Quasi un mes sencer es va allargar l’innocent i meravellós conte del nostre amor. Juntament amb el bell rostre d’Oléssia, fins a l’actualitat viuen en mi amb immarcescent força aquells ardents crepuscles vespertins, aquells matins plens de rosada i d’aroma de lliri de maig i de mel, de vivificant frescor i de sonors cants d’ocells, aquells calorosos dies de juny que t’imposaven llur mandrosa llangor... Durant aquell temps, ni una sola vegada no vaig sentir ni avorriment ni fatiga, ni en la meua ànima es va bellugar la meua eterna passió per la vida nòmada. Com un déu pagà o com una bestiola jove i vigorosa gaudia de la llum, de la calidesa, de l’alegria conscient de viure, d’aquell amor sensual, serè i sa. ~ La vella Manúilikha, després de la meua convalescència, va començar a rondinar contra mi d’una manera tan insuportable, em rebia amb una animositat tan oberta, i, mentre em trobava en la cabana, amb tanta ràbia bellugava les olles en l’estufa, que Oléssia i jo cada vesprada preferíem anar a passejar al bosc, la magnífica verdor del qual, com un valuós marc, enquadrava el nostre amor plàcid. ~ Cada jorn amb major sorpresa trobava jo que Oléssia, aquella xica que havia crescut entre arbres i que ni tan sols sabia llegir, en molts aspectes de la vida manifestava una delicadesa fina i particular, un tacte congènit. En l’amor, en un sentit directe i cru, sempre hi ha arestes que representen un turment i una vergonya per a les natures més primmirades i nervioses. Però Oléssia, en aquests casos, sabia manegar-se-les amb tanta pudicícia i senzillesa, que ni una sola vegada va quedar compromesa la nostra relació amb una mala comparació o amb un moment vergonyant. ~ Mentrestant, s’aproximava el moment de la meua partença. En realitat, ja havia enllestit tots els meus assumptes a Perebrod, i jo ajornava a propòsit la meua tornada a la ciutat. Sobre això encara no havia dit ni una paraula a Oléssia, i fins i tot temia imaginar-me com prendria ella la notícia de la necessitat de marxar. Així doncs, em trobava en una situació engavanyadora. El costum havia introduït en mi unes arrels massa profundes. Veure cada dia Oléssia, escoltar la seua adorable veu i el seu fresc riure, sentir la meravellosa tendresa de les seues carícies, tot això havia esdevingut per a mi més que una necessitat. Aquells pocs dies en què el mal oratge impedia que ens trobàrem, jo em sentia com perdut, com privat del més important, del més important en la meua vida. Qualsevol ocupació em semblava avorrida, sobrera, i tot el meu ésser tendia cap al bosc, cap a la calor, cap a la llum, cap al bonic i ja tan familiar rostre d’Oléssia. ~ La idea de casar-me amb ella venia al meu cap més i més sovint. Al principi, aquest pensament es presentava a mi només com una possible solució digna a les nostres relacions, en cas de necessitat. Només una circumstància m’espantava i feia que m’aturara: ni tan sols gosava imaginar-me com seria Oléssia abillada amb un vestit a la moda i conversant en un saló amb les dones dels meus col·legues, treta d’aquest encisador escenari del vell bosc, tan ple de llegendes i de forces misterioses. ~ Emperò, com més s’acostava el temps de la meua partida, més s’apoderaven de mi el terror a la soledat i un enorme marriment. La idea de casar-m’hi cada dia s’afermava en la meua ànima, i al final vaig deixar de veure en aquesta opció un violent desafiament a la societat. «Prou que es casen els més insignes científics amb simples cosidores, amb cambreres –em consolava jo pensant–, i viuen bé, i fins a la fi dels dies llurs beneeixen el que els va portar a prendre aquella decisió. ¿Per què hauria de ser jo més infeliç que els altres, en realitat?» ~ Una vegada, a mitjan juny, prop del vespre, esperava jo Oléssia, com de costum, en una colzada que feia una estreta sendera del bosc que discorria entre arbustos florits d’arços. Ja de lluny vaig reconèixer el soroll de les seues passes lleugeres i ivaçoses. «Hola, amoret meu –em va saludar Oléssia alenant amb feixuguesa mentre m’abraçava–. ¿T’he fet esperar massa? M’ha costat molt poder sortir de casa... Estava discutint amb l’avieta.» - «Però ¿és que encara no s’ha tranquil·litzat?» - «¡I ara! Em diu: ‹Et perdràs per culpa d’ell. S’aprofitarà de tu i et deixarà. No t’estima gens ni mica...›» - «¿Això pensa de mi?» - «Això, estimat... Però jo com sempre no faig cas del que em diu.» - «¿Ho sap tot?» - «Jo no li ho he dit, però ella segurament ho sap. En realitat no li dic res sobre nosaltres, però ella mateixa ja s’ho deu imaginar. Però ¿per què hem de preocupar-nos ara d’això? Anem.» I va arrancar una branqueta d’arç amb un esponerós raïm de floretes blanques i se la va ficar als cabells. Llavors ens vam posar a caminar sense pressa per la sendera, que ja rossejava amb els rajos de sol vespertins. ~ La nit anterior havia decidit jo que aquella vesprada li parlaria passara el que passara. Però una estranya timidesa m’havia emmudit. Pensava: «Si li parle a Oléssia sobre la partença i sobre el casament, ¿em creurà? ¿No li semblarà que amb la meua proposició no faig més que mitigar, fer menys viu el primer dolor de la ferida infligida? Mira –em vaig proposar mentalment–, quan arribem a aquell erable amb el tronc pelat començaré a dir-li...» Vam arribar a l’erable, i jo, esblaimat per l’agitació, ja retenia l’alè per a començar a parlar, però de sobte el meu coratge va defallir i la meua intenció va desembocar en un nerviós i dolorós batiment de cor amb fred en la boca. «Vint-i-set –vaig pensar al cap d’un moment (aquest era el meu número de la sort)–, comptaré fins a vint-i-set i allavòrens...» I vaig començar a comptar mentalment; però, quan vaig arribar a vint-i-set, vaig sentir que la decisió encara no havia madurat en mi. «No –em vaig dir–, millor continuar comptant fins a seixanta, i això farà com un minut sencer, i, aleshores, ho faré, ho faré...» De sobte, Oléssia em va preguntar: «¿Què et passa hui? Estàs pensant en alguna cosa desplaent. ¿Què t’ha passat?» I en aquell moment vaig començar a parlar, però ho vaig fer en un to desagradable per a mi mateix, un to afectat, artificialment displicent, com si la cosa anara sobre la qüestió més absurda. «Realment hi ha un petit contratemps... Ho has encertat, Oléssia... Mira, el meu servei ací ja ha acabat, i els meus superiors em diuen que he de tornar a la ciutat.» De reüll vaig mirar Oléssia i vaig veure que havia fugit el rosat del seu rostre i que els seus llavis havien començat a tremolar. Però no em va dir ni una paraula en resposta a allò. Vam continuar caminant l’un al costat de l’altra en silenci durant diversos minuts. Per l’herba, els grills cridaven amb força, i de lluny va arribar el cant monòton i tens de la guatlla maresa. ~ «Tu mateixa ja deus entendre, Oléssia –vaig començar jo de nou–, que jo ací visc fora del meu àmbit, que no tinc on quedar-me, i a més no puc deixar de banda les meues obligacions...» - «No... ¿Què?... No hi ha res a parlar-hi –va respondre Oléssia volent semblar tranquil·la, fent-ho, però, amb una veu tan somorta i sorda, que em va resultar terrible–. Si és per les obligacions, doncs, és clar..., cal marxar...» Es va aturar a tocar d’un arbre i amb l’esquena es va recolzar sobre el tronc, tota blanca, amb els braços deixats caure sense força al llarg del cos, amb un llastimós somrís de turment sobre els llavis. La seua pal·lidesa em va espantar. M’hi vaig abraonar i la vaig prendre fermament per les mans. «Oléssia... ¿Què et passa? Oléssia, estimada...» - «Res, perdoneu-me... Ja em passarà. És que..., el cap ha començat a rodar-me...» Va fer un esforç sobre si i va continuar endavant, sense apartar la mà de la meua. «Oléssia, ho has entès malament –li vaig dir jo amb retret–. ¡No està bé, això! ¿És que penses que puc jo marxar i abandonar-te? No, estimada meua. Si t’he dit això, és perquè vull anar hui a parlar amb la teua avieta per a dir-li que seràs la meua muller.» Les meues paraules gairebé no van sorprendre Oléssia, cosa que no m’esperava. «¿La teua muller? –va dir, i tot seguit va moure el cap lentament fent que no amb tristor–. No, Vànetxka, estimat, això és impossible.» - «¿Impossible? ¿Per què, Oléssia?» - «No, no... No entens que fins i tot pensar en això és ridícul. ¿Quina muller seria jo per a tu, en realitat? Tu ets ‹barin›(74), ets una persona intel·ligent, tens educació... ¿I jo? Jo no sé ni llegir, ni sé com comportar-me. Tu estaràs sempre avergonyint-te de mi...» - «¡Tot això són ximpleries, Oléssia! –em vaig encendre jo–. En només mig any tu mateixa no et reconeixeràs. Ni tan sols sospites fins a quin punt hi ha en tu intel·ligència natural i capacitat d’observació. Tu i jo junts llegirem bons llibres, farem coneixença amb gent bona i assenyada, tu i jo junts veurem el món sencer, Oléssia... Fins a la vellesa, fins a la mort mateixa anirem de la mà, com ara anem, i no me n’avergonyiré de tu, ans me n’enorgulliré i et beneiré cada dia.» Davant de les meues paraules ardents, Oléssia em va respondre prement-me la mà amb agraïment, però va continuar amb la seua. «Però ¿és que és només això? –va dir–. Tal vegada encara no ho saps... Mai no te n’he parlat... No tinc pare... Sóc il·legítima...» - «Atura’t, Oléssia... Això és el que menys em preocupa de tot. ¿Què m’importa a mi la teua família, si tu mateixa ets per a mi més valuosa que els propis pares, més valuosa que el món sencer? No, tot això són ximpleries, són pretextos buits.» Oléssia, en silenci i amb manyagueria plena d’humilitat, va prémer el seu muscle contra el meu. «Estimat... Tant de bo no hagueres començat a parlar sobre això... Ets jove, tens llibertat... ¿Per ventura seria jo capaç de lligar-te de mans i de peus per a tota la vida? ¿I si després t’agrada una altra? Llavors m’odiaries, maleiries el dia i l’hora en què jo vaig acceptar anar-me’n amb tu. ¡No t’enfades, estimat meu! –em va suplicar en veure per la meua cara que les seues paraules m’havien resultat desagradables–. No et vull ofendre. Prou que és només en la teua felicitat que pense. Finalment, t’has oblidat de l’avieta. Au, digues tu mateix, ¿és que estaria bé per part meua que jo la deixara sola?» - «Bé... Ja li trobarem també un lloc, a ella...» Hauria de reconèixer que la idea de l’avieta em va incomodar. «I si no vol viure amb nosaltres –vaig continuar–, doncs en totes les ciutats hi ha aquelles cases, asils, en diuen, on a les velles donen un lloc tranquil i les atencions que els calen...» - «¡No, què dius, ara! Ella del bosc no eixirà mai. Té por de la gent.» - «Doncs tu mateixa pensa, Oléssia, què serà millor. Hauràs de triar entre l’avieta i jo. Però sàpigues una cosa: que sense tu la vida em serà desagradable.» - «¡Solet meu! –va saltar Oléssia en un esclat de profunda tendresa–. Gràcies només per aquestes paraules teues... Has escalfat el meu cor... Però no puc casar-me amb tu... O, millor, m’hi casaré si tens paciència... No tingues pressa, si us plau, no m’acuites. Dóna’m un parell de dies i reflexionaré bé sobre això... I també caldrà que parle amb l’avieta.» - «Escolta, Oléssia –vaig voler preguntar jo a l’ombra d’un nou dubte–, ¿no deu ser que tens por de l’església?» Segurament, era justament per aquella pregunta que caldria haver començat. Gairebé cada dia discutia jo amb Oléssia provant de dissuadir-la de la creença en aquella maledicció que ella deia que pesava sobre la seua família juntament amb els poders especials. En essència, en cada intel·lectual rus hi ha un cert il·lustrador. Ho portem en la sang, se’ns ha ficat amb tota la literatura russa dels darrers decennis. ¿Qui sap? Si Oléssia haguera cregut profundament, haguera observat els dejunis estrictament i no haguera deixat d’anar ni una sola vegada a missa, molt probablement jo hauria començat a ironitzar (però només una mica, per tal com sempre he estat una persona creient) sobre la seua religiositat, i alhora hauria provat de desenvolupar en ella l’esperit crític. Però ella, amb un convenciment ferm i pueril confessava la seua relació amb les forces fosques i el seu apartament de Déu, del qual fins i tot temia parlar. En va vaig maldar jo provant de fer trontollar la superstició d’Oléssia. Tots els meus arguments lògics, totes les meues, en ocasions tosques i grolleres, facècies s’esmicolaven contra el seu tossut convenciment en la seua misteriosa vocació familiar. «¿Tens por de l’església?», de nou li vaig preguntar jo. Ella va acotar el cap en silenci. «¿Creus que Déu no t’acceptarà? –vaig continuar amb ímpetu creixent–. ¿Penses que Ell no tindrà misericòrdia de tu? Ell, que, dirigint milions d’àngels, va baixar, tanmateix, a la terra i va prendre per a si una terrible i ignominiosa mort per a la salvació de tots els homes. Ell, que es va dignar a prendre en consideració el penediment de la dona més vil i va prometre a un bandoler assassí que aquell mateix dia es trobaria amb Ell en el paradís.» Tot això no era nou per a Oléssia en les meues converses amb ella, però aquesta vegada ni tan sols em va escoltar. Amb un ràpid moviment es va traure la mantellina de sobre, la va rebregar i me la va tirar a la cara. Va començar un enrenou. Jo provava de traure-li el pom de flors d’arç, i Oléssia, resistint-s’hi, va caure a terra i em va arrossegar amb ella, rient alegrement i allargant cap a mi els seus tendres llavis humits, oberts per la respiració accelerada. ~ Tard de la nit, quan ja ens havíem acomiadat i ens havíem separat un bon tros, de sobte vaig escoltar al meu darrere la veu d’Oléssia: «¡Vànetxka! Espera un moment... Vull dir-te una cosa.» Em vaig girar i vaig anar al seu encontre. Ella venia cap a mi de pressa. Al cel ja hi havia la fina falç, argentada i escantellada, de la lluna nova, i amb la seua llum pàl·lida vaig veure que els ulls d’Oléssia estaven plens d’enormes llàgrimes retingudes. «¿Què tens, Oléssia?», vaig demanar-li jo, tot inquiet. Ella va prendre les meues mans i va començar a besar-les alternativament. «Estimat... ¡Que n’ets, de bo! –em deia amb veu tremolosa–. Anava ara jo i pensava: ¡com m’estima! I, ¿saps?, tinc força ganes de fer per tu una cosa que et plaurà molt.» - «Oléssia, boniqueta meua, tranquil·litzat...» - «Escolta, digues-me –va continuar ella–, ¿et plauria si jo alguna vegada anara a l’església? Digues-me la veritat de debò.» Jo vaig dubtar. Pel cap em va passar una idea supersticiosa: ¿No seria això motiu d’alguna desgràcia? «¿Per què calles? –va preguntar ella–. Digues-me aviat si series feliç per això o si tant t’hi fa.» - «¿Com t’ho diré, Oléssia? –vaig començar jo després d’una petita pausa–. És clar, segurament això em plauria. Prou que t’he dit moltes vegades que un home pot no creure, dubtar, fins i tot riure-se’n al capdavall. Però una dona... Una dona ha de ser devota sense discussions. Amb aquesta senzilla i tendra confiança amb què ella es lliura a l’empara de Déu jo sempre he sentit alguna cosa commovedora, molt femenina i meravellosa.» Llavors vaig callar. Oléssia tampoc no deia res, amb el cap amagat sobre el meu pit. «¿Per què m’ho has preguntat?», em vaig sentir cuitat per la curiositat. Ella es va deixondir. «Per res... Simplement era una pregunta. No en faces cas. A reveure, estimat. Vine demà, ¿eh?» I va marxar. Durant molta estona vaig restar jo allà dempeus mirant cap a la fosca, escoltant les passes que s’allunyaven ràpidament de mi. De sobte, em vaig sentir pres per l’horror d’una premonició. Em van agafar unes ganes terribles de córrer rere Oléssia, aconseguir-la, i demanar-li, suplicar-li, fins i tot exigir-li que no anara a l’església. Però vaig contenir el meu sobtat impuls i vaig reprendre el meu camí. Recorde que fins i tot em vaig dir en veu alta: «Sembla que vós mateix, Vànetxka, estimat meu, us heu contagiat de superstició.» ¡Oh, Déu meu! ¿Per què no vaig fer jo llavors cas d’aquell vague moviment de cor? No s’equivoca aquest mai en els seus ràpids, misteriosos pressentiments; ¡prou que hi crec, ara, en això! ~ “Oléssia”, d’Aleksandr Ivànovitx Kuprín. Traducció: © Loïç Miquel Pérez Muñoz. ISBN: 978-84-120826-3-0. Dipòsit Legal: AB 649-2019. Data de publicació: 22 de desembre de 2019. Tots els drets reservats.
