Van passar encara cinc dies més, i em vaig recuperar fins al punt de poder anar a peu sense fatigar-me fins a la cabana sobre potes de gallina. Quan vaig trobar-me a la llinda, el cor, a dins del pit, em bategava amb inquietud. Feia gairebé dues setmanes que no havia vist Oléssia, i ara entenia clarament fins a quin punt se m’havia fet agradable i propera. Quan vaig agafar la maneta de la porta, em vaig atardar uns segons a penes podent alenar. En la indecisió, fins i tot vaig cloure els ulls un moment, abans de tustar a la porta... No seria possible comprendre les impressions que vaig rebre amb la meua entrada. ¿Per ventura es poden retenir les paraules que es diuen en els primers moments de la trobada entre una mare i un fill, entre un marit i una muller, o entre dos enamorats? Són les paraules més senzilles, les frases més banals, fins i tot són ridícules, si les escrivim exactament sobre paper. Tanmateix, cada paraula és escaient i infinitament commovedora perquè és dita amb la major tendresa que pot existir en el món. Només recorde molt clarament que el rostre esblaimat d’Oléssia es va girar d’una revolada cap a mi, i que sobre aquella cara que em va semblar nova per un moment, succeint-se una cosa a l’altra, es va reflectir el desconcert, l’espant, la inquietud i un brillant i tendre somriure d’amor... La vella va farfallejar alguna cosa mentre revolava al meu entorn, però no vaig escoltar la seua salutació. La veu d’Oléssia va arribar fins a mi com una dolça música: «¿Què us ha passat? ¿Heu estat malalt? ¡Oh, com us heu aprimat, pobret meu!» Vaig estar molta estona sense poder respondre-li res, i vam restar dempeus en silenci l’un davant de l’altra, amb les mans agafades, mirant-nos directament als ulls, amb una mirada profunda i exultant. Aquells pocs segons sense paraules sempre els consideraré els més feliços de la meua vida; mai, mai, ni abans, ni després, no vaig experimentar un entusiasme tan pur, ple i acaparador. En els grans ulls foscos d’Oléssia vaig llegir: agitació per la trobada, retret per la meua llonga absència, i un ardent reconeixement d’amor... Vaig sentir que, juntament amb aquella mirada, Oléssia em donava amb alegria i sense cap condició ni dubte tot el seu ésser. ~ Va ser ella qui primer va trencar l’encís, indicant-me amb un lleuger moviment de les parpelles la presència de l’àvia. Ens vam asseure un al costat de l’altra, i Oléssia va començar a fer-me detallades preguntes plenes de preocupació per la meua malaltia; em va preguntar pels medicaments que havia pres, per les paraules i les opinions del doctor, que havia vingut dues vegades a visitar-me des del poble. Quant al doctor, ella em va demanar que li ho explicara diverses vegades seguides, i mentre ho feia notava que de tant en tant apareixia un lleuger somrís burleta sobre els llavis d’ella. «¡Ah, si ho haguera sabut, que havíeu caigut malalt! –exclamava ella amb agitada llàstima–. En un sol dia us hauria posat jo dempeus... Però ¿com pot la gent confiar en els doctors si no entenen res de res de res? ¿Per què no vau enviar algú que vinguera a avisar-me?» Jo vaig dubtar. «Mira, Oléssia..., va passar això tan de sobte..., i, a més, tenia por de molestar-te. Tu els darrers temps t’havies fet estranya en el tracte amb mi, com si t’hi hagueres enfadat o com si t’hagueres enfastijat de mi... Escolta, Oléssia –vaig afegir, abaixant la veu–, hem de parlar sobre moltes, moltes coses... Però a soles, ¿m’entens?» Ella en silenci va acalar les parpelles en senyal d’assentiment, després va mirar amb temor l’àvia i es va precipitar a dir: «Sí... Jo mateixa ho volia... Després... Espereu...» ~ Tan bon punt es va pondre el sol, Oléssia va començar a cuitar-me per tal que tornara a casa: «Aneu-hi, aneu-hi sense perdre temps –em deia mentre m’aixecava del banquet agafant-me per la mà–. Si ara la humitat us pren, la malaltia us recruarà.» - «¿I tu a on vas, Oléssia?», va preguntar de sobte Manúilikha, en veient que la néta a corre-cuita es posava sobre el cap una gran mantellina de llana grisa. «Vaig... L’acompanyaré una mica», va respondre Oléssia amb aire indiferent i sense mirar l’àvia, sinó cap a la finestra; però en la seua veu vaig notar jo un matís d’irritació. «¡I seràs capaç d’anar-hi!», va exclamar la vella, indignada. Els ulls d’Oléssia van llampegar i es van projectar en una mirada fixa a Manúilikha. «¡Doncs sí, hi aniré! –va exclamar altivament–. Ja ha estat això parlat i reparlat. És assumpte meu, i meua també és la resposta.» - «¡Tu mateixa!», va exclamar la vella amb enuig i retret. I encara volia afegir quelcom pus, però es va limitar a fer un gest amb la mà com per a apartar la idea, i amb els seus tremolosos andamis es va retirar al racó per a, gemegant, posar-se a traure coses d’un cistell que hi havia per allà. Jo vaig entendre que aquest ràpid i aspre intercanvi de mots del qual acabava de ser testimoni era la continuació d’un llarg seguit de disputes i acaloraments. ~ Quan Oléssia i jo vam baixar cap al bosc, vaig preguntar-li: «L’avieta no volia que vingueres a passejar amb mi, ¿veritat?» Oléssia va arronsar les espatlles, empipada. «Si us plau, no pareu esment en això. En efecte, no vol... ¿I què? ¿És que no sóc lliure de fer jo el que m’agrada?» De sobte vaig sentir l’incontenible desig de retraure a Oléssia la sorruderia que havia mostrat envers mi abans de la meua malaltia. «Això significa –vaig dir– que abans també podies però no volies quedar-te a soles amb mi... Ah, Oléssia, si saberes quant de mal em vas fer amb això... Jo ho esperava, cada vespre esperava que de nou vingueres amb mi... Però tu sempre estaves absent, displicent, enfadada... ¡Oh, com em vas turmentar, Oléssia!» - «Ei, atureu-vos, colominet... Oblideu-ho», en to de disculpa va demanar-me ella. «No, no t’ho dic com a retret –vaig continuar jo–; simplement ha sorgit el tema. Ara entenc per què va passar allò. Però al principi..., la veritat, quan ho recorde em resulta ridícul..., vaig pensar que tu t’havies enfadat amb mi per la qüestió de l’‹uriàdnik›. I aquell pensament em va entristir força. Em va semblar que tu em consideraves una persona tan llunyana i estranya que ni tan sols podies acceptar de mi un senzill servei meu per a tu... Això em va resultar amargant... No podia jo sospitar, Oléssia, que tot això era per culpa de l’avieta...» El rostre d’Oléssia de sobte va cobrir-se d’una intensa vermellor. «¡Per culpa de l’avieta, no, ni de bon tros! –va exclamar ella tota acalorada–. ¡Jo mateixa era qui no volia!» Jo la vaig mirar de costat, de manera que se’m va fer visible l’adorable perfil del seu cap lleugerament acotat. Només en aquell moment vaig advertir que també Oléssia s’havia aprimat durant aquells dies i que al voltant dels seus ulls havien aparegut unes ombres lívides. En sentir la meua mirada a sobre seu, Oléssia va girar els ulls cap a mi però de seguida els va acalar i es va tombar amb un somriure contingut. «¿Per què no volies, Oléssia? ¿Per què?», li vaig preguntar jo amb veu rompuda per l’agitació, obligant-la a aturar-se havent-la pres per la mà. En aquell moment ens trobàvem justament al mig d’un camí de desboscada llarg, estret i dret com una sageta. Els alts i formosos pins ens flanquejaven per ambdós costats i formaven un gegantesc corredor que s’allunyava enllà amb una volta de fragants branques que s’entrellaçaven les unes amb les altres. Els troncs nus, despullats(70), estaven ornats amb el reflex purpuri del crepuscle, que s’extingia. «¿Per què? ¿Per què, Oléssia?», insistia jo amb un xiuxiueig, prement-li més fort la mà. «No podia... Tenia por... –va amollar ella amb un fil de veu a penes audible–. Pensava que podria escapar del destí... Però ara... ara...» Va fer mostres d’ofec, com si li mancara l’aire, i de sobte, amb un moviment ràpid i decidit, em va posar els braços al voltant del coll, i els meus llavis van sentir la dolça escalfor de l’apressat i tremolós xiuxiueig d’Oléssia: «Ara tant m’hi fa, ¡tant m’hi fa! –em va dir–. Perquè... T’estime, amor meu, felicitat meua, el meu boniquet...» Ella es va estrènyer més a mi, i jo vaig sentir com sota els meus braços tremolava el seu cos vigorós i ardent, com batia amb força el seu cor contra el meu pit. Com embriagador vi, per al qual el meu cap convalescent potser no estava preparat encara, a glopades vaig rebre el devessall de bessos apassionats en què ella es va desfer, i vaig començar a perdre l’autocontrol. «Oléssia, si us plau, no... Deixa’m –li vaig dir jo, provant d’amollar-li la mà–. Ara tem..., tem per mi mateix... Deixa’m, Oléssia.» Ella va aixecar la cara, i tota es va il·luminar amb un somriure lànguid i pausat. «No tingues por, estimat meu –va dir ella amb una intraduïble expressió de tendresa i de colpidora decisió–. Mai no et retrauré res, mai no m’engelosiré... Digues només: ¿M’estimes?» - «T’estime, Oléssia. Des de fa temps i profundament t’estime. Però... No em beses més. Estic convalescent encara, tinc rodament de cap, i no responc per mi mateix...» Els seus llavis de nou es van ajuntar amb els meus, ara durant una estona llonga i dolçament turmentosa; més que no pas sentir, vaig endevinar les seues paraules: «No tingues por i no penses en res més... Hui és el nostre dia, i ningú no ens el podrà prendre...» ~ ... ~ I tota aquella nit es va fondre en un meravellós, encisador conte. Va eixir la lluna i la seua misteriosa llum va il·luminar capriciosament el bosc, es va ficar entre la fosca en forma de clapes irregulars blavoses projectades sobre els troncs rugosos dels arbres, sobre les branques retortes, sobre la molsa tova com un tapit apelfat. Blanquejaven amb ímpetu els delicats troncs dels bedolls(71), i semblava que sobre el seu fullatge encara tendre havien tirat uns mantells argentats, transparents, com fets d’una matèria intangible. En alguns llocs, la llum no penetrava gens ni mica sota l’atapeïda coberta de branques pinàcies. Hi havia allà una fosca plena i impenetrable; però, tot d’una, allà al mig s’esquitllava un raig sortit de vés a saber d’on que il·luminava una llarga corrua d’arbres i dibuixava així sobre la terra un caminoi estret i ben perfilat, tan lluminós i meravellosament arranjat que semblava una magnífica avinguda arbrada traçada pels elfs per a la marxa triomfal d’Oberó i Titània(72). I nosaltres, abraçats, avançàvem a través d’aquesta rondalla viva i somrient, sense dir-nos ni un sol mot, colpits per la pròpia felicitat i pel misteriós silenci de la forest. ~ «Estimat meu, ja havia oblidat jo per complet que has de cuitar cap a casa –va recordar de sobte Oléssia–. ¡Oh, que en sóc, de roín! Acabes de guarir-te, i jo ara vaig i et retinc al bosc.» La vaig abraçar, li vaig apartar la mantellina de sobre la seua fosca i tofuda cabellera, i, acotant-me a la seua orella, li vaig preguntar amb un fil de veu a penes audible: «¿Et sap greu, Oléssia? ¿Et penedeixes?» Ella va moure el cap fent que no de manera pausada. «No, no... –va dir–. Passe el que passe a partir d’ara, no em sap greu. Sóc tan feliç...» - «¿És que per ventura necessàriament ha de passar alguna cosa?» En els seus ulls es va reflectir aquella misteriosa por que jo ja li coneixia. «I tant que sí, sens dubte –va respondre ella–. ¿Recordes el que et vaig dir sobre la dama de trèvols? Doncs bé, la dama de trèvols sóc jo. És a mi que m’esdevindrà la desgràcia sobre la qual parlaven les cartes. ¿Saps? Tenia jo intenció de demanar-te que deixares de venir a casa nostra. I va ser justament quan vas emmalaltir, i no et vaig poder veure durant gairebé mig mes... Em va agafar una enyorança, una malenconia... Hauria donat qualsevol cosa tan sols per a estar amb tu un minut més... Va ser llavors que em vaig decidir. Vaig pensar: que siga el que haja de ser, que jo la meua felicitat no la canviaré per res...» - «És veritat, Oléssia. També a mi em va passar el mateix –vaig dir jo, posant-li els llavis sobre la templa–. Fins que no em vaig allunyar de tu no em vaig adonar que t’estime. No en va algú va dir que la separació, per a l’amor, és el mateix que el vent per al foc: el petit amor l’apaga del tot(73), mentre que el gran amor l’abranda encara més.» - «¿Com has dit? –es va interessar Oléssia–. Repeteix-ho, si us plau, repeteix-ho.» Jo li vaig repetir aquella sentència l’autor de la qual ignorava. Ella es va quedar pensant, i vaig veure, pel moviment dels seus llavis, que repetia les meues paraules. Em vaig quedar mirant de més a prop el seu rostre pàl·lid, els seus grans ulls negres amb els reflexos de lluna que brillaven en ells, i de sobte va entrar reptant en la meua ànima la fredor de la vaga premonició d’una desgràcia no gaire llunyana. ~ “Oléssia”, d’Aleksandr Ivànovitx Kuprín. Traducció: © Loïç Miquel Pérez Muñoz. ISBN: 978-84-120826-3-0. Dipòsit Legal: AB 649-2019. Data de publicació: 22 de desembre de 2019. Tots els drets reservats.
“Oléssia”, d’A. I. Kuprín. Capítol X.
