Carta a la senyora... ~ Penseu vós que cap influència sobre la societat no podeu tenir; jo penso el contrari. La influència de la dona pot ser molt gran, justament ara, en l’actual ordre o desordre social, en el qual, per una banda, tan feble es presenta la formació civil, i, per una altra, apareix una mena de refredament espiritual, un cert cansament moral, que exigeix noves forces. Per tal de crear aquestes noves forces, és indispensable la col·laboració de la dona. Aquesta veritat en forma de fosc pressentiment s’ha escampat de sobte per tots els racons del món, i ara tothom espera quelcom de la dona. Deixant tota altra cosa de banda, mirem el nostre país, i en particular allò que tan sovint passa davant dels nostres ulls: la gran quantitat d’abusos de tota mena. Resulta que la major part dels suborns que es fan, de les injustícies que es cometen en els llocs oficials, i coses semblants per les quals hom acusa els nostres funcionaris i els que no ho són, siguin de la classe que siguin, té lloc, o bé per la despeceguesa de les mullers llurs, tan desitjoses com estan de brillar en el gran món o en el petit, cosa que les porta a demanar als marits gran quantitat de diners, o bé per la vacuïtat de la vida domèstica que porten, consagrada a no sé quins somnis ideals, i no a la realització de les seves obligacions, molt més edificants i altes que no pas qualsevol somieig. Els marits no es permetrien ni una desena part dels desordres que cometen si les seves mullers complissin el seu deure ni que fos una mica. L’ànima de la dona és un talismà protector per al marit que el guarda de l’empestament moral; és la força que el manté en el camí correcte; és el guia que el retorna de la desviació a la rectitud. Però atenció: l’ànima de la dona pot provocar-li mal i ser per a ell la causa de la seva perdició per a sempre. Vós mateix ja us n’heu adonat, d’això, i ho heu expressat tan bé com encara mai no ho havien expressat unes línies femenines. ~ Dieu, tanmateix, que totes les altres dones tenen a l’abast camps d’actuació, però no vós. Els veieu, a les altres, un munt de feina per totes bandes, ja sigui endreçar o adobar allò que s’hagi fet malbé, o engiponar de nou alguna cosa, resumint: ajudar d’alguna manera; i només vós no trobeu res a fer, i no pareu de repetir amb tristor: «¡Com voldria jo ocupar el lloc d’alguna d’elles!» Heu de saber que aquest és l’encegament general que pateixen tots. Ara tothom creu que podria fer molt de bé ocupant el lloc i el rang d’un altre, i que en la seva posició actual no pot fer res. És aquesta la raó de tots els mals. El que ens cal és pensar quin és el bé que podem fer ara, en el nostre propi lloc. Heu de creure que Déu no en va ha ordenat a cadascú ocupar el lloc que ocupa. Cal només mirar bé al nostre voltant. ~ Us pregunteu per què no sou ja mare, per tal de poder dur a terme les obligacions maternals, que tan clarament es dibuixen en el vostre interior; per què la vostra possessió no pateix algun daltabaix que us obligui a anar al mas a agafar el pòndol i fer d’ama; per què el vostre marit no ocupa un càrrec públic de pes, per tal que vós almenys pugueu ajudar-lo i ser un punt de suport per a ell; per què, en comptes d’això, només teniu opció de fer inútils sortides a societat, vanes aparicions en el corromput món social, el qual us sembla ara més buit que la mateixa buidor. Però, tanmateix, prou que aquest món està ple; en ell hi ha gent; i gent, a més, com la que pugui haver-hi en qualsevol altre lloc. Prou que emmalalteixen, i pateixen, i tenen necessitats, i sense paraules clamen ajuda, i (això és horrorós) ni tan sols saben com demanar-la. ¿Quin pobre cal ajudar abans: aquell que encara té forces de sortir al carrer a captar, o aquell que ja ni tan sols pot aixecar els braços? Dieu que no teniu ni la més mínima idea de com podríeu ser vós útil a la societat; que per a això cal disposar de tantes armes de tot tipus, que cal ser una dona tan intel·ligent i saberuda, que us roda el cap només de pensar en això. ¿I si resultés que només cal ser el que vós ja sou? ¿I si ja tinguéssiu justament les armes que ara necessiteu? Tot el que dieu de vós mateixa és completament veritat: és ben cert que sou massa jove, que no heu adquirit encara experiència de la vida i de la gent, és a dir, d’allò que és indispensable per a poder prestar ajuda espiritual als altres; és possible que mai no aconseguiu adquirir-ho, això; mes teniu unes altres armes, amb les quals res no us serà impossible. En primer lloc, prou que haveu bellesa; en segon lloc, gaudiu d’un nom honorable que ningú no ha gosat calumniar; en tercer, un poder que vós mateixa ni tan sols sospiteu, el poder de la netedat espiritual. ~ La bellesa de la dona és encara un misteri. No en va Déu ha disposat que algunes dones siguin belles; no en va ha quedat establert que la bellesa colpeixi tothom, fins i tot aquells que són insensibles a tot i de res no són capaços. Si un sol forassenyat caprici d’una dona bella ha estat motiu d’aixecaments mundials i ha portat a fer ximpleries a la gent més intel·ligent, ¿què passaria si aquest caprici fos concebut i dirigit envers el bé? En aquest cas, ¡quant de bé podria una dona bella produir, comparant-la amb les altres! És això, en conseqüència, una poderosa arma. ~ Vós, a més, teniu una altra bellesa, més alta, la boniquesa pura d’una particular innocència, pròpia només de vós, la qual no podria jo definir amb paraules, i que fa que la vostra ànima celestial irradiï llum als altres. ¿Sabeu? Els més immorals dels nostres joves han reconegut davant meu que en presència vostra no se’ls acut res de dolent, que no gosen dir al vostre davant, no només aquelles paraules amb doble sentit que serveixen d’invitació per a d’altres com ells, sinó fins i tot cap paraula, tement que qualsevol cosa us pugui ofendre o us resulti grollera, eixelebrada o indecent. ¡Vet ací la influència que exerciu sense que us n’adoneu amb només la vostra sola presència! Qui no gosa permetre’s davant vostre un mal pensament, ja se n’avergonyeix, d’ell; i una tal manera de tractar-se a si mateix, ni que sigui un moment, ja és un primer pas per a ser millor. En conseqüència, també aquesta arma és poderosa. ~ Com a afegiment a tot això, Déu mateix ja ha inspirat en la vostra ànima un impuls, una tendència, o, com vós mateixa l’anomeneu, una set de bé. ¿Penseu per ventura que en va ha estat inspirada en vós aquesta set que no us deixa tranquil·la ni un minut? Tan bon punt us heu maridat amb un distingit i intel·ligent home que té totes les qualitats necessàries per a fer feliç la seva muller, vós, en comptes de tancar-vos en la profunditat de la vostra felicitat domèstica, us tortureu amb el pensament que sou indigna de tal felicitat, que no teniu dret de gaudir d’ella quan engir vostre hi ha tants patiments, quan contínuament arriben notícies sobre tota sort de desgràcies: fam, incendis, feixucs adoloraments i terribles malalties mentals com les que no pocs de la nostra generació pateixen. Heu de creure que no és en va, això. El que guarda en la seva ànima una tal celestial preocupació pels altres, un tal angelical marriment per ells enmig de les més temptadores alegries, aquest pot fer molt, molt, en benefici dels altres; per totes bandes tindrà camps d’actuació, puix que per totes bandes hi ha gent. ~ No deixeu d’anar a societat, enmig de la qual haveu vós el vostre lloc; no aneu en contra de la Providència. Viu en vós aquella misteriosa força que tan necessària és ara per al món: la vostra mateixa veu, a causa del continu impuls de la vostra pensa a volar en ajut del proïsme, ha adquirit ja un to familiar a tots, de manera que si comenceu a parlar amb aquesta vostra mirada neta i aquest somriure que no abandona mai la vostra boca i que és propi només de vós, a qualsevol sembla que li parla una germana del cel. La vostra veu ha esdevingut poderosa; podríeu donar ordres despòticament, com cap de nosaltres no podria fer-ho. Mes exerciu el vostre poder sense paraules, amb la vostra presència només; exerciu el vostre poder mitjançant aquesta feblesa vostra que tant us indigna; exerciu-lo justament amb aquest subtil encant femení vostre que per desgràcia la dona dels nostres dies ha perdut ja. Amb la vostra tímida inexperiència fareu molt més que una dona saberuda i experimentada amb la seva orgullosa presumptuositat: les seves intel·ligents exhortacions, amb les quals ella voldria fer tornar a camí el nostre món, li retornaran, caient sobre el seu cap, en forma de maliciosos epigrames; però a ningú no li sortirà cap epigrama dels llavis quan, amb una suplicant mirada, sense paraules, vós demaneu a qualsevol de nosaltres que sigui millor. ~ ¿Per què us han espantat tant els contes sobre la depravació mundana? Aquesta, en efecte, existeix, i fins i tot encara en major mesura del que vós podeu pensar. Mes no cal que ho sapigueu, això. ¿Teniu por de les lamentables temptacions de la societat? Entreu en ella sense témer, amb el vostre brillant somriure; entreu-hi, com ho faríeu a un hospital ple de gent que pateix; però no en qualitat de doctor que porta amb ell estrictes prescripcions i amargs medicaments: a vós no us cal ni tan sols mirar de quin mal pateix cadascú. No teniu capacitat de diagnosticar i guarir malalties, i no us donaria jo el consell que hauria de donar a qualsevol altra dona que en fos capaç, d’això. La vostra missió consisteix només en portar el vostre somriure al que pateix, i la veu que li suggereixi que li ha vingut del cel una germana. I no res més que això. ~ No us entretingueu massa amb uns, i aneu de seguida cap a uns altres, car per totes bandes sou necessària. En tots els racons del món no esperen cap cosa altra que el so familiar d’una veu com la vostra. No parleu amb ells sobre allò que és motiu de conversa per a ells; parleu-hi sobre allò que a vós us naix. Que us guardi Déu de la pedanteria i de les converses que surten de les boques de les lleones de la societat d’avui en dia. Porteu-hi aquelles vostres contalles senzilles que us surten d’una manera tan espontània i natural quan us trobeu en el vostre cercle domèstic amb els vostres pròxims, quan brilla cada paraula del vostre discurs, i qualsevol que us escolti tindrà la sensació d’estar immers en una tendra conversa de balbotejos amb els àngels, en una mena de celestial infantesa humana. Porteu justament aquestes coses al món. ~ 1846. ~ “Fragments escollits de la correspondència amb els amics”, de Nikolai Vassílievitx Gógol. Traducció: © Loïç Miquel Pérez Muñoz. ISBN: 978-84-120826-4-7. Dipòsit Legal: AB 663-2019. Data de publicació: 23 de desembre de 2019. Tots els drets reservats.
