Iarmola seia a la gatzoneta davant de la portella de l’estufa, regirant els cremalls, mentre jo em dedicava a anar avant i arrere en diagonal per la meua cambra. De les dotze cambres de l’enorme casa senyorial, jo n’havia ocupat només una, on abans hi havia hagut el divan. Les altres estaven tancades amb clau, i en elles es florien solemnement i en completa quietud el vell mobiliari entapissat de domàs, els estranys objectes de bronze i els retrats del segle XVIII. ~ A l’altra banda de les parets de la casa, el vent s’havia enfurit, com un vell diable que anara nu i estiguera patint de fred. En el seu rugit es percebien gemecs, xiscles i riallades salvatges. Cap al vespre, la borrufada es va desfermar encara més fort. Des de fora, algú amb ràbia tirava als vidres de les finestres grapats de neu seca i granulosa. Brumia i gemegava el bosc proper, llançant una mena de contínua, misteriosa i sorda amenaça... ~ Passava el celistre per les cambres buides, penetrava en els tubs de les estufes i els feia udolar, i el vell casalot, tot desmarxat i ple de forats, mig ruïnós de fet, s’omplia d’estranys sorolls als quals no podies deixar de prestar atenció amb inquietud. Ara era com si alguna cosa sospirara en la sala blanca(12), amb uns sospirs entretallats, profunds i tristos; ara començaven a cruixir en algun lloc llunyà les posts de fusta seques i podrides del terra sota les feixugues passes d’algú que caminava sense voler fer soroll. Em semblava després que davant de la meua cambra, en el corredor, algú mantenia agafat el pom de la porta, tot enderiat, i després de patac s’enfuria i es posava a córrer per tota la casa sotraguejant portes i porticons iradament, o bé s’enfilava per la xemeneia i es desfeia en gemecs i llastimosos quedirs, insistents i enutjosos, que ara alçaven el to i es feien més aguts, fins al punt del xiscle desesperat, ara baixaven a l’altura del sanglot d’una bestiola desemparada. De vegades, aquest terrífic hoste, aneu a saber com, es ficava també en la meua cambra, em passava amb el seu fred per l’esquena i feia que s’agitaren les flametes de la làmpada, que amollava aquella llum pàl·lida sota el pàmpol de paper de color verd, una mica socarrimat per dalt. ~ Vaig quedar pres per una estranya intranquil·litat indeterminada. Pensava: Vet ací que aquesta espesa i rufolosa nit d’hivern em trobe en aquesta casa vella, en un llogaret perdut entre els boscos i els munts de neu, a centenars de verstes de la vida de la ciutat, de la societat, del riure d’una dona, d’una conversa humana... I m’imaginava que aquella maltempsada vespral s’allargaria anys i decennis, s’allargaria fins a la meua mort, amb el mateix vent rugint contínuament contra les finestres, amb la mateixa llum pàl·lida d’aquella làmpada coronada pel miserable pàmpol verd, amb les mateixes inquietes passejades avant i arrere que feia jo per la meua cambra, amb el mateix Iarmola que en silenci, concentrat, seuria a tocar de l’estufa, aquell ésser estrany, aliè a mi, indiferent a tot: a la fúria del vent, al meu indeterminat i corrosiu marriment, i fins i tot al fet que a casa la seua família no tenia res de res. ~ De sobte vaig sentir la irreprimible necessitat de trencar aquell silenci fatigós amb qualsevol cosa que s’assemblara a una veu humana, i vaig preguntar: «¿Tu què dius, Iarmola? ¿D’on ve aquest vent de hui?» - «¿El vent? –va aixecar ell el cap mandrosament–. ¿És que per ventura el senyoret no ho sap?» - «És clar que no ho sé. ¿Per què hauria de saber-ho?» - «Però ¿en veritat no ho sabeu? –es va animar tot d’una Iarmola–. Doncs jo us ho diré –va continuar amb un matís de misteri en la veu–. Mireu, o bé és una fetillera que ha nascut, o bé és un fetiller que celebra un casament(13).» - «Fetillera...; això és una bruixota en la vostra llengua, ¿oi que sí?»(14) - «Això, això... una bruixota.» Amb interès em vaig tirar sobre Iarmola, pensant: «¿Qui sap? Potser ara aconseguiré traure-li alguna història interessant relacionada amb màgia, amb tresors enterrats, amb homes llop(15)...» I li vaig preguntar: «I bé, ací, a Polèssie, ¿en teniu, de bruixes?» - «No ho sé... Tal vegada sí –va respondre Iarmola amb l’anterior indiferència, i de nou es va girar cap a l’estufa–. Els vells diuen que abans sí n’hi havia... Però potser tot siga mentida...» Vaig quedar decebut tot d’una. Un tret característic de Iarmola era la seua obstinada sorruderia i eixutesa en l’aspecte verbal, i ja no esperava jo aconseguir d’ell res més sobre aquell interessant tema. Emperò, per a sorpresa meua, de sobte va començar a parlar amb displicència mandrosa i com si es dirigira no a mi, ans a l’udolaire estufa. «Fa uns cinc anys teníem aquella bruixa... Però els xicots la van foragitar del poble.» - «¿A on la van foragitar?» - «¿A on? Al bosc, és clar. ¿A on havia de ser, si no? I van tirar a terra la seua cabana per tal que d’aquell maleït niu no en quedara ni una post en el seu lloc... I ella mateixa, la van traure per les portes del barrat, i pel coll.» - «¿I per què es van comportar amb ella d’aquella manera?» - «Per culpa d’ella es van produir molts mals. Es barallava amb tothom, abocava apòzemes davant de les cases(16), feia lligalls de brinques en les messes(17)... Una vegada, a una de les nostres joves, va demanar un ‹zlot› (quinze copecs). Aquesta li va dir: ‹No tinc cap ‹zlot›, au, marxa.› - ‹Molt bé –li contesta–, ja te’n recordaràs, que no me l’has donat...› ¿I què penseu, senyoret? Des d’aquell moment, el nadó de la jove va començar a posar-se malalt. I malalt, i malalt, i al final es va morir. Va ser llavors quan els xicots van expulsar la bruixa. ¡Que li traguen els ulls!» - «I doncs, ¿on viu ara aquesta bruixa?», continuava jo encuriosit. «¿La bruixa? –va repetir sense pressa Iarmola el darrer mot, segons tenia per costum–. ¿I com voleu que ho sàpiga jo?» - «¿Per ventura en el poble no li ha quedat cap parent?» - «No, cap ni un. Que era forastera, ella; dels russos(18) o dels gitanos... Encara era jo xicotiu quan va arribar ella al nostre poble. Una xiqueta portava, filla o néta... Totes dues les van fer fora...» - «¿I no hi va ara ningú a visitar-la? Dic jo, per exemple, a demanar-li de fer endevinacions, o qualque beuratge...» - «Les dones sí que hi van», va deixar caure Iarmola amb menyspreu. «¡Aha! –vaig exclamar–. Així doncs, hi ha qui sí sap on viu...» - «No ho sé... La gent diu que viu al voltant de Bíssov Kut(19), ja sabeu, l’aiguamoll que hi ha a l’altra banda del camí d’Irinovo. Doncs allà, per l’aiguamoll aquell té ella el seu cau, la mare que la va...» Jo vaig pensar: «Una bruixa viu a tan sols unes desenes de verstes de casa meua... ¡Una autèntica bruixa viva, de Polèssie!», i el meu interès va augmentar; em vaig entusiasmar de debò. «Escolta, Iarmola –em vaig adreçar al guardabosc–, ¿i com podria conèixer jo la bruixa aquesta?» - «¡Tfu! –va escopir amb desplaença ell–. Res de bo no en traureu, d’això.» - «Siga com siga, m’agradaria anar a veure-la. Tan bon punt deixe de fer tant de fred hi aniré. Tu, és clar, em guiaràs, ¿oi que sí?» Allò darrer tant el va colpir que fins i tot va pegar un bot. «¡¿Jo?! –va exclamar amb desgrat–. ¡Per res del món! ¡Només Déu sap què hi ha allà, i no seré jo qui vaja a esbrinar-ho!» - «Au, tot són ximpleries. Vindràs amb mi.» - «No, senyoret, no hi aniré... Per res del món no hi aniré... ¿Per què jo? –va exclamar amb una nova glopada d’excitació–. ¿Per què he d’anar jo al niu d’aquesta bruixa? ¡Que Déu me’n lliure! I a vós us recomane no anar-hi, senyoret...» - «Com vulgues... Però jo sí que hi aniré. Tinc molta curiositat i voldria veure-la.» - «No hi ha res allà que siga curiós», va rondinar Iarmola mentre amb ràbia tancava la portella de l’estufa. ~ Al cap d’una hora, quan ja havia Iarmola retirat el samovar i en la penombra del rebedor s’havia inflat de te, es va disposar a tornar a casa. Llavors li vaig preguntar: «¿Quin nom té aquesta bruixa?» - «‹Manúilikha›», va respondre Iarmola amb tosca sorruderia. Malgrat que mai no manifestava els seus sentiments, semblava que m’havia pres un cert afecte. I era que a tots dos ens apassionava la cacera; i jo, a més, el tractava amb senzillesa, i de tant en tant donava una ajudeta per a la seua família, que sempre passava gana. Sobretot, però, era jo l’únic del món sencer que no el blasmava pel mal vici que tenia de beure; per tal com això, que el blasmaren, era quelcom que ell no podia suportar. Per això, la meua decisió de conèixer la bruixa l’havia posat de mal humor, que va expressar només amb un ruflet amplificat; però, quan va sortir al porxo, amb totes les seues forces va pegar una puntada de peu al seu gos, Riàbtxic(20). La pobra bèstia va fer un alarit de dolor al temps que saltava a un costat, però de seguida va córrer al darrere de Iarmola, sense deixar, això sí, de gemegar. ~ “Oléssia”, d’Aleksandr Ivànovitx Kuprín. Traducció: © Loïç Miquel Pérez Muñoz. ISBN: 978-84-120826-3-0. Dipòsit Legal: AB 649-2019. Data de publicació: 22 de desembre de 2019. Tots els drets reservats.
