Evpsíkhill Afrikànovitx va complir la seua paraula i per un temps indeterminat va deixar en pau les habitants de la cabana del bosc. Emperò les meues relacions amb Oléssia van canviar de manera brusca i estranya. En el tracte d’ella amb mi no va quedar ni petjada de l’anterior confiança i innocent manyagueria, de l’anterior vivesa en la qual tan graciosament s’havien barrejat la coqueteria d’una noia bonica amb el joguineig entremaliat d’una criatura. En les nostres converses va aparèixer una mena d’infrangible encarcarament incòmode... Amb ivaçós temor Oléssia evitava els vius temes que abans tan il·limitada amplitud havien donat a la nostra curiositat. ~ En presència meua, ella es lliurava a la feina amb concentrada i severa aplicació, però jo sovint observava que, enmig d’aquell feineig, les seues mans de sobte es deixaven caure sense forces al llarg dels genolls i els ulls es dirigien cap a baix, cap a terra, on quedaven quiets i sense fixar-se en cap lloc en concret. Si en aquell moment jo cridava Oléssia pel nom o li feia alguna pregunta, ella es sobresaltava i girava la cara lentament en direcció a mi, una cara on es reflectia el temor i l’esforç per a entendre el sentit de les meues paraules. De vegades jo tenia la sensació que ella s’incomodava i s’afeixugava per la meua proximitat; però aquesta suposició lligava malament amb l’enorme interès que només feia alguns dies suscitava en ella cada observació meua, cada frase... Quedava només pensar que Oléssia no estava disposada a perdonar-me el fet que jo haguera actuat com a protector en el cas de l’‹uriàdnik›, la qual cosa ofenia la seua natura independent. Però tampoc aquesta suposició no em deixava satisfet, perquè, en realitat, ¿com podia haver nascut en una xica senzilla que havia crescut als boscos un tan enorme i meticulós orgull? ~ Aquesta situació demanava explicacions, però Oléssia s’obstinava a defugir qualsevol ocasió propícia per a una conversa oberta. Les nostres passejades vespertines es van interrompre. En va cada dia, quan jo em disposava a marxar, tirava sobre Oléssia una mirada sense paraules però ben eloqüent; ella feia veure que no entenia el seu significat. La presència de la vella, malgrat la seua sordesa, no em permetia expressar-me amb tranquil·litat. ~ De vegades jo mateix em desesperava per la meua pròpia impotència i per aquell costum que cada dia tirava de mi cap a Oléssia. No era capaç de sospitar l’acció dels subtils, invisibles però forts fils que havien lligat el meu cor a aquella encantadora noia, incomprensible per a mi. Encara no pensava jo en l’amor, però ja patia aquell agitat període que el precedeix, un període ple de sensacions confuses i turmentosament tristes. Em trobara jo on em trobara, fóra el que fóra allò amb què m’esforçara a distraure’m, tots els meus pensaments estaven presos per la imatge d’Oléssia, tot el meu ésser tendia a ella, cada record de les seues paraules abans tan insignificants, dels seus gestos i somriures, estrenyia el meu cor amb un silent i dolç dolor. Però venia la vesprada, i jo com sempre em limitava a romandre assegut al seu costat sobre l’inestable banquet, amb enuig sentint-me cada cop més tímid, maldestre i mancat d’enginy. ~ Una vegada vaig passar així un dia sencer al costat d’Oléssia. Ja pel matí em sentia malament, tot i que no podia determinar clarament en què consistia el meu malestar. Per la vesprada em vaig sentir pitjor. El cap se’m va fer pesat, les oïdes se’m van omplir de remor, i als parietals sentia un doloret sord i incessant, com si algú em premés el cap amb suavitat però amb força. La boca se’m va assecar, i per tot el cos contínuament refluïa una mena de feblesa emmandridora i fatigosa que feia que a cada moment en vingueren badalls i ganes d’estirar-me. En els ulls sentia dolor, com si haguera estat mirant fixament i de molt a prop un punt brillant. ~ Quan cap al tard tornava a casa, de sobte a mitjan camí em va agafar i em va sacsejar un terrible accés de febre. Avançava gairebé sense veure el camí, gairebé sense saber a on anava, sondrollant com un borratxo, amb les barres de la boca lliurades per complet a un freqüent i sonor repic. ~ Encara no sé qui em va portar a casa... Sis jorns se’m va aferrissar la terrible i incessant febre de Polèssie. Durant el dia, el mal remetia i jo recobrava la consciència. Llavors, totalment exhaust per la malaltia, em dedicava a vagar lentament per la cambra, amb els genolls adolorits i afeblits. A cada moviment brusc que poguera fer, la sang em fluïa com una onada calenta al cap i cobria de foscor tot al meu voltant. Però per la vesprada, al voltant de les set, com una tempesta s’abatia sobre meu l’atac de febre i jo queia al llit per a passar-hi allà ajagut una nit horrorosa i llonga com un centenni, ara tremolant de fred sota la manta, ara encès en una insuportable ardor. I era només adormir-me una mica, que de seguida m’assaltaven i em turmentaven els malsons més estranys, ridículs i bigarrats. Totes les meues visions oníriques estaven plenes de xicotets detalls, microscòpics, que s’amuntegaven i s’enganxaven els uns als altres en una monstruosa gatzara. Ara em semblava que veia unes caixetes de colors de formes meravelloses que sortien, de les grans, unes més petites, i, d’aquestes, encara altres més petites, i de cap manera no podia jo aturar aquella successió inacabable que al final se’m feia insuportable; ara per davant dels meus ulls passaven rabents, amb velocitat embogidora, llargues i llampants bandes de paper de paret, sobre els quals, en comptes de sanefes i motius ornamentals, amb extraordinària precisió veia jo garlandes senceres de fisonomies humanes, de vegades boniques, bonhomioses i somrients, de vegades fent terribles carasses, traient les llengües, ensenyant les dents, posant els ulls en blanc. Després entrava amb Iarmola en una absorbent disputa, complicada i atabaladora. Com més anava, els arguments que esgrimíem l’un a l’altre esdevenien més subtils i profunds; cada paraula i fins i tot les lletres de les paraules adquirien un sentit secret, incommensurable, i alhora a mi m’agafava més fort un delirant terror davant de la ignota i contranatural força que extreia del meu cap un darrere d’un altre monstruosos sofismes i que no em permetia aturar aquella disputa que ja feia tanta estona que m’enfastiguejava... ~ Allò va ser un xuclador bullent de figures humanes i bestials, de paisatges, d’objectes de les més sorprenents formes i colors, de paraules i frases, el significat de les quals es percebia amb tots els sentits... Però (cosa granment estranya) al mateix temps no deixava jo de veure sobre el sostre el redol pla de la llum abocada per la làmpada del pàmpol verd socarrimat per les vores. I jo per algun motiu sabia que en aquell tranquil cercle de contorns indefinits en silenci s’amagava una vida misteriosa, immutable i amenaçadora, encara més terrible i turmentosa que el caos febril dels meus somnis. ~ Després em despertava, o, més aïnes, no em despertava, ans de patac em trobava a mi mateix despert. La consciència gairebé tornava a mi. Entenia que estava ajagut sobre el llit, que estava malalt, que només havia estat delirant, però el redol lluminós sobre el sostre fosc m’espantava de totes maneres amb la seua secreta amenaça maligna. Amb afeblida mà tocava jo el rellotge i tristament desconcertat comprovava que aquella inacabable corrua de somnis monstruosos en realitat no havia durat més de dos o tres minuts. «¡Senyor! ¿Quan es farà de dia?», pensava amb desesper, deixant caure el cap sobre els coixins calds i sentint com em queien sobre els llavis les flames del meu propi alè, dens i ràpid... Però vet ací que de sobte s’apoderava de mi un fi ensopiment i el meu cervell de nou esdevenia la joguina d’un malson bigarrat; i de nou al cap de dos minuts em deixondia, pres per un mortal fastig... ~ Al cap de sis jorns, la meua natura forta, amb ajut de la quinina(68) i d’infusions de plantatge(69), va vèncer la malaltia. Em vaig aixecar del llit tot cruixit, de manera que a penes podia sostenir-me sobre les cames. La recuperació, però, es va produir amb àvida rapidesa. Fatigat pel deliri febrós de sis dies, en el cap sentia ara una agradable absència de pensaments. Amb apetit redoblat, el meu cos s’enfortia a cada hora, absorbint per cada partícula glopades de salut i de ganes de viure. Alhora, amb nova força em vaig sentir cridat pel bosc, per la solitària cabana amagada. No s’havien recuperat encara del tot els meus nervis, i cada vegada que recordava el rostre i la veu d’Oléssia, sentia un entendriment tan abassegador, que em venien ganes de desfer-me en llàgrimes. ~ “Oléssia”, d’Aleksandr Ivànovitx Kuprín. Traducció: © Loïç Miquel Pérez Muñoz. ISBN: 978-84-120826-3-0. Dipòsit Legal: AB 649-2019. Data de publicació: 22 de desembre de 2019. Tots els drets reservats.
