Càlid era el matí, però grisós. Ja diverses vegades havien caigut generosos ruixats curts i intensos, d’aquells que fan que, davant dels teus ulls, cresca l’herba jove i s’estiren els llucs novells. Després de la pluja, el sol va traure el cap un moment a través dels núvols i va abocar la seua alegre llum sobre la verdor mullada i encara tendra dels lilàs que s’atapeïen al meu jardinet. Més forta va esdevenir la impetuosa piuladissa dels pardals sobre les vincladisses plantes dels parterres. Més intensament van flairar les marronoses i viscoses gemmes dels àlbers(58). Estava jo assegut davant de l’escriptori traçant el plànol d’una datxa(59) boscana, quan Iarmola va entrar a la cambra. «Ha vingut el ‹vriàdnik›», va anunciar ombrívolament. En aquell moment havia jo oblidat completament l’ordre que li havia donat feia dos dies: li havia dit que m’avisés en cas que vinguera l’‹uriàdnik›. En aquell moment, d’antuvi no vaig poder establir la relació entre el representant de l’ordre i jo. «¿Què dius?», vaig amollar, desconcertat. «Dic que el ‹vriàdnik› ha vingut –va repetir Iarmola amb aquell mateix to hostil que emprava amb mi en els darrers dies–. Ara mateix l’he vist en la resclosa. Ve cap ací.» Del carrer va arribar trontoll de rodes. Em vaig precipitar cap a la finestra i la vaig obrir. Un capó(60) llarguerut i esprimatxat de color xocolata, amb el llavi inferior caigut i un aire com d’ofès, amb un moderat mig trot arrossegava una mena de cistell alt i trontollós, al qual estava unit mitjançant una única perxa (l’altra havia estat substituïda per una corda grossa). Les males llengües de la comarca asseguraven que l’‹uriàdnik› a propòsit s’havia agençat aquella trista ‹estampa› justament per a tallar els possibles rumors indesitjables. Menava el cavall l’‹uriàdnik› mateix, ocupant les dues places del pescant amb el seu cos monstruós enfundat en un abric gris d’elegant tela d’oficial. «¡Els meus respectes, Evpsíkhill Afrikànovitx!», vaig cridar jo, traient el cap per la finestra. «Aah, els meus respectes, senyor(61), ¿com esteu?», va respondre ell amb una estrepitosa però no mancada d’amabilitat veu de baríton de superior. Va aturar el capó, es va portar la mà a la visera en una salutació i va inclinar endavant el cos amb gràcia obesa. «Entreu a casa un momentet –li vaig dir–. Tinc un assumpte que voldria comentar-vos.» L’‹uriàdnik› va obrir-se de braços tot fent que no amb el cap. «No puc, senyor meu –va dir–. He de complir les meues obligacions. Vaig a Volosha per un cas d’un home que s’ha ofegat.» Però jo ja coneixia el costat feble d’Evpsíkhill Afrikànovitx i per això vaig dir amb fingida indiferència: «Llàstima, llàstima... He aconseguit de l’economat del comte Worcell un parell d’aquelles ampolletes...» - «Oh, senyor, no puc. El meu deure...» - «El boteller me les ha venut perquè tinc coneixença amb ell. Les ha criat a la cava com si foren fills seus... Si volguéreu entrar... Au, que ordenaré que donen civada al vostre cavall.» - «¡Vaja, quin un no sou, vós, a fe! –va replicar l’‹uriàdnik› amb aire de retret–. ¿És que no sabeu que el deure és abans de tot? ¿I de què..., de què són aquestes ampolletes? ¿No deu ser pas licor de prunes?» - «¡I ara, licor de prunes! –vaig rebutjar jo la idea amb un gest de la mà–. És ‹starka›(62), senyor meu, vet el que és.» - «Bé, però el cert és que ja hem pres alguna coseta...», es va plànyer l’‹uriàdnik› amb cara de total compungiment tot gratant-se una galta. Jo vaig continuar sense alterar-me: «No sé si és veritat, però el boteller m’ha assegurat que tenen dos-cents anys. L’aroma és com el del conyac, i té el mateix to d’ambre.» - «¡Ah! ¡M’heu vençut! –va exclamar ell en un còmic gest de desesperació–. I bé, ¿qui em pren el cavall?» ~ Realment tenia algunes ampolles d’‹starka›, tot i que no era tan vella com jo havia dit jactanciosament; comptava, però, que la força de la suggestió els afegiria alguns decennis... En qualsevol cas, era vertadera ‹starka› casolana d’excel·lent qualitat, l’orgull del celler d’un magnat que s’havia arruïnat. Evpsíkhill Afrikànovitx, que procedia d’una família molt espirituosa, de seguida em va demanar una ampolleta per al cas, va dir, que es refredara... A banda d’això, tenia jo a casa bons entremesos: raves tendres amb mantega fresca acabada de batre. «I bé, ¿quin era l’assumpte del qual volíeu parlar-me?», em va preguntar després de la cinquena copa l’‹uriàdnik›, deixant-se caure sobre el respatller de la vella butaca, que va rondinar sota el seu pes. Vaig començar llavors a exposar-li la situació de la pobra vella, li vaig fer veure la seua indefensió i desesperació, i de passada vaig deixar caure que era víctima d’un formalisme innecessari. L’‹uriàdnik› anava escoltant-me amb el cap acotat, mentre treia metòdicament les arreletes dels raves rojos i rodons, tendres i sucosos, i se’ls menjava amb voracitat i fent cruix-cruix. De tant en tant dirigia sobre mi els seus ulls blaus, ridículament petits, tèrbols i indiferents. Però no podia jo llegir res sobre la seua enorme fisonomia vermella: ni compassió ni oposició. Quan finalment vaig callar, ell es va limitar a preguntar: «I bé, ¿què és el que voleu de mi?» - «¿Com, ‹què és el que voleu de mi›? –em vaig atabalar jo–. Fiqueu-vos, si us plau, en el lloc d’elles. Dues dones pobres viuen allà, sense ningú que les defense...» - «I una d’elles és la flor del jardí», va interposar maliciosament ell. «Si és flor o no és flor, això ja és secundari –vaig dir jo–. Però digueu, ¿per què heu de tractar-les així? ¿Per què heu de tirar-les de casa tan peremptòriament? Espereu una mica fins que jo mateix arregle les coses amb el propietari. ¿Què us costa esperar un mes?» - «¿Com, ‹què us costa›? –es va aixecar ell de la butaca–. Feu el favor, em pot costar el meu lloc, senyor meu. Només Déu sap quin tipus d’home és aquest senyor Iliashiévitx, el nou propietari. Potser siga amant de moure raons, d’aquells que tan bon punt hi ha la més mínima cosa: ¡vet, ploma, paper, i denúncia a Peterburg! ¡Prou que en tenim ja, d’aquests, per ací!» Vaig provar de calmar l’‹uriàdnik›, del tot irritat. «Ei, no cal enfilar-se, Evpsíkhill Afrikànovitx. Esteu exagerant tot aquest assumpte. I, a més, ¿què? Si hi haguera cap risc, també hi hauria agraïment.» - «¡Fiiuuu! –va xiular l’‹uriàdnik›, allargant el xiulet, mentre es ficava les mans a les butxaques dels pantalons–. ‹Agraïment›, diuen... ¿Què us penseu? ¿Que per uns miserables vint-i-cinc rubles exposaré el meu lloc de servei? No senyor meu, us heu format un mal concepte de mi.» - «Però ¿per què us enfadeu, Evpsíkhill Afrikànovitx? Ací la qüestió no es troba en la suma, sinó, senzillament... Bé, encara que siga només per humanitat...» - «¿Hu-ma-ni-tat? –va remarcar ell irònicament les síl·labes–. Mireu on ha d’haver-hi la humanitat per a aquesta gent.» I amb la mà es va colpejar el gros bescoll de bronze, que penjava sobre el coll de l’uniforme en forma de glabres sacsons. «Au, però ¿què dieu, Evpsíkhill Afrikànovitx? Això és massa.» - «No és ni de bon tros massa, senyor meu. És la pesta dels nostres pobles, en paraules del famós faulista, el senyor Kruilov(63). ¡Vet el que són aquestes dames, senyor meu! ¿És que no heu llegit la notable obra de vostra excel·lència el ‹knyaz› Urússov, amb títol “L’‹uriàdnik› de policia”(64)?» - «No, no n’he tingut ocasió.» - «Quina llàstima. És una obra molt ben escrita i altament moralitzant. Us aconselle que intenteu aconseguir-la.» - «Bé, bé, ho faré amb molt de gust. De tota manera, encara no entec quina relació pot tenir aquest llibret amb dues dones pobres.» - «¿Quina relació? Molt directa, senyor meu. Punt primer –Evpsíkhill Afrikànovitx va aixecar el gros i pelut dit índex de la mà esquerra–: L’‹uriàdnik› ha d’observar amb atenció que tothom vaja al temple de Déu amb zel però sense coaccions. Doncs bé, ¿hi va, aquesta...? ¿Com li diuen? Manúilikha, ¿hi va, o què? ¿És que ha anat algun cop a l’església?» Jo vaig restar en silenci, sorprès pel gir inesperat que havia pres la situació. Ell em va mirar amb actitud victoriosa i va aixecar el segon dit. «Punt segon. Es prohibeixen terminantment les enganyoses arts d’endevinació i de predicció... ¿Sentiu, senyor meu? Continuem amb el punt tercer. Es prohibeix practicar la màgia i la fetilleria i lliurar-se a aquests enganys. ¿I què dir sobre això? ¿I si de sobte es descobreix l’assumpte de les dones aquestes, o arriba el rumor a la comandància? ¿Qui n’ha de respondre? Jo. ¿Qui expulsaran del servei? A mi. Així doncs, ja veieu.» De nou es va asseure en la butaca. Els seus ulls, aixecats amunt, passejaven distretament per les parets de l’estança mentre amb els dits tamborinejava sonorament sobre la taula. «Bé, ¿i si jo us ho demane, Evpsíkhill Afrikànovitx? –vaig començar jo de nou amb to sol·lícit–. És clar, les vostres obligacions són complexes i exigeixen molts esforços, però prou que teniu cor, ho sé, un cor bondadós, d’or... ¿Què us costa prometre’m que no tocareu aquestes dones?» Els ulls de l’‹uriàdnik› de sobte es van aturar en un punt per damunt del meu cap. «Teniu una bona escopeta... –va deixar caure ell despreocupadament, sense deixar de tamborinejar–. Una molt bona escopeta. L’altra vegada, quan vaig venir a visitar-vos i vós no hi éreu, m’hi vaig fixar... ¡Una arma excel·lent!» Vaig girar-me i vaig contemplar l’escopeta. «Sí, no està malament –em vaig jactar–. És de les antigues, de la fàbrica Gastinne-Renette(65), però l’any passat la vaig portar a l’armer per tal que me la referen i la transformaren en una de càrrega central(66). Fixeu-vos en els canons.» - «¿Com no? ¿Com no? Va ser justament en els canons que m’hi vaig fixar. Una arma magnífica... Senzillament es podria dir ‹un tresor›.» Les nostres mirades es van trobar, i vaig veure que en les comissures dels seus llavis tremolava un lleuger però molt significatiu somriure. Llavors em vaig alçar, vaig despenjar l’escopeta de la paret i amb ella a les mans em vaig acostar a Evpsíkhill Afrikànovitx. «Entre els txerkesos hi ha el molt lloable costum de donar a l’hoste allò que aquest ha lloat a casa seua –vaig dir jo amablement–. Nosaltres no som txerkesos, Evpsíkhill Afrikànovitx, però us pregue que accepteu de mi aquest regal com a record.» L’‹uriàdnik› va fer veure que s’atorrollava: «¡I ara! No, no, si us plau, feu el favor. És massa generós, no puc acceptar-lo...» Tanmateix, no em va caldre molta estona per a convèncer-lo. L’‹uriàdnik› va prendre l’escopeta, se la va posar amb cura sobre els genolls, i amb un drapet de tela net amorosament va llevar la pols que s’havia dipositat sobre l’anella del gallet. Jo em vaig tranquil·litzar una mica en veure que l’escopeta almenys aniria a parar a mans d’algú que hi entenia i apreciava aquestes coses. Gairebé de seguida, Evpsíkhill Afrikànovitx es va aixecar i es va afanyar a marxar. «Els assumptes no volen dilacions, i ací vós i jo ens hem allargat en paraules –anava dient mentre picava de peus sonorament contra el sòl amb les xancles, que no li entraven bé–. Quan vingueu pel meu poble, feu el favor de venir a visitar-me.» - «Bé, però ¿com queda això de Manúilikha, senyor comissari?», li vaig recordar jo amb delicadesa. «Ja veurem, ho mirarem... –va rondinar Evpsíkhill Afrikànovitx sense determinar res–. Per cert, encara us volia preguntar una cosa... Els raves són magnífics a casa vostra...» - «Jo mateix els cultive.» - «¡Són uns raves maaagnífics! ¿Sabeu? La meua esposa adora les verdures. Doncs si féreu el favor, un manollet...» - «Amb molt de gust, Evpsíkhill Afrikànovitx. Ho considere un deure... Hui mateix us enviaré algú amb un cistellet. I, ja que hi som, mantega també, si voleu... La mantega que tinc és bona com no en trobareu enlloc més.» - «Bé, doncs també mantega... –va acceptar benèvolament l’‹uriàdnik›–. I a aquelles dones digueu-los que de moment no les tocaré. Que sàpiguen –va aixecar de sobte la veu– que només amb un mot d’agraïment no es desfaran de mi. I bé, les meues salutacions. De nou ‹merci› pel regalet i per la invitació.» Va picar de talons a l’estil militar, i amb els feixucs andamis d’un home important i ben peixat es va dirigir al seu carruatge, al voltant del qual, en poses respectuoses i amb els barrets a les mans, restaven dempeus el ‹sótskill›(67), el batlle del poble i Iarmola. ~ “Oléssia”, d’Aleksandr Ivànovitx Kuprín. Traducció: © Loïç Miquel Pérez Muñoz. ISBN: 978-84-120826-3-0. Dipòsit Legal: AB 649-2019. Data de publicació: 22 de desembre de 2019. Tots els drets reservats.
