En aquell moment, la vella va estendre sobre la taula unes estovalles netes amb brodats en els extrems, i a sobre va posar-hi una olla fumejant. «Vine a sopar, Oléssia», va cridar la néta; i, després d’un instant de dubte, va afegir, adreçant-se a mi: «¿Voldreu menjar amb nosaltres, senyor? Feu el favor... Però tingueu en compte que a casa nostra el menjar no és gaire gran cosa; només fem sopes campestres ben senzilles...» No es va poder dir que la seua invitació havia estat feta amb una gran vehemència, i ja anava jo a refusar-la quan Oléssia, al seu torn, em va convidar amb tanta senzillesa i amb un somriure tan manyac, que em vaig veure obligat a acceptar. Ella mateixa em va servir un plat ben ple d’aquella sopa de fajol amb cansalada, ceba, queradilles i gallina; una menja extraordinàriament gustosa i nutritiva. En asseure’s a taula, ni l’àvia ni la néta no es van senyar. ~ Durant el sopar em vaig dedicar a observar ambdues dones, car tenia i tinc fins a l’actualitat el profund convenciment que mai una persona no es manifesta d’una manera tan clara com ho fa durant els àpats. La vella s’empassava la sopa amb desenfrenada avidesa, fent petar sonorament la llengua i ficant-se a la boca enormes trossos de pa, de manera que sota les seues laxes galtes s’inflaven i es movien grans bellugaments. Oléssia, en canvi, fins i tot en la manera de menjar tenia una mena de discreció congènita. ~ Després del sopar em vaig acomiadar de l’ama de la cabana sobre potes de gallina. «¿Voleu que us acompanye un tros?», es va oferir Oléssia. «¿I quins acompanyaments són aquests que t’has empescat? –va protestar la vella, empipada–. I és que no t’estàs quieta en el teu lloc, damisel·la(39)...» Però Oléssia ja s’havia posat sobre el cap una mantellina vermella de llana fina. D’una revolada va córrer cap a l’àvia, la va abraçar i li va fer un sonor bes. «Avieta bonica, estimada, daurada... És només un moment i de seguida torne.» - «Au, bé, ja està bé, cap de pardals –va dir la vella, separant-se una mica d’ella–. Vós, senyor, no penseu malament; és que aquesta és una ximplota repatània.» ~ Passant pel senderó estret vam eixir al camí boscà, que negrejava de fang i estava tot sembrat de petjades de peülles i de roderes de carro, plenes d’aigua, on es reflectia la rojor del crepuscle vespertí. Caminàvem pel marge, cobert sense interrupció per les fulles seques de l’any anterior, que encara no s’havien assecat després de la neu. Ací i allà, a través d’aquella capa de fullaraca grogosa treien els seus caps violacis les campanetes ‹de la son›(40), la primera floreta de Polèssie. «Escolta, Oléssia –vaig començar jo–, tinc moltes ganes de preguntar-te una cosa, però tinc por que t’enfades... Digues-me, ¿és veritat això que diuen que la teua àvia...? ¿Com dir-ho?» - «¿Que és bruixa?», sense alterar-se em va ajudar Oléssia. «No... Bruixa no... –vaig dubtar jo–. Bé, si vols dir-ho així, bruixa... És clar, prou que la gent diu de tot. ¿Per què no hauria de conèixer ella algunes herbes, alguns mètodes, algunes paraules màgiques...? Però si no t’agrada parlar sobre això, simplement no contestes.» - «No, ¿per què? –va replicar ella amb senzillesa–. ¿Per què no m’hauria d’agradar? Sí, la veritat és que ella és bruixa. Però el que passa és que ara s’ha fet vella i ja no pot fer el que feia abans.» - «¿I què sabia fer?», m’hi vaig interessar jo. «Moltes coses. Sabia guarir, et treia el mal d’ull, conjurava la sang, llegia unes paraules, si un gos rabiós o una serp havia mossegat algú; mostrava el lloc on hi havia tresors enterrats(41)... Resultaria molt llarg dir tot el que sabia fer.» - «¿Saps què, Oléssia? Mira, ja em disculparàs, però jo no crec en totes aquestes coses. Au, sigues sincera amb mi; no diré a ningú el que m’expliques. ¿Oi que tot això són martingales per a enredar la gent?» Ella va arronsar les espatlles amb indiferència. «Penseu el que vulgueu. Una dona del poble, és clar, no costa gens enganyar-la; però no provaria jo d’enganyar-vos, a vós.» - «¿Vols dir que tu creus fermament en la màgia?» - «¿I per què no hauria de creure-hi? Prou que en la nostra família tenim dons... Jo mateixa puc fer moltes coses.» - «Oléssia, colometa... Si saberes com m’interessa tot això... ¿No podries ensenyar-me alguna cosa?» - «És clar que sí. Si voleu, us n’ensenyaré alguna –va acceptar ella amb deferència–. ¿Voleu que siga ara mateix?» - «Sí, si pot ser, ara mateix.» - «Però, ¿tindreu por...?» - «Ah, quina ximpleria. Per la nit potser tindria por, però ara encara hi ha llum.» - «D’acord. Doneu-me la mà.» Vaig fer el que ella em demanava. Llavors Oléssia em va desbotonar el botó del puny de la mànega del meu paltó i me la va arromangar. Després es va traure de la butxaca un petit coltell finès(42) de tres ‹viershoks›(43) i li va llevar la funda de pell. «Ei, ¿què és el que vols fer?», em vaig arronsar jo, sentint que per dins m’assaltava la desconfiança. «I ara... Havíem quedat que no tindríeu por.» De sobte, ella va fer un a penes perceptible moviment lleuger, i jo vaig sentir el contacte roent de l’esmolada fulla sobre el tou de la mà, una mica per damunt del lloc on prenen el pols. La sang de seguida va aparèixer tot al llarg del tall, va regalimar per tota la mà i va caure a terra amb una pluja de gotes. A penes vaig poder jo contenir-me el crit; no vaig poder evitar, però, esblaimar-me. «No patiu, quedareu sa i estalvi», va riure Oléssia. Va agafar fermament la meua mà per damunt del tall, s’hi va vinclar de cara a ella i va començar a xiuxiuejar quelcom, amb la qual cosa el flux entretallat del seu cald alè em va caure sobre la pell. Quan Oléssia es va redreçar i va amollar-me la mà, en el lloc on hi havia hagut la ferida hi havia ara la rojor d’una simple esgarrapada. «I bé –va dir ella–. ¿En teniu prou? –i amb un somriure murri es va guardar el coltell–. ¿En voleu més?» - «¡Per descomptat! Només et demane que, si pot ser, aquesta vegada siga sense truculències ni vessament de sang, si us plau.» - «¿Què us podria ensenyar...? –es va posar a pensar ella–. Ah, ja sé. Mireu, aneu pel camí davant meu. Però tingueu en compte que no us heu de girar enrere.» - «Huumm... Però, ¿hauré de patir o no?», li vaig preguntar, esforçant-me a amagar amb un somriure despreocupat el temor per una possible nova sorpresa desagradable. «No, no... Ja veureu, és només una ximpleria. Aneu.» Així doncs, vaig caminar endavant, molt intrigat pel que sortiria d’aquell experiment. Sentia sobre la meua esquena la penetrant mirada d’Oléssia. Però, quan vaig haver fet una vintena de passos, de sobte vaig ensopegar en un lloc totalment pla, i vaig caure de morros. «¡Camineu, camineu! –em va cridar Oléssia–. ¡No us gireu! No és res, abans de noces ja estarà guarit(44)... Feu servir els braços quan caureu a terra.» Vaig continuar endavant, deu passes més, i de nou vaig tornar a caure tan llarg com era. Oléssia va riure fort i va picar de mans. «¿Què? ¿Satisfet? –va cridar fent resplendir les seues dents blanques–. ¿Hi creieu, ara? No és res, no és res... Ha estat un bonic vol de cap a terra.» - «¿Com has fet això? –li vaig preguntar jo tot sorprès, traient-me de sobre les branquetes i els palets que se m’havien enganxat a la roba–. ¿Quin secret és aquest?» - «No és cap secret. Us ho explicaré amb molt de gust. L’únic que passa és que potser no m’entendreu... No sé jo explicar-me gaire.» I, realment, no vaig acabar d’entendre-la. Però, si no m’equivoque, aquell original truc consistia en això: Anant ella al meu darrere, pas a pas, peu a peu, i mirant-me sense parar, al mateix temps s’esforçava a imitar fins al més petit dels meus moviments, volent amb això identificar-se amb mi. Anant d’aquesta faisó algunes passes, mentalment s’imaginava a una certa distància al meu davant una corda estesa a través del camí a un ‹arshín›(45) de terra. En el moment en què jo havia de tocar amb el peu la corda imaginària, Oléssia de sobte feia com si ensopegués, i llavors, amb paraules d’ella, l’home més poderós queia irremeiablement. Molt de temps després recordaria jo la confusa explicació d’Oléssia, quan llegiria l’informe del doctor Charcot(46) sobre uns experiments per ell duts a terme sobre dues pacients de la Salpêtrière(47), endevinaires professionals, que patien d’histèria. I restaria jo molt sorprès en comprovar que les bruixes franceses del baix poble recorrien en casos semblants a les mateixes habilitats que feia servir la bonica bruixa de Polèssie. «Oh, i encara sé fer moltes més coses –va declarar Oléssia tota convençuda–. Per exemple, us puc abocar por.» - «¿Què vol dir això?» - «Vol dir que puc fer que tingueu por. Ara per exemple esteu assegut a casa, una vesprada, en la vostra cambra, i sense to ni so us agafa una por tan gran que us fa tremolar de dalt a baix i no goseu ni girar-vos. Per a aconseguir-ho, tan sols em cal saber on viviu, i veure abans la vostra cambra.» - «Sí, és clar, això és molt fàcil –vaig negar-me a acceptar jo la idea que ella proposava–. T’acostes a la finestra, hi tustes, crides alguna cosa...» - «No, no... En eixe moment jo em trobaria al bosc, i ni tan sols sortiria de la cabana. Restaria asseguda, i vet el que faria: pensaria que vaig pel carrer, que entre a casa vostra, òbric la porta i entre a la vostra cambra... Vós estaríeu assegut en algun lloc, per exemple, davant de la taula. M’acostaria a vós per darrere en silenci... Vós no em sentiríeu. Amb les mans us agafaria per les espatlles i començaria a prémer, fort, més fort..., i us miraria així, ¿veieu?» Les seues fines celles de sobte es van ajuntar, els ulls van restar fits sobre meu amb una mirada tensa i amenaçadora, dilatades les pupil·les, i emblavides. De seguida vaig recordar el cap de Medusa, que jo havia vist a Moskvà, a la galeria Trietiakov(48); una obra de la qual no recorde l’autor(49). Sota aquella mirada estranya i fixa, vaig ser pres per una por freda pel sobrenatural. «Au, prou, prou, Oléssia, ja n’hi ha prou –vaig dir jo amb un riure fingit–. M’agrada més quan somrius; llavors et surt una cara infantil adorable.» ~ Vam continuar endavant. De sobte em vaig adonar que, tot i ser una noia senzilla, les seues paraules solien ser expressives i fins i tot refinades. «¿Saps el que em sorprèn de tu, Oléssia? –li vaig dir–. Mira, has crescut al bosc, pràcticament sense veure ningú... No deus haver pogut llegir gaire, és clar...» - «No sé llegir gens ni mica.» - «Doncs amb més motiu... I, tanmateix, t’expresses tan bé... No ho fas pitjor que una vertadera senyoreta. Digues-me, ¿com t’ho fas? ¿Entens el que estic preguntant-te?» - «Sí, ho entenc –va respondre ella–. Això és gràcies a l’avieta. No feu cas del seu aspecte. ¡Que n’és, de llesta! Tal vegada voldrà parlar davant vós, quan s’hi acostume... Ho sap tot; preguntes el que li preguntes, ella et respon. Però la veritat és que ara s’ha fet vella.» - «Això deu voler dir que ha vist moltes coses en la seua vida. ¿On va nàixer? ¿On vivia abans?» Va semblar que aquelles preguntes no van ser del grat d’Oléssia; va respondre no de seguida, evasivament i de mala gana: «No ho sé... I a ella no li agrada parlar sobre això. Si alguna vegada t’explica alguna cosa, sempre et demana que te n’oblides i que no preguntes més... I bé, ja és hora que me’n torne –es va atorrollar–. L’avieta s’enfadarà. A reveure... Perdoneu, no sé el vostre nom.» Em vaig anomenar. «¿Ivan Timofiéievitx? Doncs molt bé. Així, a reveure, Ivan Timofiéievitx. Veniu sense por quan vulgueu a la nostra cabana.» En el comiat, li vaig estendre la mà, i la seua maneta xicotiua em va fer una forta i amical encaixada. ~ “Oléssia”, d’Aleksandr Ivànovitx Kuprín. Traducció: © Loïç Miquel Pérez Muñoz. ISBN: 978-84-120826-3-0. Dipòsit Legal: AB 649-2019. Data de publicació: 22 de desembre de 2019. Tots els drets reservats.
“Oléssia”, d’A. I. Kuprín. Capítol V.
