Des d’aquell jorn, vaig esdevenir jo hoste habitual de la cabana sobre potes de gallina. Cada vegada que jo arribava, Oléssia em rebia amb la seua habitual dignitat i moderació. Però sempre, per l’involuntari primer moviment que feia en veure’m, jo m’adonava que s’alegrava de la meua vinguda. La vella, com abans, no parava de rondinar per sota el nas, però tampoc no em mostrava una hostilitat oberta, gràcies a la indubtable (tot i que invisible per a mi) intercessió de la néta. A favor meu, és clar, també actuaven els regalets que jo portava de tant en tant: ara una mantellina de les que escalfen bé, ara un pot de confitura, ara una ampolleta de licor de cireres. Amb Oléssia, com un acord tàcit, es va establir el costum que ella m’acompanyava fins al camí d’Irinovo quan jo me’n tornava a casa. I sempre, mentre caminàvem, entre nosaltres s’engegava una conversa tan viva i interessant, que tots dos sense adonar-nos ens esforçàvem a allargar la marxa per les silencioses vores del bosc. Quan arribàvem al camí d’Irinovo, jo l’acompanyava de tornada una mitja versta, i, encara, abans d’acomiadar-nos, restàvem conversant molta estona restant dempeus sota l’odorant coberta de les branques de pi. ~ No tan sols m’encisava la bellesa d’Oléssia; també la seua natura íntegra, autèntica i lliure, la seua ment, que era clara i alhora s’embolcallava amb una ferma superstició hereditària, la seua innocència infantil, no mancada, però, de l’astuciosa coqueteria d’una dona bonica. No parava de fer-me tota sort de preguntes sobre tot el que interessava i excitava la seua viva imaginació primigènia: sobre els països i els pobles; sobre els fenòmens de la natura; sobre l’estructura de la Terra i de l’univers; sobre la gent aciençada; sobre les grans ciutats... Moltes coses semblaven-li sorprenents, meravelloses, inversemblants. Però jo, des del primer moment de la nostra coneixença, amb ella vaig prendre un to seriós, sincer i senzill, de manera que ella sense gaire esforç acabava creient tot el que li explicava. De vegades, quan em resultava difícil fer-li entendre alguna cosa que, en opinió meua, era massa complicada per a la seua capacitat de comprensió (en ocasions tampoc jo no era capaç d’entendre-ho del tot), aturava les seues àvides preguntes d’aquesta manera: «¿Veus...? No puc jo explicar-t’ho, això. No m’entendries.» Però ella insistia: «No, si us plau, si us plau, jo faré un esforç... Vós proveu d’explicar-me encara que siga alguna cosa..., encara que siga incomprensible...» M’obligava a fer monstruoses comparacions, a posar els exemples més agosarats; i, si no podia trobar jo la correcta expressió, ella mateixa m’ajudava amb tot un ruixat d’impacients preguntes, com aquelles que fem a un tartamut quan aquest s’enganxa en una paraula. I, realment, al cap i a la fi, la seua ment àgil i bellugadissa i la seua imaginació fresca triomfaven sobre les meues incapacitats didàctiques. Em vaig convèncer que, a pesar del medi en què vivia, a pesar de la seua educació (més que no pas una educació, tenia ella absència total d’educació), estava dotada amb unes sorprenents capacitats. ~ En una ocasió, jo vaig esmentar de passada Peterburg. Oléssia de seguida s’hi va interessar. «¿Què és això de Peterburg? ¿És un llogaret?» - «No, no és cap llogaret; és la ciutat russa més gran.» - «¿La més gran? ¿La més, més gran que hi ha? –em va preguntar, mirant-me ingènuament–. ¿I no n’hi ha cap que siga més gran?» - «Així és... Allà viu tot el govern. Són grans senyors. Les cases són de pedra; de fusta no n’hi ha.» - «Oh, així doncs deu ser molt més gran que el nostre Stépan(50)...», va apuntar Oléssia, tota convençuda. «I tant, és clar –vaig dir jo–, molt més gran, com ara unes cinc-centes vegades més gran. Allà hi ha cases, en una de les quals només viu més gent que en tot Stépan sencer.» - «¡Ah, Déu meu! Però ¿quines cases són aquestes?», va preguntar Oléssia, gairebé espantada. Com de costum, vaig haver de recórrer a una comparació. «Són edificis enormes. Tenen cinc, sis i de vegades set pisos. ¿Veus aquell pi?» - «¿El més alt de tots? El veig.» - «Doncs tan altes com ell són aquelles cases. I de dalt a baix estan plenes de gent. Però viu aquesta gent en petites cofurnes, com si foren ocells en gàbies, una desena de persones en cadascuna d’elles, de manera que no tenen prou aire per a tots. I alguns viuen baix, sota terra, entre el fred i la humitat; i en els habitatges aquests, el sol no hi entra en tot l’any.» - «¡Uuh! Doncs, si és així, per res del món no canviaria jo el meu bosc per la vostra ciutat –va dir Oléssia tot movent el cap fent que no–. Quan vaig a Stépan, al mercat, se’m fa insuportable. La gent t’empenta, fa soroll, s’escridassen els uns als altres de mala manera... No puc evitar recordar el bosc, i allavòrens tot ho tiraria a terra i me n’aniria corrent sense mirar enrere... Que vagen amb Déu, les ciutats vostres; que jo no hi aniré pas a viure-hi mai.» - «¿I si el teu marit fóra d’una ciutat?», li vaig preguntar jo amb un lleuger somriure. Ella va arrufar les celles i els seus delicats narius van tremolar. «¡Quines coses! –va saltar amb menyspreu–. ¡No me’n cal cap a mi, de marit!» - «Això ho dius ara, Oléssia. Gairebé totes les noies diuen el mateix, i totes acaben casant-se. Espera una mica, ja coneixeràs algú, te n’enamoraràs, i aleshores... no tan sols a una ciutat, sinó fins a la fi del món aniràs amb ell.» - «Ah, no, no, per favor, no parlem sobre això –va dir ella amb enuig tot fent un gest amb la mà per a rebutjar la idea–. ¿A què trau cap aquesta conversa? Us pregue, no continueu per ací.» - «Oléssia, això és ridícul. ¿Per ventura penses tu que mai de la vida no t’enamoraràs d’un home? Tu, que ets tan jove, bonica i plena d’energia. Quan se t’encenga la sang, no hi haurà juraments que valguen.» - «¿I què? ¡Doncs m’enamoraré! –em va amollar Oléssia, amb ulls que llampeguejaven i to desafiant–. Prou que no he de demanar permís a ningú, per a això.» - «Així doncs, et casaràs», la vaig punxar jo. «¿Us referiu a casar-se per l’església?», va copsar ella el sobreentès. «Per descomptat, per l’església... El sacerdot davant del faristol oficiant la cerimònia, el diaca cantant “Gauba’t, Isaïes”(51), a tu et posaran la corona sobre el cap(52)...» Oléssia va deixar caure les parpelles i amb un somriure desdibuixat va moure el cap fent que no. «No, amic meu... Tal vegada no us agradarà el que us diré, però ningú de la nostra família no s’ha casat(53). La mare i l’avieta han viscut sense això... Nosaltres ni tan sols podem entrar a l’església.» - «¿Això és perquè practiqueu la màgia?» - «Sí, per això mateix –va respondre Oléssia amb tranquil·la seriositat–. ¿Com he de gosar entrar a l’església, si ja des del meu naixement la meua ànima ha estat venuda a ‹ell›?» - «Oléssia, estimada... Creu-me, tu mateixa t’enganyes... Això és greu, és ridícul el que dius.» Sobre el rostre d’Oléssia de nou va aparèixer l’estranya expressió que jo alguna vegada ja havia advertit en ella, una expressió de fosc i convençut sotmetiment al seu misteriós destí. «No, no... –va replicar ella–, vós això no podeu entendre-ho, però jo ho percep... Ací –i es va posar la mà sobre el pit–, ho sent en l’ànima. Tota la nostra família està maleïda pels segles dels segles. I vós mateix, penseu-hi: ¿qui ens ajuda, si no és ‹ell›? ¿És que pot una persona normal fer el que jo faig? Tot el nostre poder ve d’‹ell›.» I cada vegada que la nostra conversa tocava aquell tema tan espinós, s’acabava de la mateixa manera. En va esgotava jo tots els raonaments que podien ser accessibles a l’enteniment d’Oléssia, en va, usant termes senzills, parlava jo sobre l’hipnotisme, sobre la suggestió, sobre els doctors psiquiatres i sobre els faquirs indis; en va m’esforçava jo a fer-li entendre que algunes de les coses que ella feia es podien explicar per processos fisiològics, per exemple, la conjuració de la sang, que tan fàcilment es podia aconseguir prement simplement sobre una vena; Oléssia, que tant confiava en mi quant a totes les altres coses, pel que feia, en canvi, a aquesta qüestió amb tossuda insistència desestimava tots els meus arguments i totes les meues explicacions. «Bé, d’acord –deia ella aixecant la veu en l’acalorament de la disputa–, posem que teniu raó en això del conjurament de la sang, però ¿com es podrien explicar totes les altres coses? ¡No tan sols puc conjurar la sang, jo! Si voleu, en un sol dia us trauré tots els ratolins i totes les paneroles d’una cabana. Si voleu, en tan sols dos dies guariré amb aigua només la més forta febre d’un malalt que cap dels vostres metges no havia sabut tractar. Si voleu, faré que oblideu completament un determinat mot. ¿I com és que interprete correctament els somnis? ¿I com és que sé el futur?» Allò sempre s’acabava igual: Oléssia i jo restàvem en silenci no sense una irritació interior de l’un contra l’altra. Realment, per a moltes de les seues males arts no trobava jo explicació amb el meu pobre aciençament. No sé ni puc dir si Oléssia senyorejava la meitat d’aquells secrets dels quals parlava amb tanta ingenuïtat; però allò de què sovint vaig ser testimoni em va infondre el convenciment que aquella xica tenia al seu abast uns peculiars coneixements, inconscients, intuïtius, boirosos, assolibles per experiència casual, els quals, havent-se avançat segles sencers a les ciències exactes, vivien barrejats amb les ridícules creences primitives en la fosca i tancada massa del poble i es transmetien de generació en generació com un gran misteri. ~ Malgrat el violent desacord en aquell únic punt, vam anar afeccionant-nos l’un a l’altra cada cop més i més. Entre nosaltres encara no s’havia dit cap paraula sobre l’amor, però estar junts se’ns havia fet una necessitat, i sovint, en moments de silenci, quan les nostres mirades inesperadament es trobaven, jo veia com s’humitejaven els ulls d’Oléssia i com batia una petita veneta blavenca sobre la seua templa... ~ En canvi, la meua relació amb Iarmola es va desbaratar del tot. Pel que es veia, per a ell no eren cap secret les meues visites a la cabana sobre potes de gallina ni les passejades de la vesprada amb Oléssia; sabia ell sempre, amb sorprenent exactitud, tot el que passava en el ‹seu› bosc. Des de feia un cert temps, havia jo notat que ell havia començat a defugir-me. Des de lluny, els seus ulls negres em seguien amb retret i desaprovació cada vegada que jo em disposava a anar al bosc, tot i que de paraula mai no em va censurar. Les nostres còmicament serioses classes d’alfabetització s’havien interromput. Si alguna vegada jo per la vesprada cridava Iarmola per tal que vinguera a estudiar, ell feia un gest amb la mà per a rebutjar la proposta. «¡I ara! Això no porta a res, senyoret», deia amb menyspreu mandrós. També havíem deixat d’anar a caçar. Cada cop que aixecava jo una conversa sobre això, Iarmola sempre trobava qualsevol pretext per a la seua declinació: que si no tenia l’escopeta preparada, que si el seu gos havia emmalaltit, que si no tenia temps... «Em falten hores, senyoret... Hui cal llaurar el camp», era la resposta més habitual que donava Iarmola a la meua invitació; però prou sabia jo que ell no aniria de cap manera a llaurar el camp, ans passaria tot el dia al monopoli(54), amb la dubtosa esperança que algú el convidara. Aquesta enemistat silent i subreptícia començava a resultar-me desagradable, i ja havia pensat en la possibilitat de prescindir dels serveis de Iarmola aprofitant-me del primer pretext que se’m presentara... M’aturava només el sentiment de llàstima per la seua nombrosa i pobra família, a la qual els quatre rubles de la remuneració de Iarmola ajudaven a no morir de fam. ~ “Oléssia”, d’Aleksandr Ivànovitx Kuprín. Traducció: © Loïç Miquel Pérez Muñoz. ISBN: 978-84-120826-3-0. Dipòsit Legal: AB 649-2019. Data de publicació: 22 de desembre de 2019. Tots els drets reservats.
