L’endemà d’aquella trobada justament era la festa de la Santíssima Trinitat(75), que aquell any va caure en el dia del sant màrtir Timoteu(76), quan, segons es diu popularment, apareixen signes(77) de males collites. El poble de Perebrod, en la qüestió eclesial, es considerava adscrit; és a dir, tot i que tenia església pròpia, mancava de sacerdot particular. Només de tant en tant, per Quaresma i per les grans festivitats, venia el sacerdot del poble de Vóltxie. ~ Aquell dia jo necessàriament, per qüestions del servei, havia de viatjar a un llogaret veí, i em vaig posar en camí, a cavall, cap a les huit del matí, encara amb la fresqueta. Per als meus usos ja feia temps que havia adquirit per a mi un poltre d’uns sis o set anys que procedia d’una raça local poc agraciada però que havia estat criat amb molta cura i no menys afecte per l’anterior propietari, un agrimensor de la comarca. El cavall s’anomenava ‹Taràntxic›. Em vaig afeccionar força a aquell bonic animal de potes primes i afuades però fortes, amb un abundant serrell, per darrere del qual miraven amb desconfiança i mala jeia els seus ullets de foc, i amb uns morros forts, enèrgicament serrats. El to del seu pelatge era poc usual i feia gràcia: era tot d’un gris-ratolí, i només per la gropa tenia bigarrades clapes blanques i negres. ~ Vaig haver de travessar tot el poble. La gran plaça verda que anava de l’església a la taverna estava plena de llargues corrues de carruatges en els quals, amb mullers i fills, havien vingut a la festa els habitants dels llogarets del voltant: Volosha, Zulnyà i Petxàlovka. Malavejava la gent entre els carros. Malgrat que era ben d’hora i a pesar de les severes disposicions que havien estat decretades sobre això, hom veia ja entre tots aquells alguns que donaven signes d’ebrietat (d’amagat, era l’antic taverner Srul qui s’encarregava de vendre la vodka els dies de festa i per les nits). Serè era el matí, sense vent, asfixiant. L’aire s’agitava i el jorn prometia ser insuportablement calorós. No hi havia ni un nuvolet en el cel arroentat, com cobert per un fi vel de pols de plata. ~ Quan ja vaig haver arranjat tot el que em calia en el llogaret, vaig parar en una fonda a prendre ràpidament alguna cosa. Així, vaig menjar lluç de riu farcit a l’hebrea(78), vaig beure la cervesa de la casa, que era tèrbola i dolentíssima, i vaig reprendre el camí de tornada a casa. Emperò, en passar pel costat d’una ferreria, vaig recordar que a Taràntxik feia temps que li ballava la ferradura de la pota de davant esquerra, i m’hi vaig aturar per tal que ferressin el cavall. Això em va prendre vers una hora i mitja de temps, de manera que quan ja m’acostava als encontorns de Perebrod, ja eren entre les quatre i les cinc de la vesprada. ~ La plaça tota bullia de borratxos, de gent que parlava a crits. Els bevedors s’havien arruat contra la tanca i el porxo de la taverna, i s’estrenyien i s’empentaven els uns als altres. Els habitants de Perebrod es barrejaven amb els que havien vingut de fora; s’havien assegut sobre l’herba, a l’ombra dels carros. Per tot arreu es veien caps tirats enrere i ampolles aixecades amunt. De sobris, ja no n’hi havia ni un. L’ebrietat general va arribar fins aquell extrem en què el mugic comença a exagerar jactanciosament i amb ímpetu el gat que porta, quan tots els seus moviments adquireixen soltesa però alhora esdeven feixucs i mancats d’energia, quan, en comptes de, per exemple, assentir afirmativament amb el cap, cedeix amb tot el cos, doblega els genolls i, de sobte, havent perdut l’estabilitat, retrocedeix enrere sense poder fer-hi res. La xicalla feia de les seues i xisclava allà mateix, sota les potes dels cavalls, que menjaven fenc amb indiferència. En algun lloc, una dona, a penes podent ella mateixa sostenir-se dempeus, plorant i rondinant agafava per la mànega i arrossegava cap a casa el seu marit, terriblement borratxo... A l’ombra d’una tanca, un atapeït grupet d’una vintena de mugics i dones seien en rotllana al voltant d’un romancer cec, el nassal i tremolós to de tenor del qual, acompanyat pel monòton brunziment de la viola de manovella(79), destacava per damunt del massís brogit de la gentada. Així, ja de lluny vaig poder escoltar jo els coneguts mots de la ‹dumka›(80): «Oh, va caure el crepuscle, el mantell de la nit / es va posar sobre Potxàiev(81). / Oh, va eixir l’exèrcit turc, / com un núvol negre...» Després, aquesta ‹dumka› explica que els turcs, no sent capaços de prendre el monestir de Potxàiev per la força, van decidir prendre’l amb astúcia. Amb aquest fi van enviar, com si fóra un regal al monestir, un enorme ciri ple de pólvora, que van carretejar amb dotze parelles de bous. Els monjos, ben contents, de seguida van voler encendre el ciri davant de la icona de la Mare de Déu de Potxàiev, però Déu no va permetre que aquell projecte malèfic arribara a vènit. «L’ancià lector va tenir un somni: / No agafes aquest ciri. / Trau-lo a camp obert, / fes-lo a trossos amb una destral.» I, vet, els monjos, en efecte, «el van traure a camp obert / van començar a fer-lo trossos, / la pólvora i els cartutxos per totes bandes / ¡ha!, les van dispersar.» ~ L’aire insuportablement cald semblava que estava tot impregnat d’una repugnant barreja de pudors: de vodka escalfada, de ceba, de samarres de pell d’ovella, de tabac fort ‹makhorka-bakun›(82) i de suor de cossos humans bruts. Passant amb precaució entre la gent, retenint Taràntxik, que no parava de pegar caparrades a dreta i a esquerra, no podia jo deixar de notar que des de totes bandes em seguien mirades irrespectuoses, plenes de curiositat i de malícia. En contra del costum, ni un sol home es va llevar el barret al meu pas. Això sí: el soroll havia minvat d’intensitat amb la meua aparició. De sobte, d’algun lloc entre la gentada, va sortir un crit agut de borratxo que jo no vaig poder entendre clarament; entre la multitud, en resposta a aquell crit va sonar una riallada continguda. Una veu femenina amb espant va començar a increpar el que havia cridat: «¡Calla tu, animal! ¿Que t’has tornat boig? Que et sentirà...» - «¿I a mi què em fa, que em senta? –va continuar el mugic sense acoquinar-se–. ¿Qui és aquest per a mi? ¿El cap del govern o què? Que vaja al bosc amb la seua...» Una frase vil, terrible, va quedar penjada en l’aire juntament amb un esclat de forts riures. Ràpidament vaig girar el cavall enrere i impulsivament vaig prémer el mànec del fuet, pres per aquella ràbia cega que no veu res, ni pensa en res, ni té por de res. I de sobte em va passar pel cap un pensament estrany, trist, malaltís. «Tot això ja ha passat abans en la meua vida, fa molts, molts anys enrere... Igual d’ardent era el sol... Igual de plena estava la plaça amb tot de gent sorollosa i tabolaire... Igualment em vaig girar jo en un accés de ràbia incontenible... Però ¿on va ser això? ¿Quan? ¿Quan?...» Vaig abaixar el fuet i vaig eixir al galop cap a casa. ~ Iarmola va sortir lentament de la cuina, em va prendre el cavall i va dir asprament: «Allà, senyoret, en la vostra cambra us espera l’ecònom de Marínovka.» Em va semblar que volia afegir alguna cosa més, molt important per a mi i desagradable; fins i tot vaig tenir la sensació que per la seua cara passava una fugaç expressió de maliciosa sornegueria. A propòsit em vaig retenir en les portes fitant Iarmola amb actitud desafiant, però ell, sense mirar-me, ja portava el cavall per la brida, el qual estirava el coll endavant i amb les potes petjava amb cautela. ~ L’ecònom de la propietat veïna, Nikita Nazàruitx Míshtxenko, m’esperava, en efecte, en la meua cambra. Portava un jec de fons gris amb enormes quadres de color taronja, uns pantalons estrets blaus i una corbata de color roig foc; la clenxa al mig del cap, amb els cabells untats amb fixador. Tot ell feia aroma de lilà de Pèrsia. En veure’m, va saltar de la cadira i es va posar a prodigar reverències, trencant-se pel mig més que no pas vinclant-se, amb un somriure que deixava al descobert les pàl·lides genives d’ambdues mandíbules. «Tinc l’honor de vinclar-me –anava dient amb cortesia Nikita Nazàruitx–. Molt de gust de veure-vos... Us estic esperant des de l’hora de la missa. Força feia ja que no us veia, fins i tot me n’enyorava. ¿Per què no veniu a visitar-nos mai? Les nostres senyoretes d’Stepan fins i tot somriuen a propòsit de vós.» I llavors es va veure que de sobte havia recordat quelcom i es va posar a riure sense poder contenir-se. «¡Oh, permeteu-me que us diga...! –va afegir retorcent-se d’hilaritat–. ¡Quina una no s’ha armat hui! ¡Ha, ha, ha, ha...! ¡Que em pete de riure!» - «¿Què dieu? ¿Què és el que ha passat?», vaig preguntar jo amb acrimònia sense poder escondir la meua inquietud. «Després de la missa ací ha tingut lloc un escàndol –va continuar Nikita Nazàruitx, interrompent-se amb salves de riures–. Les noies de Perebrod... ¡Ah, és que no puc...! Les noies de Perebrod han caçat en la plaça una bruixa... Ço és, per descomptat, elles la consideren una bruixa a causa de l’analfabetisme pagesívol llur... Doncs que li han pegat una bona sacsejada, ¡i tant que sí! Volien untar-la amb quitrà, però ella ha aconseguit escapolir-se i ha marxat...» Una idea atroç em va llampegar pel cap. Em vaig abraonar sobre l’ecònom i, totalment fora de mi per l’agitació, amb la grapa el vaig pinçar per l’espatlla. «¡Què esteu dient! –vaig amollar un crit estentori–. ¡Deixeu de renillar ja, punyetes! ¿De quina bruixa esteu parlant?» Ell va deixar de riure en sec i, tot espantat, va fer uns ulls com plats, mirant-me. «Jo... jo... la veritat, no ho sé, senyor... –va començar ell a quequejar, totalment desconcertat–. Em sembla que era... una tal Samúilikha... Manúilikha... o... Permeteu-me... ¿O era la filla de Manúilikha? Els mugics deien alguna cosa així, però, jo, de veritat, no ho recorde.» El vaig obligar a explicar-me per ordre tot el que havia vist i sentit. Parlava sense solta ni volta, amb incoherència, fent-se embolics en els detalls, i jo a cada moment l’interrompia amb impacients preguntes i exclamacions, gairebé insultant-lo. De la seua narració jo vaig entendre ben poca cosa, i només dos mesos després vaig poder reconstruir aquell maleït esdeveniment amb un mínim de coherència a partir de les paraules d’una dona que en va ser testimoni, la muller del guardabosc reial, que aquell dia també va anar a la missa. ~ El meu pressentiment no em va enganyar. Oléssia va vèncer la seua por i va anar a l’església; però va poder arribar-hi només a la meitat de la missa i es va quedar dempeus al rebedor. Això, però, no va evitar que la seua arribada fóra advertida per tots els pagesos que en aquell moment es trobaven a l’església. Durant tot l’acte litúrgic, les dones no van parar de xiuxiuejar i de mirar cap arrere. Nogensmenys, Oléssia va poder fer aplec de forces per a resistir allà en el seu lloc fins al final de la missa. Tal vegada no va entendre el significat real d’aquelles mirades hostils, tal vegada les va menysprear per orgull. Emperò, quan va sortir de l’església, davant mateix de la tanca va ser envoltada per una munió de dones que anava fent-se cada cop més gran i cada cop s’estrenyia més al voltant d’Oléssia. Al principi tothom callava i mirava amb cara de pocs amics la noia indefensa, que, tota espantada, no parava de fer cops d’ull per totes bandes. Després van començar les burles indecoroses, els mots malsonants, els insults acompanyats de riures; finalment, les exclamacions que sortien a lloure de les boques d’aquelles dones rabioses van acabar fonent-se en una cridòria general, estrident, de la qual no es podia entendre absolutament res però que va excitar encara més els nervis de l’ardat de fembres. Diverses vegades Oléssia va intentar passar a través d’aquell horrible anell vivent, però sempre l’empentaven de nou al mig. De sobte, des d’algun lloc de darrere, una vella va xisclar: «¡Amb quitrà! ¡Unteu-la amb quitrà, la maleïda!» Prou conegut és que quan a la Petita Rússia s’unta amb quitrà encara que siguen les portes de la casa on viu una xica, això sempre és per a ella un grandíssim i inesborrable deshonor. Gairebé en aquell mateix moment, sobre el cap de les dones enrabiades va aparèixer un barrilet amb quitrà i una brotxa que va anar passant de mà en mà. Llavors, Oléssia, en un atac de ràbia, por i desesperació, es va abraonar sobre la primera de les seues torturadores que tenia a l’abast i la va tirar a terra. De seguida allà mateix va començar una bona batussa i desenes de cossos es van barrejar en una massa cridaire. Però Oléssia d’alguna manera va aconseguir eixir d’aquell munt de turbamulta enrabiada i a corre-cuita es va posar a córrer pel camí, sense mantellina al cap, amb la roba tota feta parracs a través dels quals en molts llocs s’entreveien parts del seu cos. Per darrere van començar a llançar-li pedres, acompanyant-les amb dicteris, riures i aücs; al seu encalç, però, van ser poques les que van córrer, i aquestes de seguida es van aturar. Quan Oléssia ja se n’havia distanciat una cinquantena de passes, es va girar cap a la gentada enemiga, amb la cara esblaimada, esgarrapada i coberta de sang, i va pegar un crit tan fort que cada paraula va ser perfectament audible en tota la plaça. «¡Molt bé! ¡Ja us en recordareu, del que m’heu fet! ¡Plorareu fins a afartar-vos!» Aquella amenaça, com després em va assegurar aquella mateixa dona que n’havia estat testimoni, va ser pronunciada amb un odi tan atroç, en un to tan decidit i profètic, que per un moment la multitud va quedar com petrificada, però només per un moment, perquè de seguida va començar un nou esclat d’insults. ~ Repetisc que molts detalls d’aquest succés els vaig saber assats després. No vaig heure forces ni paciència d’acabar d’escoltar fins al final el relat de Míshtxenko. De sobte vaig recordar que Iarmola, segurament, encara no devia haver tingut temps de desensellar el cavall, i, sense dir ni mitja paraula a l’ecònom, que va restar tot sorprès, em vaig precipitar cap al pati. En efecte, Iarmola encara portava Taràntxik al llarg de la tanca. D’una revolada vaig posar la brida al cavall, vaig tensar les sotaventreres i vaig sortir cavalcant cap al bosc, però fent marrada per tal de no passar de nou pel mig d’aquella gentussa èbria. ~ “Oléssia”, d’Aleksandr Ivànovitx Kuprín. Traducció: © Loïç Miquel Pérez Muñoz. ISBN: 978-84-120826-3-0. Dipòsit Legal: AB 649-2019. Data de publicació: 22 de desembre de 2019. Tots els drets reservats.
