Uns tres dies després, el fred va desencruelir-se. Un matí, molt enjorn, Iarmola va entrar a la meua cambra i va informar amb displicència: «Cal netejar l’escopeta, senyoret.» - «¿I això?», vaig preguntar jo mentre m’estirava sota la manta. «Aquesta nit –va respondre ell– la llebre ha estat passejant-se: hi ha moltes petjades. He pensat que tal vegada anirem de cacera.» Em vaig adonar que Iarmola tenia unes ganes terribles d’anar al bosc tan aviat com fóra possible, però amagava aquest desig de caçador sota una capa d’indiferència fingida. Realment, en el rebedor ja esperava la seua ‹un-canó›, de la qual no havia escapat encara ni una becada, malgrat que a la boca del tub estava ornada amb diversos emplastres d’estany, posats en aquells llocs on el rovell i el fum de la pólvora havien ratat el ferro. ~ Va ser entrar al bosc i de seguida trobar petjades de llebre: dos palets paral·lels, i dos punts per baix, un a sota de l’altre. Una d’aquestes salvatgines va sortir al camí, va avançar uns dos-cents ‹sàgens›(21), i des del camí va fer un enorme salt cap a una tofa de pins joves. «Bé, ara la rodejarem –va dir Iarmola–. ¿Que no deu haver topat contra un tronc i està allà estesa? Vós, senyoret, aneu...» Es va quedar pensant, considerant, per indicis que només coneixia ell, cap a on m’havia de dirigir. Finalment va dir: «Vós aneu fins a la vella fonda, i jo pegaré la volta i m’hi acostaré per la banda de Zamluin. Tan bon punt el gos la traga del seu amagatall, jo us faré un xiulit.» I, dit això, de seguida va desaparèixer, com si s’haguera capbussat en l’atapeït flotó d’un arbust. Vaig parar l’orella. Els seus andamis de caçador furtiu no van produir ni un sorollet, cap rameta no es va trencar sota els seus peus, calçats amb espardenyes de líber. ~ Sense cuita vaig arribar jo a la vella fonda, que no era més que una cabana deshabitada i enrunada. Vaig plantar-me a la voreta del bosc de coníferes, sota un pi altot amb un tronc nu i recte. Tot estava tan en silenci com només pot estar un bosc a l’hivern un jorn sense vent. Voluminosos pilots de neu penjaven de les branques fent que es vinclaren cap a baix però donant-los a l’encop un meravellós aspecte de fred i de festa. De la capçada queia adesiara alguna branqueta xicotiua, i llavors podies escoltar d’una manera extraordinàriament clara com aquesta, caient, amb un lleu cruixit s’enganxava amb altres branques. Rosenca apareixia la neu allà on tocava el sol, blavosa en les ombres. Vaig quedar pres pel calm encís d’aquest solemne silenci fred, i em va semblar que sentia com el temps passava lentament i sense fer soroll pel meu costat... ~ Emperò vet ací que de sobte, al lluny, en el bosc mateix, va sonar el lladruc de Riàbtxic, aquell lladruc característic del gos que persegueix la salvatgina: agut, irregular i nerviós, a punt d’esdevenir xiscle. De seguida vaig escoltar també la veu de Iarmola, que amb aferrissament cridava rere el gos: «¡Maat’l! ¡Maat’l!», amollant la primera síl·laba amb espinguet agut i prolongat, i la segona amb una nota més aviat baixa i irregular (va ser molt de temps després que vaig arribar a comprovar que aquest crit de caçadors de Polèssie prové, en efecte, del verb ‹matar›). Em va semblar, per la direcció en què venia el lladruc, que el ca feia la seua persecució per la banda que a mi em quedava a l’esquerra, i esburbadament vaig córrer a través de la clariana per tal d’interceptar l’animaló. Però no vaig fer ni vint passes, que una enorme llebre grisa va saltar de darrere d’una soca, i, com si no tinguera pressa, amb les seues llargues orelles caigudes cap arrere, fent grans salts, va travessar el camí i es va ficar per entre una tofa de pinetons. Al seu darrere va eixir volant Riàbtxic, que, en veure’m, es va posar a brandar la cua amb apocament. Després, a corre-cuita va prendre diverses vegades neu amb les dents i de nou va mamprendre la persecució de la llebre. De sobte, Iarmola va emergir del bosc fent tan poc soroll com n’havia fet en marxar. «Però senyoret, ¿per què no li heu tallat el pas?», va cridar, i un espetec va fer amb la llengua a tall de retret. «Ei, prou lluny que estava... –vaig respondre jo–, més de dues-centes passes.» En veient el meu torbament, Iarmola es va assuavir. «Au, doncs no res... –va dir–. No escaparà de nosaltres. Aneu vós a l’altra banda del camí d’Irinovo, que ara pegarà cap allà.» Així, doncs, vaig anar en direcció del camí d’Irinovo, i al cap d’un parell de minuts ja vaig sentir que el gos tornava a la seua persecució no gaire lluny de mi. Pres per l’agitació del caçador, amb l’escopeta tercejada em vaig posar a córrer a través de l’atapeït sotabosc trencant branques i tot i sense prestar atenció a les coents esgarrapades que m’enduia. ~ Vaig córrer durant molta estona, i ja començava a perdre l’alè quan de sobte vaig deixar de sentir el lladruc del gos. Vaig continuar, però ara a poc a poc. Tenia la sensació que si tirava dret directament em trobaria amb Iarmola en el camí d’Irinovo. Aviat, però, em vaig convèncer que mentre corria esquivant arbustos i soques d’arbres sense pensar en el camí m’havia perdut. Allavòrens vaig començar a cridar Iarmola. No vaig obtenir resposta. ~ Mentrestant, avançava jo de manera maquinal. Va anar la forest esclarissant-se de mica en mica, i el terreny va esdevenir irregular i en general es va deixar caure cap a una fondalada. Les petjades que deixaven els meus peus sobre la neu aviat s’enfosquien i s’omplien d’aigua. Diverses vegades em vaig enfonsar fins als genolls. Havia d’anar saltant d’un bony a un altre; com sobre un tofut tapit s’enfonsaven els peus quan queien sobre l’atapeïda molsa grisa que els cobria. ~ L’arbusteda prompte es va acabar. Al meu davant va aparèixer un gran llac de forma rodona, cobert per la neu, per sota del mantell blanc de la qual s’alçaven alguns pilots. A 1’altra banda del llac, entre els arbres, s’evidenciaven les parets blanques d’una cabana. «Probablement allà viu el boscater d’Irinovo –vaig pensar–. Hi aniré i preguntaré pel camí.» ~ Emperò arribar fins a la cabana no era tan senzill. A cada moment em quedava enganxat en aquell terreny pantanós. L’aigua va entrar a les meues botes i a cada pas feien soroll de cosa molla. Va arribar un moment en què resultava difícil arrossegar els peus. ~ Finalment vaig deixar enrere el llac i em vaig enfilar a una petita elevació des de la qual vaig poder observar bé la cabana. No era, però, ben bé això, ans tota una caseta sobre potes de gallina de rondalla(22). I era que no tocava terra; estava construïda sobre pilons, probablement per a no patir les conseqüències del desgel de primavera, que devia negar tot el bosc d’Irinovo. Però per una banda s’havia ensulsiat, i això donava a la cabana un trist aire de coixesa. En les finestres mancaven alguns vidres, que havien estat substituïts per uns draps bruts, els quals sobresortien cap a l’exterior en forma de panxallones. ~ Vaig alçar el passador i vaig obrir la porta. A dins de la cabana tot estava molt fosc, i a mi davant dels ulls em ballaven cercles violacis pel fet d’haver estat mirant la neu molta estona; per això no podia saber si hi havia algú allà o no. «Eh, bona gent, ¿qui hi ha a casa?», vaig preguntar en veu alta. Quelcom es bellugava a prop de l’estufa. M’hi vaig acostar més i vaig veure una vella que seia a terra. Al seu davant s’aixecava un bon munt de plomes de gallina. La vella anava agafant-les una a una, les desbarbava, ficava el borrissol en un cistell i tirava els canonets directament a terra. «¡Aquesta és Manúilikha, la bruixa d’Irinovo!», em va passar pel cap tan bon punt vaig poder veure millor la vella. Allà se’m van fer presents tots els trets de la Baba-Iagà(23) tal com els dibuixa la rondalla popular: galtes xuclades, mentó llong, tou i acabat en punta, i, entrant gairebé en contacte amb ell, un nassot que penjava cap a baix. La boca enfonsada, sense dents, contínuament es movia, com si mastegara alguna cosa. Entre les parpelles curtes i vermelles sobresortien uns ulls redons que en el passat havien estat blaus i que ara es mostraven descolorits i freds, amb els quals mirava com si foren els d’un ocellot monstruós de faula. «Bon jorn, senyora –vaig dir jo en el to més afable que vaig poder adoptar–. ¿Per ventura et diuen ‹Manúilikha›?» En resposta, del pit de la vella va sortir una barreja de sibilància i borbolleig; tot seguit, la seua boca esdentegada va farfallejar uns sons estranys, semblants ara al grall ofegat d’un corb oldà, ara a un to de falset raspós i entretallat. «És possible que abans la bona gent també em digués ‹Manúilikha›. Però ara si em pregunten com m’apell, jo faig com aquell(24). ¿Què vols(25) de mi?», va preguntar de manera ben poc hospitalària sense aturar el seu feineig. «Doncs mira, dona, que m’he perdut. ¿Que no deus tenir una mica de llet?» - «¿Llet, dius? ¡I ara! –va exclamar amb desgrat la vella–. Molta gent va pel bosc. ¿Què hauria de fer: tots convidar-los, a beure i menjar?» - «Vaja, dona, poc t’agrada afalagar els hostes...» - «Doncs no, ja t’ho dic: no sóc gens hospitalària, jo. Salaons en conserva no tenim per a vosaltres. Si estàs cansat, asseu-te, que ningú no et farà fora de la cabana. Ara bé, ja saps com fa la dita: Vingueu a seure al relleix de casa nostra i la farem petar una estona, escoltarem les campanes el dia del nostre sant, i ja ho farem de manera que anirem a dinar a casa vostra. Així, que...» Aquestes dites de seguida em van convèncer que la vella realment havia vingut de fora a la regió, en la qual ni estimaven ni entenien les maneres de parlar massa expressives o plenes de paraules inusuals, que als boca-molls del nord tant agrada exhibir. Mentrestant, la vella, continuant mecànicament la seua feina, anava rondinant alguna cosa per sota del nas, però ja en veu baixa i sense que s’entenguera. Jo caçava al vol només paraules soltes que no tenien entre si cap relació: «Quines coses de veure, Manúilikha... Però ¿qui és aquest?... Als meus anys... Es belluga, gralla, salta, tota una garsa(26)...» Jo em vaig quedar escoltant en silenci, i de sobte se’m va ocórrer que al meu davant tenia una vella orada, la qual cosa em va produir una sensació de fàstic i de por. ~ Tanmateix, vaig tenir temps de mirar al meu voltant. La major part de l’izbà estava ocupada per una enorme estufa, tota plena de crostons. D’imatges, en el racó de davant, no n’hi havia(27). De les parets no penjaven, com era habitual, caçadors de mostatxos verds acompanyats per cans de color violeta, ni retrats de generals que no coneixia ningú. En comptes d’això, hi havia penjats manolls d’herbes seques, lligalls d’arrels arrugades i utensilis diversos de cuina. No vaig veure cap mussol ni cap gat negre. Sí que hi havia, en canvi, sobre l’estufa, dos grossos estornells clapats que em miraven esbalaïts i desconfiats. «Dona, ¿i almenys no em donaries aigua?», vaig preguntar aixecant la veu. «Vet, allà, en el tinard», va respondre ella tot fent un cop de cap en direcció al receptacle. Va resultar que l’aigua feia pudor de tarquim de llac. Vaig regraciar la vella (a la qual cosa ella no va parar esment ni gens ni mica) i li vaig preguntar com podia sortir al camí. Ella, de sobte, va alçar el cap, em va mirar fixament amb els seus ulls freds d’ocellot, i va balbotejar: «Au, vés, vés... Fadrí, marxa, pel teu camí. No tens res a fer-hi, ací. Faràs bon hoste a l’hostatgeria. Som-hi, marxa, marxa....» Realment, no em quedava res a fer més que anar-me’n. Tot d’una, però, em va venir al cap una idea com a últim recurs per a provar d’assuavir la rude vellarda. Em vaig traure de la butxaca una moneda d’argent de vint-i-cinc copecs, nova de trinca, i vaig allargar-la a Manúilikha. No em vaig equivocar: quan la vella va veure la moneda es va sobresaltar, va obrir encara més els ulls, i va projectar cap al metall els seus tremolosos dits en forma de ganxos i plens de nusos. «Ei, ei, no, senyora Manúilikha, de franc no ho tindràs –la vaig fastiguejar jo mentre li treia la moneda de davant dels ulls–. Au, digues-me quina serà la meua fortuna.» El rostre colrat i arrugat de la fetillera es va contraure en una carota de desgrat. Era evident que dubtava mentre mirava sense decidir-se el meu puny amb la moneda a dins. Finalment, l’avidesa va ser més forta. «D’acord, d’acord, anem, ¿per què no?, anem –va farfallejar tot alçant-se de terra–. A ningú no dic ja la fortuna, llonzí... Ho he oblidat... M’he fet vella, ja no m’hi veig. Potser ho faré només per a tu.» Recolzant-se sobre la paret i sondrollant a cada passa va arrossegar el seu cos encorbat i es va acostar a la taula, va traure una baralla de cartes descolorides i arrugades pel pas del temps, les va barrejar i les va acostar cap a mi. «Talla, fes el favor... Amb la mà esquerra... De cor...» Es va escopir una mica als dits, i va començar a distribuir la càbala. Queien les cartes sobre la taula fent tant de soroll com si estigueren fetes de massa de pa. Van anar formant un estel de huit puntes. Quan la darrera carta va quedar dors amunt sobre el rei, Manúilikha va estendre la mà cap a mi. «La moneda, bon ‹barin›... Seràs feliç, seràs ric...», va entonar amb una cantarella pidolaire netament gitana. Li vaig traure la moneda que li tenia preparada. La vella la va engrapar amb un simiesc cop d’urpa i se la va ficar precipitadament dins de la boca, entre la galta i les dents(28). «Et vindrà un gran guany després d’un llarg viatge –va començar a dir de la manera habitualment ràpida–. Trobada amb la dama de diamants(29) i una conversa agradable en una casa important. Aviat rebràs una notícia inesperada del rei de trèvols. Tindràs alguns quefers, i després de nou rebràs alguns diners, pocs. Un gran aplec de gent, t’emborratxaràs... No gaire, però una miqueta sí. Llonga serà la teua vida. Si als seixanta-set anys encara no has mort, allavòrens...» De sobte es va aturar i va aixecar la testa com si escoltara alguna cosa. També jo vaig parar l’orella. Una veu femenina, fresca, sonora i vigorosa, cantava tot acostant-se a la cabana. Fins i tot vaig reconèixer les paraules d’una graciosa cançoneta petit-russa. «Oh, ¿és o no és la baldor de flors / allò que vincla la branca de l’aliguer(30)? / Oh, ¿és o no és la son / allò que fa que s’acote el cap?» Llavors la vella amb inquietud es va afanyar a apartar-me amb la mà de la taula. «Au, vés, ara vés, llonzí –va dir-me–. No hauries d’anar vagarejant per les cabanes de la gent. Marxa cap a on anaves...» Fins i tot em va agafar per la mànega de la jaqueta i em va arrossegar cap a la porta. La seua cara mostrava una mena d’intranquil·litat animal. Mentrestant, la veu que havia entonat la cançó es va aturar tot d’una molt a prop de la cabana, va xerricar sonorament el passador metàl·lic, d’una revolada es va obrir la porta, i allà va aparèixer una esvelta xica enriolada. Amb les dues mans es subjectava curosament el davantal ratllat, del qual sobresortien tres caparronets d’ocell de brillants ulls negres i gorja vermella. «Mira, avieta, de nou els pinsans(31) se n’han vingut amb mi –va exclamar, rient sonorament–. Mira que bufons que són... Estan morts de gana. I va i resulta que no portava jo cap molleta de pa.» Emperò, en veure’m, de seguida es va quedar callada i es va encendre amb un espès rubor. Les celles, primes i negres, se li van ajuntar sense voler, i els ulls es van adreçar a la vella en forma de pregunta. «Mira, un ‹barin› ha entrat preguntant pel camí –va explicar la vella–. I bé, senyoret –es va adreçar a mi amb aire decidit–. Ja n’hi ha prou, d’anar andarejant. Has pres aigua, hem parlat una estona, i ja és hora de mirar per l’honor. No som nosaltres per a tu bona companyia...» - «Escolta, bonica –em vaig dirigir jo a la noia–, mostra’m com puc arribar al camí d’Irinovo; del contrari, del vostre aiguamoll no podré sortir mai dels mais.» Probablement, sobre ella va actuar el to suau i petitori que vaig fer servir. Ella amb cura va deixar els pinsans sobre l’estufa, al costat dels estornells(32), va tirar sobre el banc una brusa curta que ja s’havia llevat, i en silenci va eixir de la cabana. Jo la vaig seguir. ~ «¿Has domesticat tots aquests ocells?», li vaig preguntar quan vaig arribar al seu costat. «Els he domesticat, sí –va respondre ella entretalladament i sense ni tan sols mirar-me–. Doncs bé, mireu –va començar a dir, havent-se aturat davant de la tanca–. ¿Veieu el senderol, per allà, per allà, entre els pins? ¿Ho veieu?» - «Ho veig.» - «Aneu per ell tot dret, i quan arribeu davant d’una soca d’alzina, gireu a l’esquerra. Continueu tot dret, pel bosc, pel bosc, i de seguida trobareu el camí d’Irinovo.» Mentre ella, amb la mà dreta estirada, em mostrava la direcció del camí, sense voler la vaig observar. No hi havia en ella res semblant a les xicones locals, les cares de les quals, emmarcades per monstruoses lligadures que per dalt els cobrien el front i per baix la boca i el mentó, portaven sempre expressions d’espant. La meua desconeguda, que era alta, de cabells foscos i d’uns vint o vint-i-cinc anys d’edat, tenia un port gràcil i lleuger. La seua ampla camisa blanca entallava sense estrènyer i d’una manera molt afavoridora els seus pits, joves i turgents. L’original bellesa del seu rostre, havent-lo vist una vegada, no et permetia oblidar-lo, però, havent-s’hi acostumat i tot, era difícil descriure’l. El seu encís consistia en aquells ulls grans, foscos però alhora brillants, als quals les fines celles amb una ben definida separació al mig conferien un lleuger matís de murrieria, d’autoritat i alhora d’innocència; en el to de la pell, morè però sense perdre el rosat, en la delicada inflexió dels llavis, dels quals l’inferior, més ple, s’oferia cap a endavant amb aspecte decidit i capriciós. ~ «¿És que no us fa por viure sola en aquest lloc apartat?», li vaig preguntar, havent-me aturat al peu de la tanca. Ella va arronsar les espatlles amb indiferència. «¿Per què hauríem de tenir por? Els llops no arriben fins ací.» - «No són tan sols els llops... Una forta nevada us podria sepultar, o a l’estiu podria produir-se un incendi... ¡Un munt de coses podrien passar! A soles viviu ací, i ningú no tindria temps de venir en ajut vostre.» - «¡I gràcies a Déu! –va exclamar ella tot fent un gest amb la mà per a donar a entendre que menyspreava l’ajut dels homes–. Més valdria que ens deixaren, a l’avieta i a mi, del tot tranquil·les, si no...» - «Si no, ¿què?» - «Moltes coses voleu saber; envellireu de pressa –em va tallar ella–. I vós, ¿qui deveu ser...?», va preguntar amb inquietud. Vaig entendre que, segurament, tant la vella com aquesta bonica noia, devien tenir por dels maldecaps que pogueren rebre de part de les autoritats, i em vaig afanyar a tranquil·litzar-la: «Oh, si us plau, no et preocupes. No sóc cap ‹uriàdnik›, jo; ni algutzir, ni recaptador d’impostos. Ras i curt: no sóc ningú de l’autoritat.» - «¿De debò? ¿Em dieu la veritat?» - «Et done la meua paraula d’honor. Ni tan sols sóc d’ací. Simplement he vingut per a estar-m’hi uns mesos, i després marxaré. Si vols, no diré a ningú que he estat ací i que us he vist. ¿És que no em creus?» La cara de la xica es va aclarir una mica. «Bé, si no mentiu, deu ser veritat. Però digueu: ¿Ja abans havíeu escoltat alguna cosa sobre nosaltres, o heu arribat ací per casualitat?» - «Doncs no sabria ben bé què dir-te... Posem que alguna cosa sí que havia escoltat... i fins i tot tenia intenció de venir algun dia. Però hui he arribat per pura casualitat; m’he perdut... I ara digues: ¿Per què teniu por de la gent? ¿És que us fan algun mal?» Ella em va adreçar una mirada penetrant, desconfiada. Però jo tenia la consciència tranquil·la; sense parpellejar vaig sostenir la fitora dels seus ulls. Llavors la noia va començar a parlar amb creixent agitació. «Ens tracten molt malament... La gent senzilla, encara; però les autoritats... Que ve l’‹uriàdnik›: s’endú la seua part; que ve l’‹stanovoi›, s’endú la seua part. Però es veu que no en tenen prou, de prendre’ns-ho, que encara han d’insultar l’avieta. Ets una bruixa, li diuen, diablessa, una delinqüent... I moltes més coses.» - «I a tu, ¿no et toquen?», vaig dir en veu alta i sense delicadesa una pregunta que m’havia vingut al cap. Ella, amb altiva autosuficiència, em va mirar de dalt a baix, i en els seus ulls estretits va brillar una victoriosa malignitat. «No em toquen, no... Una vegada, se’m va arrambar un agrimensor... Es veu que tenia ganes de carícies... ¡Doncs us ben dic que encara no deu haver oblidat com el vaig acariciar!» En les burlaneres i singularment orgulloses paraules va sonar tanta crua independència, que jo sense voler vaig pensar: «No en va has crescut enmig d’un bosc de pins de Polèssie; amb tu no es poden fer bromes.» Ella, amb major confiança envers mi, va continuar dient: «¿És que li fem mal nosaltres a algú? Ni tan sols ens fa falta la gent. Una vegada a l’any només baixe al llogaret a comprar sal i sabó... I una mica de te per a l’avieta; que li encanta el te com jo el prepare. I si no fóra per això, no veuria ningú.» - «Ja me n’adone, ja, que l’avieta i tu no us n’enyoreu, de la gent. Però jo..., ¿podria venir a veure-vos alguna vegada?» La xica va somriure, i... ¡que estrany: com va canviar el seu bell rostre tot d’una! De l’anterior severitat, no en va quedar ni rastre; tot en les seues faccions es va fer lluminós, tímid i infantil. «¿I què hi tindríeu vós a fer, amb nosaltres? –va dir–. L’avieta i jo som molt avorrides. Però bé... Veniu si voleu, si sou bona gent. Només una cosa... Si veniu a visitar-nos, millor sense armes.» - «¿És que tens por?» - «¡I ara! ¿De què? No tinc por de res, jo –i en la seua veu de nou va sonar la seua confiança en les seues pròpies forces–. És només que no m’agraden les armes. ¿Per què s’han de matar els ocellets o les llebres? Ells no fan mal a ningú, i volen viure, com vós i nosaltres vivim. Estime jo les bestioles: són petites, indefenses... Però bé..., a reveure –es va afanyar a dir–. No sé com us dieu... Tem que l’avieta em renye...» I amb pas lleuger i ivaçós es va dirigir cap a la cabana, amb el cap acotat, agafant-se els cabells amb les mans, que el vent havia despentinat(33). «¡Espera, espera! –vaig cridar jo–. ¿Com et diuen? Almenys presentem-nos com cal.» Ella es va aturar i es va girar cap a mi. «Em diuen ‹Aliona›. A la manera d’ací: ‹Oléssia›.» Jo em vaig posar el rifle sobre l’espatlla i vaig començar a caminar en la direcció indicada. ~ Aviat vaig arribar a un petit alteró des del qual començava un viarany boscà, estret i a penes perceptible. Em vaig girar. Agitada lleugerament pel vent, la falda roja(34) d’Oléssia encara era visible al porxo de la cabana, i ressaltava com una taca sobre el fons monòton, enlluernadorament blanc de la neu. ~ Iarmola va tornar a casa una hora després que jo. Seguint la seua habitual sorruderia i manca de ganes de conversar, no em va preguntar res sobre on i com m’havia perdut. Es va limitar a dir-me, com de passada: «Allà... He portat la llebre a la cuina... ¿La rostirem, o voldreu enviar-la a algú?» - «Iarmola, ¿saps on he estat hui?», li vaig preguntar, imaginant-me per endavant la sorpresa que rebria el guardabosc. «¿Com podria no saber-ho? –va rondinar Iarmola–. A ca les bruixes, és clar...» - «¿Com te n’has assabentat?» - «Era impossible que no m’assabentara. No m’arribava la vostra veu, vaig tornar i vaig seguir les vostres passes... Ai, senyoreeet... –va afegir amb to de retret–. Mala cosa és això. És pecat(35).» ~ “Oléssia”, d’Aleksandr Ivànovitx Kuprín. Traducció: © Loïç Miquel Pérez Muñoz. ISBN: 978-84-120826-3-0. Dipòsit Legal: AB 649-2019. Data de publicació: 22 de desembre de 2019. Tots els drets reservats.
