Impossible seria descriure l’estat en què em trobava en la meua frenètica cavalcada. Per moments oblidava completament cap a on em dirigia i per què; em quedava només la tèrbola consciència que s’havia produït alguna cosa terrible, lamentable i que ja no tenia adob; una consciència semblant a la inquietud feixuga i immotivada que de vegades s’apodera d’algú que té un malson causat per una febre. I, al mateix temps (¡que n’era, d’estrany, això!), a dins del meu cap no deixava de sonar, al ritme del picament de peülles de la cavalcadura, la veu trencada i nassal del romancer cec: «Oh, va eixir l’exèrcit turc, / com un núvol negre...» ~ Quan vaig arribar a la sendera estreta que portava directament a la cabana de Manúilikha, vaig desmuntar del cavall, sobre el qual, per les vores de la dessuadora i allà on la pell tocava els arreus, havia aparegut una escuma espessa en forma de borrallons blancs, i el vaig portar per les regnes. A causa de la calor del dia i de la ràpida cavalcada, notava com la sang em fluïa al cap, com si algú me l’estiguera inflant ininterrompudament amb una bomba de fluids. ~ Vaig lligar el cavall a la tanca i vaig entrar a la cabana. Al principi em va semblar que Oléssia no hi era; vaig notar que l’agitació em clavava caramells de gel al pit i a la boca. Al cap d’un moment, però, la vaig veure: jeia sobre el llit, de cara a la paret, amb el cap amagat entre el coixí. Ni tan sols es va bellugar amb el soroll de l’obertura de la porta. Manúilikha, que seia al costat mateix, a terra, amb dificultat es va posar dempeus i amb les mans em va fer escarafalls. «¡Vés amb compte! ¡No faces soroll, maleït!», em va amenaçar amb un xiuxiueig tot acostant-se a mi. I, mirant-me directament als ulls amb els seus, freds i descolorits, em va xiuxiuejar malignament: «¿Què? ¿Satisfet, colomí?» - «Escolta, vella –vaig replicar jo severament–, ara no és moment per a traure comptes i amollar sermons. ¿Què li ha passat a Oléssia?» - «Tsss... Parla més baix. Oléssia jeu sense coneixement, vet el que li ha passat... Si no t’hagueres ficat on no et demanaven, si no hagueres dit destrellats a la xica, res no hauria passat. I jo, beneita del cabàs, ho veia i hi consentia... Però prou que el cor em deia que s’esdevindria una desgràcia... Ja m’ho deia des del dia en què tu gairebé a la força vas entrar a la nostra cabana. ¿Què? ¿És que diràs que no has estat tu qui l’ha arrossegat a entrar a l’església? –em va retraure de sobte la vella amb un rostre contret de ràbia–. ¡Tu, maleït senyoret! I no t’amagues rere la teua cua de guineu, desvergonyit. ¿Quina necessitat tenies tu de cridar-la a l’església?» - «No l’he cridat jo, dona... Et done la meua paraula. Ha estat ella qui ha volgut anar-hi.» - «¡Ah, tu! ¡Causa ets tu de la nostra desgràcia! –es posava Manúilikha les mans al cap–. Ha vingut corrent d’allà, amb una cara... que no la coneixia, tota esparracada la camisa, escabellada com no l’havia vista mai... Provava d’explicar-me el que li havia passat, ara plorant, ara rient com una histèrica(83)... S’ha gitat al llit i continuava plorant... I després mire i m’ha semblat que s’havia adormit. Tros de quòniam que sóc, he estat a punt d’alegrar-me’n: au, he pensat, amb una bona dormida li passarà tot. Torne a mirar i veig que la mà li penjava, i pense: vaig a posar-li-la al lloc, que se li entumirà... La toque, i ¡oh, colometa meua! ¡Encesa estava tota! Li ha agafat una febrada. Una hora ha estat parlant sense trellat... Paraules i paraules, ràpides i llastimoses... Ara només fa una estona ha callat. Però ¿què li has fet? ¿Què has fet amb ella?», cridava la vella amb un nou esclat de desesperació. De sobte, el seu rostre colrat es va contraure en una ganyota de plor: els llavis s’estiraven per les comissures i s’arquejaven cap a baix, tots els músculs de la cara es van posar en tensió i van tremolar, cap amunt es van alçar les celles i van fer que el front quedara travessat per profunds solcs, i unes llàgrimes com pèsols van començar a caure-li dels ulls amb inusitada freqüència. Es va agafar el cap amb les mans, va posar els colzes sobre la taula i va començar a gronxar-se avant i arrere amb tot el cos, lamentant-se dolorosament a mitja veu: «¡Filleta meuaaa...! ¡Néta estimadaaaa...! Oh, quin patiment..., quin pesar...» - «¡No crides ara tu tant, vella! –la vaig tallar asprament–. ¡La despertaràs!» Manúilikha va callar, però amb la mateixa ganyota de sofriment en la cara va continuar gronxant-se avant i arrere tot deixant caure sobre la taula gruixudes llàgrimes. Em vaig asseure al costat de la vella, i, adolorit, escoltava com una mosca es colpejava contra el vidre de la finestra amb un brunzit monòton que anava entretallant-se. Així van passar uns deu minuts. ~ «¡Avieta! –va sonar de sobte la veu feble, a penes audible, d’Oléssia–. Avieta, ¿qui ha vingut?» Manúilikha es va precipitar ranquejant cap al llit i de nou va començar a lamentar-se: «¡Oh, neteta mevaaa! ¡Ai, po-brissonaaa...! Quin dolor, en veient-te així... ¡Ai!» - «¡Avieta, ja n’hi ha prou! –va dir Oléssia llastimosament i amb veu de patiment–. Digues-me, ¿qui hi ha ací amb nosaltres?» Jo em vaig acostar al llit sense fer soroll, de puntetes, sentint-me incòmode i culpable pel meu excel·lent estat de salut i per la grolleria que sempre tens la sensació de tenir a prop d’un malalt. «Sóc jo, Oléssia –vaig dir sense aixecar massa la veu–. Acabe de venir a cavall del poble... Tot el matí he estat a fora... ¿Com et trobes, Oléssia?» Ella, sense aixecar la cara del coixí, va tirar cap arrere el braç nu com si cercara quelcom en l’aire. Vaig entendre aquell moviment i vaig prendre-li la mà amb les meves. Dos enormes blaus, un sobre la mà, i l’altre una mica més amunt del colze, destacaven violentament sobre la seua pell blanca i tendra. «Colomí meu –va començar a dir Oléssia lentament, amb dificultat separant una paraula d’una altra–. Vull... veure’t... però no puc... M’han desfigurat tota... ¿Recordes... com t’agradava la meua cara? Digues la veritat, que prou que t’agradava, estimat... I jo sempre me n’alegrava, d’això... I ara... Ara et resultarà desagradable, mirar-me... I doncs, no vull...» - «Oléssia, perdona’m», li vaig xiuxiuejar, vinclant-me sobre la seua orella. La seua mà ardent va prémer fermament la meua. «¡I ara! ¿Què dius, estimat? ¿De què ets tu culpable ací? He estat jo tota sola, ximpleta... ¿I per què vaig anar-hi, en realitat? No, solet meu, tu no ets culpable de res...» - «Oléssia, permet-me... Però abans m’has de prometre que no diràs que no...» - «T’ho promet, amoret, tot el que vulgues...» - «Permet-me, si us plau, que vaja a cercar el doctor... ¡T’ho demane! Tu després, si vols, no faces res del que et prescriga, però deixa almenys que t’examine el doctor, Oléssia...» - «Oh, estimat... ¡Amb quina trampa m’has caçat! No, millor permet-me tu que jo no mantinga la meua promesa. Si en realitat estiguera jo malalta, si jagués a punt de morir-me, ni tan sols llavors no permetria que em veiera el doctor. I ara, ¿què penses? ¿Que això és greu? Això és només per l’espant que m’ha agafat; em passarà, no patisques, al vespre em passarà. I si no, l’avieta ja em farà una infusió de lliri de maig, o un te de gerds. ¿Per què vols fer que vinga el doctor? Ets tu el meu millor doctor. Vet, has vingut, i de sobte m’he sentit millor. Ah, només una cosa em sap greu, i és que vull mirar-te encara que siga de reüll, però tem que...» Amb tendresa li vaig alçar jo el cap del coixí. Pres estava el rostre d’Oléssia per una vermellor febrosa, amb els ulls foscos que li brillaven d’una manera ben poc natural; secs els llavis, tremolaven-li nerviosament. Tenia tot el front ple de profundes esgarrapades, i les galtes, i el coll. De blaus, en tenia per tota la cara, sobre les celles, sota els ulls... «No em mires... T’ho demane... Estic horrible», em va pregar amb un xiuxiueig, provant de cobrir-se la cara amb la mà. El meu cor es va acaramullar de pena. Vaig acostar els llavis a la mà que tenia immòbil sobre la manta i en silenci vaig començar a imprimir-li llargs besos. Abans, de vegades jo ja li besava la mà, però ella sempre l’enretirava a l’instant, presa per la timidesa. Ara, però, no s’oposava a aquesta manyagueria meua, i, sense dir res, amb la mà lliure m’acariciava els cabells. «¿Ho saps tot?», em va preguntar ella amb un fil de veu. En silenci vaig acotar el cap. La veritat era que no ho havia entès tot del que Nikita Nazàruitx m’havia explicat. Però l’últim que volia jo era que Oléssia s’inquietara recordant el que li havia passat aquell matí. De sobte, però, amb el pensament de l’ofensa a la qual ella havia estat sotmesa, em vaig sentir tot d’una sepultat per una onada d’incontenible ràbia. «¡Oh! ¿Per què jo no em trobava allà en aquell moment? –vaig cridar, aixecant els punys i prement-los fort–. Hauria... Hauria...» - «Au, prou... prou... No t’enfades, amoret», em va tallar Oléssia dòcilment. Jo no vaig poder contenir més les llàgrimes que feia estona que em premien la gola i feien que els ulls em cremaren. Vaig deixar caure la cara sobre el muscle d’Oléssia i vaig començar a sanglotar amargament en silenci però amb contraccions per tot el cos. «¿Plores? ¿Plores? –va dir ella amb sorpresa, tendresa i compassió en la veu–. Estimat meu... Però atura’t, atura’t... No et tortures, amor. Prou que estic jo bé al teu costat. No plorem mentre estiguem junts. Deixa que els darrers dies els passem alegrement, per tal que no ens resulte tan feixuc separar-nos.» Sorprès, vaig alçar el cap. Un pressentiment inconcret havia començat a prémer el meu cor. «¿Els darrers dies, Oléssia? ¿Per què els darrers? ¿Per què hem de separar-nos?» Ella va cloure els ulls i va restar callada durant uns segons. «Ens hem de separar, Vànetxka –va començar a dir amb decisió–. Tan bon punt em recupere una mica, de seguida l’avieta i jo marxarem d’ací. No podem quedar-nos-hi més...» - «¿És que tens por d’alguna cosa?» - «No, estimat meu, no tinc por de res, si cal. Només és que... ¿Per què hem d’induir la gent al pecat? Potser no ho saps... És que jo allà, a Perebrod..., pel mal i per la vergonya vaig tirar una amenaça... I ara, només que passe qualsevol cosa, de seguida ens acusaran. Si moren caps de bestiar, o si la cabana d’algú s’incendia, de tot serem nosaltres culpables. Avieta –es va dirigir a Manúilikha, aixecant la veu–, ¿oi que és veritat el que dic?» - «¿De què estaves parlant, neteta? Ja saps que no hi sent prou bé...», va farfallejar la vella, acostant-se més a prop i posant-se la mà rere l’orella. «Deia que ara, qualsevol cosa que passe a Perebrod, ens acusaran a nosaltres.» - «Oh, veritat, veritat, Oléssia. A nosaltres, desgraciades, ens acusaran. No podrem viure en pau; no deixaran de turmentar-nos, els maleïts... ¿Què va passar quan em van expulsar del poble? ¿Què? ¿És que no va passar el mateix? Per això, per una ofensa rebuda... Vaig tirar una amenaça... a una ximpleta del cabàs, i vet que va i se li mor un xiquet. És a dir, jo no vaig tenir la culpa de cap de les maneres, i de poc que no em maten, els salvatges... Van començar a tirar-me pedres. Vaig poder escapar d’ells, i encara sort que et vaig poder salvar, a tu, que llavors eres molt xicotiua. Que m’ho carregaren a mi, encara; però tu, ¿quina culpa tenies tu de tot plegat? Curt i ras: ¡uns bàrbars, uns penjats fastigosos!» - «Però, ¿a on anireu? No teniu familiars ni coneguts enlloc... A més, us caldran diners per a poder establir-vos en un altre indret.» - «Ja ens les arranjarem d’alguna manera –va dir Oléssia amb despreocupació–. L’avieta té una mica d’estalvis, que ha anat fent raconet.» - «¿Raconet, dius? –va replicar la vella amb desgrat, apartant-se del llit–. A penes uns centimets orfes, regats amb llàgrimes...» - «Oléssia, i jo, ¿què? ¡Ni tan sols has pensat en mi!», vaig cridar jo, sentint que a dins meu em pujava un amarg, dolorós i punyent retret envers Oléssia. Ella es va incorporar, i, sense cohibir-se en presència de l’àvia, amb les mans em va prendre el cap i diverses vegades seguides em va besar al front i a les galtes. «Tu ets en qui més pense, estimat meu. Només que... ¿Veus? No era el nostre destí estar junts. ¡Vet el què! ¿Recordes quan et vaig tirar les cartes? Doncs tot ha sortit com elles van dir llavors. No vol el destí la nostra felicitat junts. Si no fóra per això, ¿penses que m’espantaria jo per alguna cosa?» - «Oléssia, ¿ja estàs parlant del destí un altre cop? –vaig exclamar jo sentint que perdia la paciència–. No vull jo creure en ell... ¡I no hi creuré mai!» - «Oh, no, no... No digues això –va xiuxiuejar Oléssia amb temor–. No tinc por per mi; és per tu que tinc por, colomí. No, millor no encetes cap discussió sobre això.» ~ En va vaig provar de fer que Oléssia desistira; en va vaig dibuixar al seu davant quadres de tranquil·la felicitat que no seria destorbada ni per destins envejosos, ni per gent dolenta. Oléssia no feia més que besar-me les mans i fer que no amb el cap. «No... no... no... Jo sé, jo veig –assegurava ella amb insistència–. A nosaltres no ens espera res més que desgràcia, res més, res més...» Desconcertat, esmaperdut per aquella tossuda superstició, finalment vaig preguntar: «Però, en qualsevol cas, ¿em diràs quin dia marxaràs?» Oléssia es va quedar pensant un moment. De sobte, un petit somriure va passar pels seus llavis. «Mira, pel que fa a això t’explicaré una rondalla... Una vegada, el llop corria pel bosc, va veure una llebre i li va dir: ‹Llebre, ah, llebre, vaig a menjar-te.› La llebre va començar a suplicar. ‹Tingues pietat de mi, llop, vull viure encara més, en la lloriguera tinc petits.› Però el llop no cedia. Allavòrens, la llebre va i diu: ‹Mira, llop, deixa almenys que visca encara tres dies més, i després deixaré que em menges. Així em serà més fàcil morir.› El llop finalment li ho va concedir, li va prendre la paraula i el va aviar. Va passar un dia, va passar l’altre, i al final el tercer es va acabar. ‹Bé, ara prepara’t –va dir el llop–, ara et menjaré.› En aquell moment, la meua llebre va començar a plorar amb llàgrimes ardents. ‹¡Ai! –va dir–. ¿Per què m’has concedit, llop, aquests tres dies? ¡Més m’hauria valgut que m’hagueres menjat tot just quan em vas trobar! Aquests tres dies no he viscut; només m’he torturat.› Estimat meu, la llebre aquesta va dir una gran veritat. ¿Què en penses tu?» Jo vaig quedar en silenci, pres per l’amarg pressentiment de la imminent separació. De sobte, Oléssia es va aixecar i es va asseure sobre el llit. El seu rostre havia esdevingut seriós. «Vània, escolta... –va dir després d’una petita pausa–. Digues-me: mentre tu vas estar amb mi, ¿vas ser feliç? ¿Et senties a gust?» - «¡Oléssia! ¿Com em preguntes tu això?» - «Espera... ¿Et va saber greu d’haver-me conegut? ¿Pensaves en alguna altra dona mentre em veies?» - «¡En cap moment! No només en presència teua, sinó inclús quan estava sol no pensava jo en ningú més que en tu.» - «¿Vas sentir gelosia? ¿Vas estar descontent de mi alguna vegada? ¿Et vas avorrir amb mi?» - «¡No, mai, Oléssia, mai!» Ella em va posar ambdues mans sobre els muscles i amb inexpressable amor em va mirar als ulls. «Doncs sàpigues també, estimat meu, que mai no tindràs un mal record de mi ni em guardaràs malícia –em va dir amb tant de convenciment com si em llegís el futur en els ulls–. Quan ens separem, al principi et serà molt dur, oh, molt dur... Ploraràs, no trobaràs el teu lloc. Però després tot passarà, tot s’aplanarà. I pensaràs en mi sense tristesa, sense pesantor, ans amb alegria.» De nou va deixar caure el cap sobre el coixí i amb un fil de veu va dir: «I ara, marxa, estimat meu... Vés-te’n a casa, colomí... M’he fatigat una mica. Espera... Besa’m... No tingues por de l’avieta; ella hi consent. ¿Oi que sí, avieta?» - «Au, sí, acomiada-te’n, acomiada-te’n com cal –va rondinar a desgrat l’oldana–. ¿Què has d’amagar-me? Prou que ja fa temps que ho sé...» - «Besa’m ací, i ací... i ací», anava dient Oléssia, amb el dit assenyalant-se els ulls, les galtes i la boca. «Oléssia, t’acomiades de mi com si ja no m’hagueres de veure pus mai», vaig observar jo amb basarda. «No ho sé, no ho sé, estimat. Això no ho sé. Au, vés amb Déu. Però espera..., espera encara una vegada més. Acosta l’orella... ¿Saps què és el que em sap greu? –va xiuxiuejar-me a l’oïda–. El que em sap greu és que no tindré un xiquet de tu. Ah, com m’haguera agradat...» ~ Vaig sortir al porxo acompanyat per Manúilikha. Un núvol negre amb grans prominències havia cobert bona part del cel; el sol, però, encara brillava mentre queia cap a l’oest. En aquella barreja de llum i de fosca imminent hi havia quelcom funest. La vella va mirar cap amunt cobrint-se els ulls amb la mà a tall de visera i va moure el cap fent que no d’una manera molt significativa. «Hui mateix sobre Perebrod hi haurà una tempesta –va dir tota convençuda–. I tal vegada caurà calamarsa.» ~ “Oléssia”, d’Aleksandr Ivànovitx Kuprín. Traducció: © Loïç Miquel Pérez Muñoz. ISBN: 978-84-120826-3-0. Dipòsit Legal: AB 649-2019. Data de publicació: 22 de desembre de 2019. Tots els drets reservats.
“Oléssia”, d’A. I. Kuprín. Capítol XIII.
