1. L’autor reprodueix el dialecte de Iarmola, l’aspecte i la sonoritat del qual inevitablement es perden en la traducció.
2. Regió històrica del nord-oest d’Ucraïna. Al s. X va ser incorporada a la Rus de Kíev. A partir del segle XIV, Lituània i Polònia van voler dominar-la. A les acaballes del s. XVIII, els repartiments de Polònia atribuïren a Rússia quasi tota la Volínia.
3. Regió d’Europa Oriental, estesa entre el sud de Bielorússia i el nord d’Ucraïna. Es tracta d’una plana boscosa, amb molts llacs i rius de corrent tranquil. De fet, la paraula ‹polèssie› en rus s’usa en general per a referir-se a aquest tipus de paisatges. Malauradament, una part important de Polèssie es va veure greument afectada per l’accident nuclear de Txernòbil (1986).
4. És així com els homes de la terra es saludaven. ‹Gai› és una hiper-reducció de ‹pomogai› (mireu la nota següent); i ‹Bug› és la forma local de ‹Bog› (Déu).
5. En l’original: ‹Pomogai Bog› (literalment: ‹Que Déu ajude›).
6. ‹Uriàdnik›.
7. Sembla ser que «no puc ni menjar ni beure» és una expressió feta recurrent d’aquesta zona concreta (justament el narrador-protagonista se’n fa ressò perquè li causa estranyesa), el sentit de la qual no necessàriament s’hauria de prendre al peu de la lletra. Amb ella, el que es vol dir és que hom ha perdut l’interès o les ganes de fer qualsevol cosa en general. Una expressió tan local normalment no és recollida pels diccionaris, però les fonts vives consultades ens confirmen que en efecte es tracta d’una frase feta, utilitzada, no tan sols en casos de malaltia, sinó també per exemple en casos d’extrem cansament.
8. L’escena podria deixar un pòsit d’estranyesa i una certa incomprensió en el lector actual. Probablement, s’intenta expressar la idea que els pagesos analfabets eren incapaços de dir fins i tot què els feia mal. Aquests no saben on tenen els pulmons ni on és el fetge; per a ells tot és ‹ací dins› (dins del cos), com si tot fóra un bloc compacte. La imatge respon a l’estereotip (cert o no) que dels pagesos analfabets se’n tenia a l’època.
9. «Les ferides els cicatritzen com als gossos», és una frase feta russa que no implica cap tipus de menyspreu. El que es vol dir és que una cosa torna al seu estat normal, s’adoba, es repara, es guareix, etc., d’una manera ràpida i sense complicacions, perquè en general es té la percepció que en els gossos les ferides cicatritzen ràpidament.
10. La ‹p› ciríl·lica, en la seua variant d’impremta no cursiva, és tal com es descriu en el text.
11. Fa referència a un determinat signe de l’alfabet ciríl·lic que abans de la reforma ortogràfica solia posar-se com a acabament de moltes paraules.
12. En algunes cases senyorials, la sala blanca era aquella on els elements arquitectònics i el mobiliari en general adquirien aquest to.
13. En l’original, l’autor utilitza un localisme (‹viessiélie›) que en aquest context pot significar ‹casament›, però també, en un sentit arcaic, ‹fer festa›.
14. De fet, la imatge folklòrica de la bruixa és una tradició més aviat ucraïnesa. En l’original s’usa la paraula ‹viedmakà›, que és una variant de ‹viedma›. Etimològicament, ‹viedma› es vincula amb el verb ‹viédat›, i originàriament significava ‹dona que té coneixements, que sap›. A partir dels seus coneixements, adquirits i usats en principi (i aparentment) per a fer el bé, la ‹viedma› va anar adscrivint-se progressivament a les forces del mal, o, en qualsevol cas, a les forces obscures de tendència misantròpica. Per tant, es podria considerar que la ‹viedma› és una perversió de la guaridora, una dona-xaman reclutada per les forces diabòliques. Curiosament, la paraula ‹viedma› coincideix almenys fonèticament amb alguns topònims i amb alguns cognoms localitzats fora de l’àmbit eslau.
15. L’home llop (en l’original ‹vovkulak›, que també té la variant ‹volkodlak›), en el folklore popular rus i eslau en general, es refereix a un ésser mitològic que comparteix alguns trets amb l’home llop del centre i de l’oest del continent europeu (el germànic ‹wehrfwolf›, el francès ‹loupgarou›), però alhora té les seues especificitats. V. I. Dahl, en el seu diccionari, ens diu que el ‹vovkulak› o ‹volkodlak› és un ‹óboroteny› (criatura que té la capacitat d’adoptar la forma d’animals o de coses); una persona, en aquest cas, que pot transformar-se en un llop, el qual després també es pot transformar en un gos, en un gat, i fins i tot en un arbust o en una soca d’arbre. La superstició, segons Dahl, diu que les bruixes poden transformar-se en ‹vovkulaks› i poden fer també que altres persones s’hi transformen. D’ací ve la relació que fa l’autor entre les bruixes i els homes llop.
16. Per descomptat, es tracta d’una mena de recurs màgic practicat per les bruixes amb la intenció de produir un mal a les persones. És una forma de ‹portxa› (dany, perjudici, malaltia, que algú ocasiona a un altre amb mala intenció i males arts; malefici). L’apòzema és un decuit o infusió, o, en general, preparat en forma líquida, que en aquest cas és abocat directament a terra, davant de les cases o sobre els camins pels quals les víctimes van habitualment. Hom té la creença que la víctima comença a patir terribles problemes amb la part inferior del cos: des dels dits dels peus fins al plexe solar. Segons fonts orals consultades, aquests tipus de maleficis es practiquen fins i tot en l’actualitat. «En el món de hui en dia –ens diuen–, hi ha velles que practiquen aquestes coses.»
17. En ucraïnès ‹zakrutka› (és el terme que usa Iarmola); en rus ‹zalom›. Forma de malefici practicada pels bruixots i per les bruixes sobre els camps de cereals, en els països eslaus orientals (exceptuant-ne el nord de Rússia) i en les zones frontereres de Polònia. Segons les creences populars supersticioses, aquest tipus de sortilegi malèfic perjudica greument les collites, els ramats, i pot provocar malalties i fins i tot la mort als amos dels camps. Existeixen diverses variants de ‹zalom› o ‹zakrutka›, però bàsicament el ritual consisteix en fer lligalls d’espigues sobre els camps encara per segar, afegint de vegades elements diversos, com ara cendra, terra presa d’un cementiri, etc. La literatura religiosa russa considera que aquestes pràctiques constitueixen un pecat gravíssim (com de fet ho és tota la màgia i qualsevol tipus de malefici). El pintor rus V. M. Maksímov va pintar l’any 1903 el quadre “Zalom rgi” (“El ‹zalom› del sègol”).
18. Iarmola en l’original utilitza un terme considerat despectiu per a referir-se als russos: ‹katsap›, que en ‹petit-rus› (ucraïnès) és la deformació de l’expressió ‹kak tsap› (com una cabra). Els mugics petit-russos s’afaitaven (la barba, però no el mostatxo), a diferència dels mugics russos; per això es va fer popular aquest terme entre els primers per a referir-se als segons, sovint de manera despectiva.
19. El topònim Bíssov Kut està format, és clar, per mots de la parla local, i més o menys es podria traduir per ‹el racó (o l’indret) dels diables (o dels mals esperits)›. ‹Kut› = ‹racó›; (en rus es tracta d’un arcaisme totalment en desús). ‹Bis› = forma arcaica o deformació local de ‹bes› (‹mal esperit›, o ‹dimoni›). ‹Bíssov› és la forma del genitiu plural de ‹bis›.
20. El nom que rep el gos, ‹Riàbtxic›, en rus significa ‹grèvol› (ocell de l’ordre dels fasianiformes).
21. Antiga unitat de mesura russa, equivalent a 2,134 metres.
22. La ‹caseta (o cabaneta) sobre potes de gallina› (‹izbushka na kúrikh nóixkakh›) és un element molt arrelat en el folklore rondallístic rus. Apareix en molts contes i llegendes de la tradició oral. Cal entendre-hi literalment això: una cabana sobre dues potes enormes de gallina que li fan de suport. En ella solen viure éssers fabulosos del repertori mitològic eslau. Cal, però, tenir en compte que el tipus d’habitatge tradicional rus (‹izbà›) és prou diferent de l’ucraïnès (‹khata›). La ‹khata› sol tenir, en efecte, les parets blanques, i el sostre de palla; mentre que l’‹izbà› és una cabana feta de troncs de fusta.
23. La Baba-Iagà és un personatge destacat de la mitologia folklòrica russa. És una bruixa amb els trets característics dels quals el text, a continuació, deixa constància.
24. En l’original s’usa una frase feta russa, que és un joc de paraules sense gaire sentit, i que actua com a resposta burlesca a la pregunta ‹¿Com et diuen?› quan la persona interpel·lada no té ganes ni de dir el seu nom, ni de continuar la conversa.
25. La classe de poble baix (mugics) havien de dirigir-se a la classe alta (‹bàrins›) amb un tractament de ‹vós›; als vells, però, en general se’ls tolerava el tuteig, moltes vegades perquè senzillament no estaven acostumats a tractar amb senyors i no sabien ben bé usar les fórmules de cortesia.
26. La superstició popular russa afirma que les garses són un dels animals en què les bruixes poden transformar-se. Alhora, existeix en rus la frase feta: ‹cridar (o grallar) com una garsa›, que significa ‹parlar fort, ràpidament i sense sentit›. Manúilikha està fent un joc d’intercanvi de papers en to burlesc.
27. Es refereix a les imatges de sants (icones), presents d’una manera o altra en totes les cases dels creients. En les isbes russes solien estar en un racó (‹el de davant›, en deien; o, també, ‹racó bonic›), a sobre d’una post que de vegades es podia cobrir amb una cortineta.
28. Es tracta d’un antic costum de les classes humils, que hui, és clar, ens sobta i ens deixa perplexos. Habitualment, en l’antigor les peces de roba mancaven de butxaques, i de portamonedes senzillament no n’hi havia encara. No caldria dir que la gent pobra en aquella època tenia el seu propi concepte sobre la higiene; de tota manera, caldria tenir en compte que, sembla ser, el costum va sorgir quan les monedes es feien de plata, les suposades propietats antisèptiques de la qual eren amplament conegudes. Posteriorment (quan les monedes van deixar de ser de plata), el costum va perdurar.
29. Rombes rojos. En rus, el nom del coll de cartes (‹búbnui›), coincideix amb el plural del nom amb què es designa la pandereta (instrument musical).
30. L’aliguer, en l’original ‹kalínonyka› (variant de ‹kalina›), ‹Viburnum opulus›, arbust caducifoli, de flors blanques agrupades en ramells i de fruits vermells, molt popular en la cultura eslava. Utilitzada àmpliament en la medicina tradicional. La ‹kalina› és també una planta considerada màgica per diferents pobles. Amb ella es preparen diverses pocions per a usos molt diversos. En l’aspecte folklòric, moltes cançons populars ucraïneses esmenten aquesta planta. Posteriorment s’aportarà informació complementària.
31. El pinsà (‹Fringilla coelebs›), com molts ocells similars, són estiuejants en aquell país. Per tant, d’antuvi es podria dir que la presència d’aquests ocells anuncia la primavera; aquesta interpretació podria ser encertada, però requereix una matisació, que serà aportada posteriorment.
32. En general, a Rússia i en molts pobles eslaus existeix una llarga i ben arrelada tradició de tenir ocells a casa, cantaires però no necessàriament.
33. En la cultura russa/eslava, el tipus de lligadura que portava la dona al cap deia molt sobre el seu estat. Habitualment, les dones casades portaven un tipus o un altre de lligadura, mentre que les solteres (noies verges), en comptes de cobrir-se el cap, es feien trenes i usaven cintes o diademes. En aquest punt, l’autor mostra que Oléssia no porta lligadura al cap, i per tant està confirmant que es tracta d’una noia soltera. Sembla també una particularitat del personatge el fet que no duga ni cinta ni diadema, ja que el vent li despentina els cabells.
34. Habitualment, moltes peces de la indumentària tradicional eren de color roig.
35. «No practiqueu les arts d’endevinar ni els encanteris.» “Levític” 19, 26. «No acudiu als nigromants ni consulteu els endevins, perquè quedaríeu impurs. Jo sóc el Senyor, el vostre Déu.» “Levític”, 19, 31. “Bíblia Catalana. Traducció Interconfessional”, Barcelona, 2011.
36. El lli i la llana eren les matèries tèxtils més habituals.
37. No calia necessàriament ser bruixa per a practicar una forma o altra d’endevinació, que era una pràctica prou estesa, en l’àmbit privat i de portes endins. En la cultura popular, algunes festivitats o situacions particulars de la vida, encara hui en dia, porten associats rituals d’endevinació i, en general, màgics o supersticiosos.
38. En el món ortodox, dies festius que hi ha entre Nadal i la festivitat del Kreshtxénie (Baptisme de Jesús, el 6 de gener segons el calendari de l’església).
39. Espiadimonis. En rus, aquest mot (‹strekozà›) s’usa per a designar l’insecte i, en sentit figurat, les noies inquietes i bellugadisses.
40. ‹Anemone patens›; ‹Pulsatilla patens›. Planta herbàcia verinosa. En la medicina popular, s’usava com a sedativa i tranquil·litzant (justament per això va rebre el nom de ‹campana (o flor) de la son›). S’usava des de temps antics, no tan sols pels pobles eslaus, sinó també pels mongols, pels xinesos i pels aborígens de Sibèria i d’Amèrica del Nord. A més de les sedatives, té també propietats antibacterianes, antifúngiques i antiinflamatòries. És, però, una planta verinosa, i el seu ús descontrolat pot implicar perill per a la salut. La flor de la son es troba en molts mites i llegendes de diversos pobles. En l’antiguitat, era usada per a la preparació de pocions màgiques. El text diu que és la «primera floreta de Polèssie» perquè és la primera que apareix després de l’hivern.
41. El tresor enterrat era també una figura important dins del folklore, de la rondallística popular, de l’imaginari col·lectiu. Moltes llegendes i contalles es formaven al voltant de suposats tresors que un o altre personatge havia enterrat secretament. Habitualment, els tresors solien anar acompanyats de malediccions, fantasmes, espectres...
42. També dit ‹finka›. Determinat tipus de ganivet que va tenir una àmplia difusió en l’Imperi Rus. La popularitat dels ganivets de Finlàndia (‹puukko›) va portar al fet que a Rússia hom va començar a anomenar ‹finès› qualsevol tipus de coltell amb la fulla recta, amb independència del lloc de procedència. Amb el temps, el coltell finès va assolir un gran èxit entre les classes criminals de les grans ciutats.
43. El ‹viershok› és una antiga unitat russa de longitud, equivalent a 4,4 centímetres.
44. Fraseologisme rus que es diu a algú per a consolar-lo d’un mal rebut considerat insignificant.
45. Antiga unitat russa de longitud, equivalent a 0,71 metres.
46. Jean Martin Charcot (1825-1893). Metge psiquiatre francès, especialista en malalties neurològiques.
47. Hospital de la Salpêtrière. Hospital de París, que en diferents moments històrics ha fet de presó per a prostitutes, hospici per a dones sense sostre, manicomi.
48. La galeria Trietiavov és un museu d’art, a Moskvà, fundat l’any 1856 per l’empresari i mecenes Pàvel M. Trietiakov (1832-1898). Conté una de les col·leccions d’art rus més grans del món.
49. Svedómskill, Pàvel Aleksàndrovitx (1849-1904), pintor rus. L’obra es titula “Medusa” (1882).
50. Petit poblet de la província de Rivne, Ucraïna. L’any 2001 tenia al voltant de 4000 habitants.
51. “Issaiia likui” (‹troparion›). Un dels tres himnes que es canten vers el final de la cerimònia de casament en el ritu ortodox rus, mentre el sacerdot amb els nuvis fan tres voltes al voltant del faristol.
52. En la cerimònia del casament, segons el ritu ortodox rus, en un moment determinat es posa simbòlicament sobre els caps dels nuvis una corona; de fet, d’ací ve l’ús de la paraula ‹coronació› per a referir-se al casament.
53. En l’original: «no s’ha coronat» (veieu la nota anterior).
54. Monopoli alcohòlic. Dret exclusiu del rei o, mitjançant concessió, d’alguns particulars per a produir i explotar comercialment les begudes alcohòliques. El primer monopoli d’aquestes característiques va ser establert a la Rus a les acaballes del segle XV per Ivan III.
55. Variant antiga d’‹Mtsiensk›, ciutat de la província d’Oriol (Rússia).
56. Recordem que Manúilikha és forastera (ella mateixa diu que el seu país és un altre) i per tant la seua llengua no és ben bé la mateixa que la dels locals (tot i que tinga molts punts en comú). En condicions normals, en la majoria de casos pot ser possible la intercomprensió entre persones de parlars diferents, almenys dins de l’àmbit eslau oriental (russos, bielorussos i ucraïnesos). En aquest cas, però, cal imaginar-se una conversa acalorada a dins de la cabana entre Manúilikka i l’‹uriàdnik›, i segurament per això, entre els crits i les paraules precipitades, es produeix el cas d’incomprensió.
57. ‹Krasniènkaia›, deu rubles. S’usa com a terme per a referir-se en general al suborn.
58. En la cultura popular russa, hi ha tendència a associar l’àlber a la masculinitat; així com el bedoll s’associa a la feminitat. Sembla que en aquest punt i en posteriors, l’autor es fa servir d’aquest tipus d’associacions per a construir figures retòriques o imatges simbòliques.
59. A Rússia, casa rústica més aviat recreativa fora i generalment al voltant de la ciutat.
60. En aquest cas, cavall castrat.
61. Evpsíkhill Afrikànovitx, en les seues paraules, usarà molt sovint la partícula que en rus s’anomena ‹slovo-er-s›, i que en la parla es representa amb una única ‹s› al final d’algunes paraules, la qual és una ultra-reducció de ‹súdar› (senyor). En la literatura russa clàssica, molts personatges de determinades classes socials més aviat altes, usaven aquesta partícula, de vegades amb profusió, per a mostrar respecte especialment als superiors o a les persones de major edat. Amb el temps, però, en un cert sentit l’ús d’aquesta partícula va degenerar, i alguns autors literaris van començar a utilitzar-la amb finalitats caricaturesques, com sembla que és el cas. En la traducció inevitablement es perd el matís, i ens veiem obligats a traduir la partícula ‹slovo-er-s› directament per ‹senyor›.
62. Beguda alcohòlica de graduació 40-43% i superior, obtinguda a partir de vodka de sègol forta envellida en bótes d’alzina i afegint-hi fulles de pomera o de perera, o flors de tell.
63. Ivan Andriéievitx Kruilov (1769-1844). Escriptor rus, autor de nombroses faules.
64. V. P. Urússov. L’obra esmentada, editada l’any 1895, porta per subtítol: “Aplec d’informacions imprescindibles per als graus inferiors de la policia provincial. Amb una llista de qüestions útils per als exàmens per a l’obtenció del títol d’‹uriàdnik› de policia. [...]. Instrucció per als ‹uriàdniks› de policia.”
65. Fàbrica d’armes fundada per Louis Gastinne i Albert Renette l’any 1812 a París.
66. En l’argot dels caçadors russos de l’època, l’escopeta de càrrega central és aquella que es carrega per la part posterior del canó, que és el tipus utilitzat actualment. En l’època en què s’escriu l’obra, devia ser un factor que donava més valor a l’arma.
67. Home triat per l’assemblea local per a l’execució de determinades disposicions i per a vetllar per l’ordre; rang inferior de la policia rural.
68. Alcaloide extret de diverses espècies de la cincona. És tònica, astringent i té propietats antipirètiques i antipal·lúdiques.
69. En l’original no s’especifica quin tipus concret de plantatge s’utilitza. En general, el plantatge es feia servir principalment per a combatre malalties de l’aparell digestiu i com a remei contra la tos. Externament, presenta efecte cicatritzant, bactericida i antiinflamatori.
70. En aquest punt hi ha dues possibles interpretacions. En primer lloc, pel verb usat en l’original es pot interpretar que els troncs estaven despullats d’escorça. En unes varietats de pins més que no pas en altres, l’escorça té tendència a desprendre’s de manera natural. Cal, però, tenir en compte que l’escorça sovint era una de les parts dels arbres que els habitants locals aprofitaven per a diversos usos, entre els quals: l’obtenció d’un determinat tipus de quitrà. A més, l’escorça dels pins (sobretot, o, més aviat, la part interna, més tendra, de l’escorça), en ocasions alguns pobles la utilitzaven en l’alimentació: la molien i l’afegien a la farina, quan aquesta era escassa (de vegades fins i tot posaven més escorça que no pas farina); tot i que sembla ser que aquesta tradició era més aïnes escandinava, però no es pot descartar que alguns pobles eslaus la posaren en pràctica en ocasions. L’altra interpretació és que els pins simplement mostraren els seus troncs alts i rectes, mancats de branques fins a una altura considerable, ja que la varietat de pi d’aquesta zona és d’aquest tipus.
71. El bedoll és un dels arbres més abundants a Rússia i a l’àmbit eslau oriental en general, almenys dins d’unes determinades latituds. És un arbre del qual s’extrauen molts recursos: fusta (però no per a qualsevol ús), escorça, fulles, gemmes, saba, etc. Gaudeix d’una forta càrrega simbòlica i les referències a aquest arbre en la cultura tradicional estan ben arrelades. En general, hi ha tendència a associar el bedoll amb la feminitat. A més, en l’antiga cultura pagana, el bedoll era objecte de molts rituals i supersticions. El sentit que en general hom li donava al bedoll era molt variable, segons el lloc. En alguns indrets, era considerat l’arbre de la renaixença, ja que és un dels primers a brostar a la primavera. Però alhora hom tenia la creença que el bedoll era habitatge de mals esperits, i en alguns indrets era objecte de moltes supersticions.
72. Personatges llegendaris de la literatura cavalleresca. Oberó era rei dels elfs i de les fades, i Wieland el va fer protagonista d’un poema homònim on descrivia les seues aventures heroiques per tal d’aconseguir l’amor de Titània. Planché en va extraure el llibret per a l’òpera “Oberon”, de Weber.
73. Compareu-ho amb la sentència del “Tirant lo Blanch”, de Joanot Martorell: «Amor de luny e fum d’estopa, tot és hú.»
74. Senyor, home pertanyent a la classe social alta, en contraposició al pagès o ‹mugic›.
75. ‹Sviàtaia Tróitsa›: En l’església ortodoxa, una de les dotze festivitats bàsiques, celebrada als cinquanta dies després de Pasqua en honor de la Santíssima Trinitat. A l’endemà de l’‹Sviàtaia Tróitsa›, és a dir, cinquanta-un dies després de Pasqua, es celebra la baixada de l’Esperit Sant als Apòstols. No sembla casual la tria d’aquesta data per a contextualitzar la història, per unes consideracions que seran aportades en les darreres notes.
76. Segons el santoral de l’església ortodoxa russa, hi ha diversos sants (més de vint) venerats amb el nom ‹Timoteu›. Cal tenir en compte, a més, que en la literatura clàssica russa les dates s’expressen segons l’antic calendari julià, que difereix alguns dies del gregorià. Observeu també que el patronímic del protagonista, ‹Timofiéievitx›, procedeix justament de ‹Timoteu› (el nom del pare).
77. En la cultura popular, els ‹signes› són fenòmens meteorològics, comportaments inusuals dels animals, dels insectes, de les plantes, etc., que ‹manifesten› per avançat, segons la interpretació dels que creuen en aquestes coses, desgràcies de diversos tipus: guerres, males collites, etc. Segons aquest sistema, un exemple de ‹signe› seria aquest: si els xiquets creixen molt més de pressa que les xiquetes, hi haurà guerra. És, al cap i a la fi, una forma de superstició.
78. El peix farcit és propi de la cuina hebrea. De vegades és anomenat ‹peix ‹gefilte››. Aquesta nota s’amplia posteriorment.
79. La viola de manovella (en alemany ‹Drehleier›, en anglès ‹hurdy-gurdy›, en italià ‹ghironda›, en francès ‹vielle à roue›) és un antic instrument musical de cordes que s’accionava mitjançant una manovella que feia girar una roda, la qual fregava les cordes tensades i feia que sonaren. Era un dels instruments que solien portar els cecs i els pobres com a acompanyament per als seus romanços.
80. Diminutiu de ‹duma›: A Ucraïna, tipus de cançó popular de caràcter històric, cantada de vegades pels cosacs o en referència a ells i a les seues gestes. Els versos que vénen a continuació són en ucraïnès.
81. La ‹lavra› de Potxàiev és un monestir ortodox situat a la ciutat de Potxàiev, província de Ternópil, Ucraïna. Es tracta del complex monasterial més gran de la Ucraïna occidental, i el segon més important del país després de la Petxérskaia ‹lavra› de Kíev.
82. Tabac de pota, ‹Nicotiana rustica›. ‹Makhorka› i ‹bakun› es poden considerar sinònims, tot i que en certs aspectes cada terme es refereix a unes especificitats concretes.
83. En l’original: ‹klikusha› (cridaire). Tot i que no es tracta d’un personatge mitològic, sí que és una figura que té el seu lloc dins de l’imaginari col·lectiu; la qual parteix, en aquest cas, d’una realitat constatable. Vladímir Dahl, en el seu llibre “Creences, supersticions i prejudicis del poble rus”, diu: «La ‹klikusha› és coneguda gairebé en tota Rússia, tot i que actualment en queden ben poques. Segons la creença popular, les cridaires són boges, endimoniades, les quals es mostren sobretot els diumenges, als cementiris o a les portes de les esglésies. Cauen a terra en convulsions, mouen els ulls ràpidament, criden i udolen amb veus que no són les seues. Diuen que en elles han entrat cent dimonis que els mengen les entranyes. Es tracta d’una malaltia que passa d’una dona a una altra, i on hi ha una ‹klikusha›, allà aviat n’apareixen més.»
84. Tipus d’abric antic de drap, variant de ‹kaftan› que generalment cobria fins al genoll. L’‹svitka› és un abric típicament ucraïnès.
85. A l’endemà d’un dia de borratxera, la gent de vegades tornava a beure amb la creença que això ajudava a vèncer la caparra del dia després.
86. Un altre ésser mitològic que habita les aigües, en aquest cas de signe masculí. El ‹vodianoi›, per cert, sol ser senyor de les ‹russalkes›.
87. En especial, hi ha qui diu que les ‹russalkes› tenen particular predilecció pels bedolls.
88. Llegiu la nota sobre els grills, en l’apartat sobre insectes.
89. De fet, la ‹russalka› eslava podria ser una adaptació, una variant de la sirena grega, adaptada als boscos. No oblidem que en cert sentit la cultura russa es connecta a la grega a través de Bizanci.
90. L’autor mateix, a través del seu protagonista, diu: «En essència, en cada intel·lectual rus hi ha un cert il·lustrador.»
91. De fet, es tracta d’un tret característic dels habitants de Polèssie, que formen un grup ètnic particular, diferent dels bielorussos i dels ucraïnesos, segons alguns investigadors. A més dels cabells foscos, els habitants de Polèssie tenen més aviat poca alçada, i la cara ampla. Cal recordar, però, que per línia materna Oléssia és de descendència russa (l’avieta diu que és d’Amtxiensk).
92. La becada és justament l’ocell que hi ha representat en l’escut oficial del poble de Kuzmovka (Perebrod en l’obra).
93. Tipus de calçat especial de feltre molt elaborat (a partir de llana d’ovella o d’altres animals), sense costures i fet tot d’una peça. Els ‹vàlenyki› protegeixen del fred de manera excel·lent, permeten la transpiració, i són de fet un dels millors calçats per a aquell tipus de clima.
94. Variant del nom ‹Iermolai›. Actualment, ‹Iarmola› també existeix com a cognom, del qual es deriva també ‹Iarmólenko›, més conegut.
95. Ambdós cognoms ‹Polishtxuk› i ‹Poprujuk› tenen una gran difusió en la regió.
96. Com a incís-digressió, fixeu-vos que la Bíblia no diu que ‹són› animals impurs; diu que ‹han de ser considerats› impurs; i en això hi ha un matís diferenciador important.
97. Llegiu també la nota sobre els grills.
98. Capítol onzè: «¿Ho sap tot [l’avieta]?» - «Jo no li ho he dit, però ella segurament ho sap. En realitat no li dic res sobre nosaltres, però ella mateixa ja s’ho deu imaginar...»
99. Recordem la ‹dumka› del capítol dotzè, cantada pel cec, la presència de la qual en la història pren amb això ple sentit: «[...] no sent capaços de prendre el monestir de Potxàiev per la força, van decidir prendre’l ‹amb astúcia›. Amb aquest fi van enviar, com si fóra un regal al monestir, un enorme ciri ‹ple de pólvora›...»
“Oléssia”, d’A. I. Kuprín. Notes.
