Trobant-me en plenes facultats mentals i sana capacitat de judicar, exposo ací la meva darrera voluntat. ~ Primer. Demano que el meu cos no sigui soterrat fins que presenti clars signes de descomposició. Dic això perquè durant la meva malaltia vaig passar per moments d’emmudiment vital; el cor i el pols van deixar de bategar... Havent durant la meva vida estat testimoni de molts esdeveniments tristos esdevinguts per causa de la nostra precipitació en totes les coses, fins i tot en un assumpte tan greu com el sepeli d’un difunt, consigno això ací a les començalles mateixes del meu testament amb l’esperança que potser la meva veu pòstuma farà venir a esment que en general cal actuar amb major circumspecció. Dit això, continuo amb l’expressió del meu desig que vull que el meu cos sigui lliurat a la terra sense prestar gaire atenció al lloc on aquest jaurà ni vincular res amb les meves restes. Prou que s’haurien d’avergonyir aquells que dediquen alguna atenció al cos corruptible que ja no és nostre; es vinclen als verms que hi pasturen. En comptes d’això, demano que pregueu amb més força per la meva ànima i que, deixant de banda qualsevol pompa fúnebre, crideu els pobres que manquen de pa i els convideu per mi a un senzill dinar. ~ Segon. Demano no aixecar sobre meu cap monument i ni tan sols pensar en una fotesa com aquesta, indigna d’un cristià. Si car era jo realment per a algun dels meus pròxims, que m’aixequi aquest un monument d’una altra faisó: un monument a dins seu amb una fermesa introntollable en les vicissituds de la vida, amb el coratge i la confortació que ofereixi a tots els del seu voltant. Qui després de la meva mort creixi espiritualment més que no pas en vida meva, aquest mostrarà que m’estimava de debò i que era amic meu, i amb això només m’erigirà un monument. Perquè, jo mateix, per més feble i insignificant que fos, he procurat sempre confortar els meus amics, i ningú dels que en els darrers temps s’han aproximat més a mi, cap d’ells, en moments de marriment i feixuguesa, no ha vist en mi conspecte d’abatiment, malgrat que també a mi em sobrevenien minuts de feixuguesa i m’emmelangia jo no pas menys que altres. Que recordin això tots ells després del meu traspàs, i que repassin mentalment totes les paraules que els he dit i que rellegeixin totes les cartes que els he adreçat d’un any ençà. ~ Tercer. Demano a tothom en general que ningú no em plori. Pecat cometrà aquell que comenci a despenjar-se dient que la meva mort és una gran o significativa pèrdua. Ni tan sols en el cas que hagués aconseguit jo fer quelcom profitós o que hagués començat a complir el meu deure realment tal com cal, i la mort m’hagués pres a l’encet d’una empresa projectada, no per a gaudi d’uns quants, ans per a benefici de tothom, ni tan sols llavors caldria lliurar-se a l’aflicció que no dona fruits. Si, en lloc meu, morís a Rússia un home realment necessari a ella en les actuals circumstàncies, tampoc en aquest cas cap dels vivents no hauria d’afligir-se; tot i que és just pensar que, si desapareixen prematurament persones necessàries a la comunitat, signe és això de la ira celestial, que ens priva d’aquesta manera de les armes i els mitjans que ens permetrien acostar-nos a la fita marcada. No hem de caure en l’abatiment amb cada pèrdua sobtada; ens hem d’examinar introspectivament amb major deteniment i reflexionar, no ja sobre la maldat dels altres o del món en general, sinó sobre la pròpia maldat. ¡Terrible és la negror de l’esperit! I només és percebuda aquesta quan la inevitable mort s’alça davant dels nostres ulls. ~ Quart. Llego a tots els meus compatriotes (prenent només en consideració que cada escriptor ha de deixar rere seu en heretatge als lectors alguna bona idea), els llego el millor que ha produït la meva ploma: l’obra sota el títol “Conte de comiat”(1), que, com es veurà, fa referència a ells. Llong temps vaig portar l’obra aquesta en el cor com el millor dels meus tresors, com un signe de la gràcia de Déu envers mi. Va ser font de llàgrimes, per ningú no vistes, ja des dels temps de la meva minyonesa. Aquesta obra els llego en heretatge. Prego, però, que no s’ofengui ningú dels meus compatriotes si en ella ressona quelcom semblant a un sermó. Escriptor soc, i tot escriptor té el deure d’oferir quelcom més que no pas un simple exercici agradable per a la ment i per al gust; hom li demanarà comptes severament si de les seves obres no es desprèn qualque benefici per a l’esperit i de tot plegat no en resta res que les persones puguin aprendre. Que recordin també els meus compatriotes que, també sense ser escriptor, qualsevol germà nostre que es disposa a eixir del món té dret a deixar-nos alguna cosa en forma d’ensenyament fraternal, i en aquest cas no tenim per què mirar la insignificança de la seva condició, ni la seva poca empenta, ni tan sols la manca de sapiència; cal recordar només que l’home que jau al llit de mort heu més capacitat de veure quelcom diferent que aquells que volten encara pel món. Tanmateix, malgrat tots aquests drets que tinc, no hauria gosat jo començar a parlar sobre el que sentiran en el “Conte de comiat”, per tal com no em pertoca a mi, espiritualment pitjor que tots, sofrent de feixugues malalties derivades de la pròpia imperfecció, pronunciar tals paraules. Però em motiva a això una altra raó, importantíssima. ¡Compatriotes! ¡Que n’és, de formidable! Se m’esgarrifa l’ànima només de sentir quina és la magnificència de la vida ultraterrenal i d’aquelles altes creacions espirituals de Déu, al costat de les quals tota la grandesa del que Ell ha creat ací, per nosaltres visible, tot això que tant ens sorprèn, és només pols. Tota la meva morent persona gemega pressentint les gegantesques brostades i els fruits les llavors dels quals vam sembrar en vida sense haver vist ni oït quines enormitats s’aixecarien d’elles. Probablement, el meu “Conte de comiat” actuarà en certa manera sobre aquells que fins ara encara consideren la vida un joc, i llur cor escoltarà, tot i que sigui en part, el seu gran secret i la celestial i sagrada música que se’n desprèn. ¡Compatriotes!... Capaç no soc de saber com anomenar-vos en aquest moment. ¡Fora les convencions buides! Compatriotes, us he estimat. Amb mots no es pot expressar l’amor amb què us he estimat. Me l’ha donat Déu, aquest amor, i per ell jo el regracio com pel millor do, car m’ha servit d’alegria i consol enmig dels meus feixuguíssims patiments. En nom d’aquest amor us prego que escolteu amb el cor el meu “Conte de comiat”. Us ben dic que no l’he fet ni concebut jo; ha estat ell qui per si mateix s’ha cantat partint de l’ànima, una ànima que Déu mateix ha educat amb proves i afliccions; i les notes d’aquesta cançó han estat preses de les recòndites forces de la nostra raça russa, comuna a tots nosaltres i per la qual soc jo parent proper vostre(2). ~ Cinquè. Demano que, amb la meva mort, ningú no s’acuiti ni a elogiar ni a criticar les meves obres en fulletons i revistes; tot resultaria tan poc reflexiu com en vida meva. Prou sé que en les meves obres hi ha més coses criticables que no pas elogiables. Tots els atacs sobre elles han estat més o menys justos. Davant meu no és culpable ningú; ingrat i injust serà aquell qui per mi reprotxi algú pel que sigui. Declaro també obertament que, a banda del que ha estat publicat fins ara, no en queda res, d’obra meva: tot el que hi havia en manuscrits ha estat cremat per mi, com a cosa morta i sense força, redactat en estat de malaltia i impediment. Així, si algú comença a publicar alguna cosa sota el meu nom, us dic que haureu de considerar-ho un vil engany. Però, en comptes d’això, encomano als meus amics que apleguin totes les meves cartes, escrites a qui sigui des de les acaballes de 1844, i, havent-ne acuradament triat només aquelles que poden aportar algun benefici a l’ànima, prescindint de la resta, que només serviria per a un va divertiment, que editin un volum independent. Hi havia en aquestes lletres quelcom que venia en benefici d’aquells per als quals van ser escrites. Déu és clement; potser resultaran també beneficioses per a altres, i d’aquesta faisó quedarà la meva ànima redimida ni que sigui de part de la greu responsabilitat per la inutilitat de l’escrit per mi abans. ~ Sisè...(3) ~ Setè. Demano... Però acabo de recordar que ja no puc fer disposicions sobre això. Per imprudència, ha estat concultat el meu dret a la propietat: sense que jo ho hagi volgut ni ho hagi autoritzat, ha estat publicat el meu retrat. Per moltes raons que no cal esmentar, jo no ho volia, això, a ningú no he venut el dret a la publicació i he refusat totes les proposicions dels editors que fins ara han vingut a mi. Només ho hauria permès si Déu m’hagués ajudat a realitzar una obra que hagués tingut ocupada la meva ment tota la meva vida, i, a més, realitzar-la de tal manera que tots els meus compatriotes diguessin a l’uníson que jo vaig complir el meu deure honorablement i volguessin conèixer els trets de la cara de la persona que abans d’això va treballar en silenci i no va voler gaudir d’immerescuda fama. Amb això s’ajunta una altra circumstància: el meu retrat en aquest cas hauria pogut vendre’s tot d’una en multitud d’exemplars, i això hagués implicat una important font d’ingressos per a l’artista que havia de fer el gravat. Aquest artista ja fa alguns anys que treballa a Roma, gravant l’immortal quadre de Rafael “La Transfiguració del Senyor”. Ho ha sacrificat tot per aquest treball, un treball mortífer que li ha devorat anys i salut, i aquesta obra, que ara està a punt de concloure, l’ha realitzat amb tanta perfecció com cap altre gravador no ha assolit mai. Emperò, a causa de l’alt preu i del poc nombre d’entesos, la seva estampa no pot distribuir-se de tal manera que ell quedi recompensat per tot. El meu retrat l’hauria ajudat. Ara, però, el meu pla se n’ha anat en orris: un cop publicada la imatge de qui sigui, esdevé aquesta propietat de tot aquell que s’ocupa amb l’edició de gravats i litografies. Tanmateix, si després de la meva mort resultés que les cartes publicades pòstumament aportessin algun benefici per a la societat (fins i tot encara que aquest benefici s’assoleixi només pel sincer i honest esforç d’un cor net) i els meus compatriotes volguessin veure el meu retrat, en aquest cas demano a tots aquests editors que generosament renunciïn al seu dret; i a tots els meus lectors que per excés de tirada vers tot allò que gaudeix de fama hagin adquirit algun retrat meu, els demano destruir-lo de seguida, tot just havent llegit aquestes línies, i amb més raó perquè està fet malament i sense paregut, i comprar només aquell sobre el qual hi ha això: «Gravat per Jordànov(4).» D’aquesta manera almenys serà feta una bona acció. I encara serà més just si aquells que tenen possibles, en comptes del meu retrat, compren l’estampa “La Transfiguració del Senyor”, la qual, segons han reconegut àdhuc gent d’altres nacions, és corona de l’art del gravat i representa una glòria russa. ~ El meu testament ha de ser publicat en totes les revistes i almanacs immediatament després de la meva mort, per tal que ningú per desconeixement no esdevingui davant meu innocentment culpable i no afegeixi així a la seva ànima motiu de retret. ~ 1845. ~ “Fragments escollits de la correspondència amb els amics”, de Nikolai Vassílievitx Gógol. Traducció: © Loïç Miquel Pérez Muñoz. ISBN: 978-84-120826-4-7. Dipòsit Legal: AB 663-2019. Data de publicació: 23 de desembre de 2019. Tots els drets reservats.
