemà d’aquella trobada justament era la festa de la Santíssima Trinitat(75), que aquell any va caure en el dia del sant màrtir Timoteu(76), quan, segons es diu popularment, apareixen signes(77) de males collites.

“Oléssia”, d’A. I. Kuprín. Capítol XI.

Quasi un mes sencer es va allargar l’innocent i meravellós conte del nostre amor.

“Oléssia”, d’A. I. Kuprín. Capítol X.

Van passar encara cinc dies més, i em vaig recuperar fins al punt de poder anar a peu sense fatigar-me fins a la cabana sobre potes de gallina.

“Oléssia”, d’A. I. Kuprín. Capítol IX.

Evpsíkhill Afrikànovitx va complir la seua paraula i per un temps indeterminat va deixar en pau les habitants de la cabana del bosc. Emperò les meues relacions amb Oléssia van canviar de manera brusca i estranya.

“Oléssia”, d’A. I. Kuprín. Capítol VIII.

Càlid era el matí, però grisós. Ja diverses vegades havien caigut generosos ruixats curts i intensos, d’aquells que fan que, davant dels teus ulls, cresca l’herba jove i s’estiren els llucs novells.

“Oléssia”, d’A. I. Kuprín. Capítol VII.

Una vegada, quan jo, com de costum, per la vesprada vaig arribar a la cabana sobre potes de gallina, de sobte em va saltar als ulls l’abatiment general de les seues habitants.

“Oléssia”, d’A. I. Kuprín. Capítol VI.

Des d’aquell jorn, vaig esdevenir jo hoste habitual de la cabana sobre potes de gallina.

“Oléssia”, d’A. I. Kuprín. Capítol V.

En aquell moment, la vella va estendre sobre la taula unes estovalles netes amb brodats en els extrems, i a sobre va posar-hi una olla fumejant.

“Oléssia”, d’A. I. Kuprín. Capítol IV.

Matinera va venir aquell any la primavera, enriolada i, com sempre a Polèssie, de manera inesperada.

“Oléssia”, d’A. I. Kuprín. Capítol III.

Uns tres dies després, el fred va desencruelir-se. Un matí, molt enjorn, Iarmola va entrar a la meua cambra i va informar amb displicència: «Cal netejar l’escopeta, senyoret.»

“Oléssia”, d’A. I. Kuprín. Capítol II.

Iarmola seia a la gatzoneta davant de la portella de l’estufa, regirant els cremalls, mentre jo em dedicava a anar avant i arrere en diagonal per la meua cambra.

“Oléssia”, d’A. I. Kuprín. Capítol I.

Iarmola, el meu servent, que és guardabosc, company de cacera i, a més, cuiner, va entrar a la cambra, vinclat sota el feix de llenya, la va tirar a terra amb estrèpit i es va posar a bufar-se els dits, embalbits de fred.