Ja m’aproximava a Perebrod, quan de patac en remolins van començar a aixecar-se enlaire columnes de pols. Després van començar a caure les primeres gotes de pluja, al principi escasses i feixugues. ~ No es va equivocar la Manúilikha, no. La tempesta que s’havia estat congriant lentament durant tot aquell dia calorós, insuportablement asfixiant, es va desencadenar amb extraordinària força sobre Perebrod. Queien els llamps gairebé ininterrompudament, i de la fragor dels trons tremolaven i dringaven els vidres en les finestres de la meua cambra. Al voltant de les huit de la vesprada, la tempesta va amainar una mica durant uns minuts, però només per a tornar a començar després en més intensa recruada. De sobte va començar a sonar un estrèpit sord sobre la coberta i sobre les parets de la vella casa. Em vaig abocar a la finestra. Unes pedres enormes, grans com nous, es precipitaven contra terra, on rebotien amb l’impacte. Vaig mirar la morera que creixia al costat mateix de la casa i vaig veure que estava completament nua: totes les fulles li havien caigut pels terribles cops de la calamarsa. Sota la finestra, gairebé invisible en la fosca, va aparèixer la figura de Iarmola, que, cobrint-se el cap amb l’‹svitka›(84), sortia de la cuina per a tancar els finestrons. Però no va arribar a temps. Un dels vidres de sobte va rebre l’impacte d’un tros de gel i es va fer dernes, les quals amb dringadissa es van escampar pel sòl de la cambra. ~ Em vaig sentir fatigat i em vaig gitar al llit sense desvestir-me. Pensava que aquella nit no podria adormir-me de cap manera i que fins al matí estaria tombant-me d’un costat a l’altre, pres per un insuperable marriment, i va ser per això que vaig decidir que era millor no traure’m la roba per tal de poder després cansar-me una mica passejant-me per la cambra. Però em va passar una cosa molt estranya: em va semblar que tancava els ulls només un moment, i, quan els vaig tornar a obrir, ja s’infiltraven a través de les escletxes dels ventallons uns llongs i brillants rajos de sol, dins dels quals ballarugaven un qui-sap-lo de busquetes de pols. ~ Dempeus a la vora del llit hi havia Iarmola. Una forta inquietud mostrava el seu rostre, amb les deixes d’una espera impacient; i era perquè devia fer molta estona que guaitava que jo em despertara. «Senyoret –em va dir amb la seua veu espessa, tenyida d’intranquil·litat–. Senyoret, heu de marxar d’ací...» Jo vaig posar els peus en terra i vaig mirar Iarmola amb sorpresa. «¿Marxar d’ací? ¿A on? ¿Per què? ¿És que t’has tornat boig?» - «No m’he tornat boig gens ni mica –va respondre acrament Iarmola–. ¿És que no vau sentir quina una no va caure ahir al vespre? Mig poble ha quedat com trepitjat per potes. La casa de Maksim el tort, la de Koziol, la de Mut, la dels Prokoptxuk, la de Górdill Olefir... La va enviar la bruixa del dimoni... ¡Maleïda siga!» De sobte, tot d’una, vaig recordar tot el que havia passat el dia anterior, l’amenaça que havia tirat Oléssia i la por que ella després havia manifestat per les conseqüències que això tindria. «Ara tot el poble està molt enfadat –va continuar Iarmola–. Pel matí han estat bevent de nou(85) i s’han posat a cridar... I sobre vós, senyoret, criden coses horribles... ¿Sabeu vós quin tipus de gent és aquesta? Si els fan alguna cosa, a aquelles bruixes, és perquè cal i estarà ben fet; però quant a vós, senyoret, mireu el que us dic: marxeu tan aviat com siga possible.» ~ Així, doncs, el temor d’Oléssia no havia estat infundat. Calia avisar-la sense trigança del perill que corrien. ~ Ben de pressa em vaig arranjar, em vaig rentar la cara tot fent camallades, i encara no havia passat mitja hora que ja cavalcava en direcció a Bíssov Kut. ~ Com més m’aproximava a la cabana sobre potes de gallina, més creixia en mi una indeterminada, trista inquietud. Tenia el convenciment que aviat m’arribaria una nova i inesperada pena. ~ Gairebé a la carrera vaig aviar-me per l’estret senderó que passava pel costat del turonet. Obertes estaven les finestres de la cabana; la porta, de bat a bat. «¡Senyor! ¿Què ha passat ací?», em vaig dir amb un fil de veu, el cor en un puny, tot entrant al rebedor. La cabana estava buida. Hi regnava aquell desordre trist i brut que sempre queda després d’una fugida precipitada. Munts de trastos i de draps estaven escampats per terra, i en el racó havia quedat l’esquelet de fusta del llit... ~ Amb el cor encongit i ple de llàgrimes, ja volia eixir de la cabana, quan de sobte vaig parar esment en un objecte brillant que, sens dubte, havia estat penjat a propòsit en un angle del marc d’una finestra. Era un enfilall d’aquelles boletes roges de poc valor que a Polèssie es coneixen amb el nom de ‹coralls›; l’única cosa que m’ha quedat d’Oléssia i del seu tendre i noble amor. ~ “Oléssia”, d’Aleksandr Ivànovitx Kuprín. Traducció: © Loïç Miquel Pérez Muñoz. ISBN: 978-84-120826-3-0. Dipòsit Legal: AB 649-2019. Data de publicació: 22 de desembre de 2019. Tots els drets reservats.
