Matinera va venir aquell any la primavera, enriolada i, com sempre a Polèssie, de manera inesperada. Pels carrers del llogaret corrien brillants reguerons marronosos i garlaires que feien giravoltar brins i plomes d’oca, i treien escuma d’empipament contra les pedres que provaven de barrar-los el pas. En els enormes bassals d’aigua es reflectia el blau del cel, sembrat de núvols blancs i redons que semblava que rodolaren. Queien de les cobertes de les cases gotes freqüents i sonores. Els teuladins, que en bandades es posaven sobre els salzes de vora el camí, piulaven amb tanta excitació i tan fort que no era possible sentir res més per darrere de la piuladissa llur. Hom percebia per tot arreu l’alegre precipitació de la vida. ~ Es va fondre la neu i va deixar només ací i allà pilots bruts, en les fondalades i en els bosquetons ombrívols. Per sota d’ella va aparèixer la terra nua, molla i tèbia, que havia descansat durant l’hivern i ara es trobava plena de sucs frescos, plena de ganes d’una nova maternitat. Sobre els camps negres surava una lleugera boirina que omplia l’aire d’aroma de terra desglaçada, d’aquella aroma primaveral fresca, subtil però poderosa alhora, que fins i tot pots reconèixer en la ciutat entre centenars d’altres olors. Tenia jo la sensació que, juntament amb aquella flaire, en la meua ànima penetrava la dolça i tendra tristor primaverenca, plena d’esperances, d’inquietuds i de pressentiments indistints; la tristor poètica que fa que als vostres ulls totes les dones siguen maques, i sempre acompanyada d’indeterminades enyorances per passades primaveres. Més càlides van esdevenir les nits; en la fosca, humida i espessa, es percebia l’apressada feina creativa de la natura... ~ Durant aquells dies de primavera, no em treia del cap la imatge d’Oléssia. En restar sol, m’agradava jeure, cloure els ulls per a concentrar-me millor i imaginar-me sense descans el seu rostre ara sever, ara astuciós, ara brillant de tendra alegria; el seu cos jove que havia crescut en la llibertat d’un antic bosc amb tanta esveltesa i tant de poder com creixen els avets novells; la seua veu fresca, amb notes inesperadament baixes i vellutades... «En tots els seus moviments, en les seues paraules –pensava jo– hi ha alguna cosa noble (és clar, en el millor sentit d’aquesta paraula tan vulgaritzada), una mena d’elegant sobrietat congènita...» Hauria d’admetre que el que també m’atreia d’Oléssia era aquella aurèola de misteri que l’envoltava, aquella supersticiosa reputació de bruixa, la seua vida en la forest al costat d’un llac, i, en especial, aquella orgullosa seguretat en les seues pròpies forces que s’entreveia en algunes de les paraules que m’havia adreçat. ~ Així doncs, no és estrany que, tan bon punt es van assecar els senderols boscans, em vaig dirigir a la cabaneta sobre potes de gallina. Per al cas que calguera fer callar la vella rondinaire, m’havia endut mitja lliura de te i alguns grapats de terrossos de sucre. ~ Vaig trobar ambdues dones a casa. L’oldana feinejava al voltant de l’estufa, on cremava bona cosa de llenya. Oléssia filava lli(36), asseguda en un banquet força alt. Quan vaig tustar a la porta en entrar, la noia es va girar, el fil es va trencar sota les seues mans i el fus va rodar pel sòl. La vella es va quedar una estona mirant-me atentament amb aire d’empipament, arrugant la cara i cobrint-se-la amb la mà per la gran escalfor de l’estufa. «¡Senyora, bon jorn! –vaig saludar-la jo amb sonora i jovial veu–. ¿És que potser no em reconeixes? El mes passat, ¿recordes?, vaig entrar a preguntar pel camí. I em vas dir la fortuna.» - «Res no recorde, llonzí –va farfallejar la vella mentre movia el cap fent que no–, res no recorde. I no puc entendre que tu no ens hages oblidat. ¿Quina companyia som nosaltres per a tu? Som gent senzilla, grisa... No tens res a fer a casa nostra. El bosc és gran; hi ha lloc de sobra per a passejar... Així, que...» Sorprès per aquella rebuda tan poc hospitalària, vaig restar tot confós i em vaig sentir en aquella situació tan estúpida en què no saps què fer: si tornar facècia per grolleria, si enfadar-me jo mateix, o si, finalment, girar cua sense dir ni mu i marxar per on havia vingut. Sense voler, vaig mirar Oléssia amb expressió d’impotència. Ella va somriure d’una manera a penes perceptible, amb un matís d’innocent burla, es va aixecar de darrere de la filosa i es va acostar a la vella. «No tingues por, avieta –va dir-li conciliadorament–. No és un mal home, no ens farà cap mal. Feu el favor d’asseure-vos», va afegir assenyalant-me el banc que hi havia en el racó de davant sense prestar més atenció al rondineig de la vella. Animat per l’atenció d’ella, vaig encertar a fer ús del recurs més efectiu. «Que n’ets, de sorruda, dona... –vaig renyar la vella–. Encara no tens un hoste a la llinda, que ja estàs rondinant. I jo que t’havia portat un regalet...», i vaig traure del sarró els meus paquetets, sobre els quals l’oldana va tirar un ràpid cop d’ull. De seguida, però, es va girar cap a l’estufa. «De regalets no me’n calen –va dir entre dents, removent amb ràbia els carbons amb el furgador–. Prou que coneixem els hostes aquests. Al principi, sense sabó et llisquen a l’ànima, i després... Però ¿què tens en la mà?», es va girar de sobte cap a mi. Llavors li vaig donar el te i el sucre. Això va actuar sobre la vella de manera assuavidora, i, encara que va continuar rondinant, ja ho va fer en un to diferent al d’abans, menys aspre. Oléssia, mentrestant, s’havia assegut de nou a filar. Jo em vaig instal·lar a prop d’ella, en un tamboret baix i força trontollós. Amb la mà esquerra, Oléssia enrotllava ràpidament la fibra de lli, blanca, suau com la seda, i amb la dreta feia girar el fus amb un fru-fru lleuger, el qual ella ara deixava caure gairebé a terra, ara alçava àgilment i feia rodar amb un ràpid moviment dels dits. Aquesta feina, tan senzilla a primera vista, però que en realitat exigia una enorme habilitat secular, bullia en les seues mans. Sense voler vaig parar-hi esment: havien esdevingut bastes i fosques a causa d’haver-les fet servir en treballs d’aquests, però eren petites i tenien unes formes tan delicades que haurien estat l’enveja de moltes noies de casa bona. ~ «L’altra vegada no em vau dir que l’avieta us havia tirat les cartes», va encetar Oléssia la conversa; i, en veient que jo mirava temorosament cap arrere, va afegir: «No us preocupeu, està una mica sorda, no ens sent. Només distingeix bé la meua veu.» - «Sí, em va dir la fortuna. ¿I què?» - «No res... Només estava preguntant... ¿Hi creieu vós?», em va demanar tot tirant-me un ràpid cop d’ull mig d’amagat. «¿Si crec, en què? ¿En el que la teua àvia em va dir o en general?» - «No, en general.» - «¿Com t’ho diré? Més aviat no hi crec, però, de totes maneres, ¿qui sap? Diuen que hi ha casos en què... Fins i tot alguns llibres en parlen. Però el que la teua àvia em va dir, no m’ho crec gens ni mica. Qualsevol dona del poble podria haver dit el mateix(37).» Oléssia va somriure. «Sí, és veritat que ella ara diu malament la fortuna. S’ha fet vella i té por de tot. ¿I què us van dir les cartes?» - «Res d’interessant. Ni tan sols me’n recorde. El que diuen habitualment: que si un llarg camí, que si els trèvols fan guany... Ja ho he oblidat.» - «Sí, sí, s’ha fet mala endevinaire. La vellesa li ha fet oblidar molts mots. Però ¿què ha de fer? Té molta por. És només que s’avé a dir la fortuna quan veu alguna moneda.» - «Però ¿de què té por?» - «¿De què ha de ser? De les autoritats. Ve l’‹uriàdnik›, amenaçant com sempre: ‹Jo –diu– et puc engarjolar. ¿Saps el que els espera, a aquells que practiquen màgia? Us envien a treballs forçats, a cadena perpètua, a l’illa de Sakhalín.› ¿Què en penseu? ¿És mentida o no?» - «No, mentida no és, no; realment hi ha algun tipus de càstig per a això, però no tan terrible com aquest... I bé, Oléssia, ¿saps tu dir la fortuna?» Ella es va quedar com indecisa, però només durant un moment. «Sí que sé», va contestar; i de seguida es va afanyar a afegir: «Només, que no ho faig per diners.» - «¿Que potser voldries tu tirar-me les cartes?» - «No», va respondre en veu baixa però amb decisió, movent alhora el cap. «¿I per què no? No caldria que fóra ara; algun dia, més endavant... Em sembla que tu sí em diràs la veritat.» - «No, no ho faré. Per res del món.» - «Ei, no està bé, això, Oléssia. Tot just després d’haver-nos conegut no em pots fer aquest refús. ¿Per què no vols?» - «Doncs perquè ja us he tirat les cartes jo mateixa, i no es pot fer una altra vegada...» - «¿No es pot? Però ¿per què? No ho entenc.» - «No, no, no es pot, no... –va xiuxiuejar ella amb por supersticiosa–. No es pot temptar dues vegades el destí... Mala cosa és. Ell ho sabrà, pararà l’orella. Al destí no li agrada quan li fan preguntes. Per això totes les endevinaires són infelices.» Vaig voler dir a Oléssia una facècia, però no vaig poder; en les seues paraules hi havia un convenciment massa sincer. Fins i tot, quan, havent esmentat ella el destí, amb basarda va mirar cap a la porta, sense voler vaig repetir jo aquell moviment. «Bé, si no vols tirar-me les cartes per segona vegada –li vaig dir–, almenys digues el que et va sortir la primera.» Oléssia de sobte va deixar de banda la filosa i em va tocar la mà amb la seua. «No..., millor no –va contestar, i els seus ulls van prendre una expressió de súplica infantil–. Si us plau, no pregunteu... No us va eixir gaire bé... Millor, no pregunteu.» Però vaig continuar insistint. No podia decidir jo si el seu refús i les fosques al·lusions al destí era només un fingiment com a recurs d’endevinaire, o si realment ella creia en el que deia; però vaig començar a sentir inquietud, i gairebé em va entrar el pànic. «Bé, d’acord, potser us ho diré –s’hi va avenir finalment Oléssia–. Tingueu només en compte... Com diu el refrany, millor que els diners és l’acord. Si us plau, no us enfadeu si no us agrada el que us diré. Mireu el que us va sortir. Com a persona, tot i que bo, sou feble... Però la vostra bondat no és de bona llei, no ix del cor. No sou senyor de la vostra paraula. Us agrada que la gent faça segons la vostra voluntat, però vós mateix, tot i que a desgrat, de vegades us sotmeteu a ella. Prou que us agrada el vi, i també... Bé, ja posats a dir, ho direm tot per ordre... Per les dones perdeu el cap, i això, en la vida, us serà causa de molts mals... Dels diners, no en feu gaire cas, i no sabeu com fer-ne. No sereu ric mai. ¿Continue parlant?» - «¡Continua, continua! ¡Digues tot el que saps!» - «Després va eixir que la vostra vida no serà alegre. De cor no estimareu ningú, perquè aquest és en vós fred, mandrós; i aquells que us estimaran, vós els causareu molta pena. No us casareu mai; morireu fadrí. En la vida no tindreu gaires alegries; sí que tindreu, en canvi, melangia i feixuguesa a balquena... Vindrà un dia en què voldreu fer-vos mal... Us passarà una cosa que us farà arribar a aquell extrem... Però no us atrevireu, desistireu... Patireu una gran pobresa; nogensmenys, cap al final de la vostra vida, d’una manera totalment inesperada, la vostra sort canviarà gràcies a la mort d’una persona propera a vós. Això serà d’ací a molts anys encara. Enguany... Bé, no sé exactament quan, les cartes deien que molt aviat... Potser fins i tot aquest mes mateix...» - «¿Què passarà enguany?», la vaig acuitar jo, quan ella de nou es va aturar. «Ah, fins i tot tinc por de continuar parlant. Us caurà a sobre un gran amor de part d’una dama de trèvols. No puc saber si serà una fadrina o una dona casada; el que sí sé és que tindrà els cabells foscos...» Jo, sense voler, vaig fer un cop d’ull als cabells d’Oléssia. «¿Què esteu mirant? –va dir enrojolant-se, havent percebut la meua mirada amb l’enteniment propi d’algunes dones–. Bé, sí, cabells foscos com ara els meus», va continuar dient, endreçant-se maquinalment el pentinat i envermellint-se encara pus. «Així, ¿dius que serà un gran amor de trèvols?», vaig bromejar jo. «No rieu, no heu de riure –va advertir Oléssia ben seriosa, gairebé amb severitat–. Tot el que us he dit és la veritat.» - «D’acord, no riuré, no... ¿I què més?» - «Més... Malament acabarà la dama de trèvols; rebrà un mal pitjor que la mort. Serà abocada a una gran infàmia per culpa vostra, una tan gran deshonra que no es podrà oblidar en tota la vida. Patirà una llarga pena... Però vós, en la planeta d’ella, no rebreu cap mal.» - «Escolta, Oléssia, ¿i no han pogut enganyar-te les cartes? ¿Per què hauria de voler jo fer tant de mal a la dama de trèvols? Sóc una persona senzilla, tranquil·la, i m’has predit tantes calamitats...» - «Això jo ja no ho sé. Això és el que va sortir. No ho fareu a propòsit; tota aquesta desventura tindrà lloc a través vostre. Vet, quan les meues paraules s’acomplisquen, allavòrens us en recordareu, de mi.» - «¿I tot això t’ho van dir les cartes, Oléssia?» Ella va respondre no de seguida, com a desgrat i volent evadir-se: «Les cartes també... Però sense elles moltes coses sé jo, encara que siga només mirant la cara de la persona. Per exemple, si algú aviat ha de morir de mala mort, jo de seguida li ho puc veure en la cara; ni tan sols no em fa falta parlar amb ell.» - «¿Què és el que li veus en la cara?» - «Doncs jo mateixa no ho sé. Em sent envaïda per una sensació terrible, com si aquesta persona restés ja morta davant meu. Aneu, pregunteu a l’avieta i ella us dirà que dic la veritat. Trofim, el moliner, l’any passat no, l’altre, es va penjar en el seu molí, i jo només feia dos dies que l’havia vist i li havia dit a l’avieta: ‹Ja veureu, avieta, que Trofim morirà aviat d’una mala mort.› I així va ser. I les passades ‹sviatki›(38) va venir a veure’ns Iashka, el lladre de cavalls, i li va demanar a l’avieta que li digués la fortuna. Ella li va tirar les cartes i va començar a dir-li. I ell de broma, rient, li va preguntar: ‹Au, digues-me, vella, de quina mort moriré.› Quan jo el vaig mirar, vaig quedar garratibada, sense poder moure’m. Vaig veure Iàkov allà assegut, i tenia la cara verda, morta... Closos els ulls, negres els llavis... Una setmana després vam saber que els mugics havien enxampat Iàkov quan aquest pretenia robar uns cavalls... Tota la nit van estar pegant-li... Ací el poble és dolent, inclement... A bastonades li van trencar les costelles; i, encara no contents amb això, li van clavar claus als talons. No havia sortit el sol, que ja havia expirat.» - «¿I per què no el vas avisar de la sort que l’esperava?» - «¿Avisar-lo? ¿Per a què? –va replicar Oléssia–. ¿És que tal vegada és possible escapar del nostre destí? L’únic que aconseguiríem seria inquietar el desgraciat en va els seus darrers dies de vida... I jo mateixa em sent vil, quan veig aquestes coses; tinc repugnància de mi. Però, ¿què he de fer? És aquest el meu propi destí. L’avieta, quan era jove, també preveia la mort; i la meua mare també, i la seua àvia. No és cosa nostra; és... quelcom que portem a la sang.» En aquell moment va deixar de filar i va restar asseguda, amb el cap acotat, en silenci, amb les mans posades sobre els genolls. En els seus ulls immòbils, amb les pupil·les dilatades, es va reflectir una mena de terror fosc, una submissió involuntària a unes forces misterioses, a uns coneixements sobrenaturals que aombraven la seua ànima. ~ “Oléssia”, d’Aleksandr Ivànovitx Kuprín. Traducció: © Loïç Miquel Pérez Muñoz. ISBN: 978-84-120826-3-0. Dipòsit Legal: AB 649-2019. Data de publicació: 22 de desembre de 2019. Tots els drets reservats.
