Traginava jo una feixuga malaltia i ja de ben a prop em sotjava la mort. Havent fet aplec de les forces que em restaven i usant el primer moment de plena consciència, vaig redactar un testament espiritual en el qual, entre altres coses, encarrego als meus amics publicar, després de la meva mort, algunes de les meves cartes. Em plauria, encara que sigui així, compensar la inutilitat de tot el que fins ara he publicat, car en les meves lletres, segons reconeixen els seus destinataris, força més coses útils hi ha per a la humanitat que no pas en les meves obres literàries. ~ Llavors, la celestial clemència de Déu va apartar de mi la mà de la mort: em vaig guarir gairebé; vaig trobar-me millor. Emperò, sentint, nogensmenys, l’afebliment de les meves forces, que em recorda a cada moment que la meva vida penja d’un pèl, i preparant-me per a un llong viatge a Terra Santa, necessària cosa per a la meva ànima, durant el qual pot esdevenir-se qualsevol percaç, he volgut deixar abans del comiat alguna cosa de mi als meus compatriotes. Trio jo mateix, de les meves darreres cartes que he aconseguit que em retornin, aquelles que més relació heuen amb les qüestions que avui en dia ocupen la societat, rebutjant allò que pot tenir sentit només després de la meva mort, i prescindint del que tan sols per a alguns pot tenir significat. M’he permès afegir-hi dos o tres articles literaris. I, finalment, hi he inclòs també el testament mateix per tal que, en cas de la meva mort, si és que em sorprèn aquesta durant el meu viatge, adquireixi a l’instant força legal com a testimoniatge per a tots els meus lectors. ~ Em diu el cor que el meu llibre és necessari i que pot resultar útil. Soc d’aquest parer, no perquè tingui un alt concepte de mi mateix i confiï en que les coses que sé siguin d’utilitat, sinó perquè mai abans fins ara no he nodrit un tan gran desig de ser útil. De nosaltres, ja és prou que allarguem la mà per a ajudar; mes no som nosaltres els que ajudem, sinó Déu, que insufla força al frèvol mot nostre. Així, doncs, per més insignificant i poca cosa que sigui el meu llibre, em permeto publicar-lo i demano als meus compatriotes que el llegeixin diverses vegades. Al mateix temps, demano a aquells que tinguin possibles que en comprin diversos exemplars i els distribueixin entre els que no poden adquirir-ne cap. I amb això els informo que els diners que superin les despeses del meu imminent pelegrinatge seran destinats, per una banda, al recolzament dels que, semblantment a mi, sentiran la necessitat interior d’emprendre per quaresma el viatge a Terra Santa i no tindran possibilitat de realitzar això només amb els seus propis recursos; i, per una altra banda, com a subsidi per als que trobaré anant cap allà al mateix temps que jo, els quals resaran davant del Sant Sepulcre per tots els meus lectors, benefactors llurs. ~ Voldria fer jo el meu viatge com un bon cristià. Per això demano ací perdó a tots aquells compatriotes meus que hagi pogut jo ofendre. Sé que amb les meves immadures obres literàries, publicades irreflexivament, he causat afeixugament a no pocs, i alguns fins i tot els he armat contra meu; en general, molts s’hi han sentit disgustats. Com a justificació puc dir només que bona era la meva intenció, i que no volia jo ningú entristir ni enemistar contra mi; tan sols la meva pròpia irreflexió, la meva precipitació, les meves presses han sigut la causa del fet que les meves obres literàries s’hagin presentat en tal imperfecta forma, de manera que han portat gairebé tothom a error pel que fa a l’autèntic sentit que tenen. Per tot el que en elles pugui hom trobar de conscientment ofensiu, demano ser perdonat amb aquella magnanimitat de la qual només l’ànima russa és capaç a l’hora del perdó. ~ Igualment demano disculpes a tots aquells amb què m’he trobat en el camí de la vida durant un temps ja hagi sigut llong o curt. Sabedor soc que he causat desgrat a moltes persones, a algunes, potser, fins i tot conscientment. En general, en el meu tracte amb la gent, sempre hi ha hagut quelcom desagradable i antipàtic. En part, això es deu al fet que he evitat les coneixences i els aplecs, sentint que no era capaç jo de dir cap paraula assenyada i necessària a algú (paraules vanes i innecessàries no volia pronunciar), i estant alhora convençut que, a causa del sensnombre dels meus defectes, em calia, encara que fos una mica, formar-me a mi mateix a una certa distància de la gent. Reconec que en part també procedia d’un mesquí amor propi, que és el que tenim aquells que hem sortit del fang cap a la gent i ens considerem amb dret de mirar els altres amb arrogància. Sigui com sigui, demano perdó per totes les ofenses personals que hagi jo pogut infligir a algú des de la meva minyonia fins al moment present. ~ I als meus germans literats, també a ells demano perdó, per cada menyspreu o desconsideració que els hagi pogut fer conscientment o inconscientment. A aquell que li resulti difícil perdonar-me, li recordo que és cristià i com a tal ha de comportar-se. Abans de la confessió que es prepara fer a Déu, el dejunador demana perdó al seu germà; així li demano jo perdó. Ningú, en aquest moment, no s’atreviria a no perdonar el penitent; igualment no ha d’atrevir-se ell a no perdonar-me a mi. ~ Finalment, demano perdó a tots els meus lectors si en aquest mateix llibre es troba alguna cosa desagradable o capaç d’ofendre algú. Els demano que interiorment no alimentin contra mi indignació; en comptes d’això, que exposin noblement tots els defectes que puguin per ells ser trobats en aquest recull, ja siguin defectes tant de l’escriptor com de la persona, com ara: curtesa de pensament, incompletesa en la reflexió, autosuficiència, vana confiança en un mateix..., en resum, tot allò que hi ha en la gent encara que que no se n’adoni; allò que, potser, encara amb major mesura hi ha en mi. ~ En conclusió, demano a tota Rússia que resi per mi, començant pels homes sants de l’Església, tota la vida dels quals és ja una oració. Demano que resin aquells que per humilitat dubten de l’eficàcia de les seves oracions, i aquells que no creuen gens ni mica en l’oració ni la consideren necessària. Emperò, per més feble i seca que sigui llur oració, els demano igualment que resin per mi amb aquesta feblesa i sequedat. Jo mateix davant del Sant Sepulcre resaré per tots els meus compatriotes sense excloure’n cap ni un. Feble i seca serà també la meva oració si la santa clemència celestial no la transforma en el que ha de ser qualsevol oració nostra. ~ 1846, juliol. ~ “Fragments escollits de la correspondència amb els amics”, de Nikolai Vassílievitx Gógol. Traducció: © Loïç Miquel Pérez Muñoz. ISBN: 978-84-120826-4-7. Dipòsit Legal: AB 663-2019. Data de publicació: 23 de desembre de 2019. Tots els drets reservats.
