Quan Pushkin(7) va llegir els següents versos de l’oda de Derjavin(8) a Khrapovítskiй(9): «Que el satíric m’escarneixi pels meus mots, / que em respecti per les meves accions», va dir: «Derjavin no té raó del tot. Les paraules d’un poeta són ja les seves accions.» Pushkin té raó. El poeta, en l’àmbit de la paraula, ha de ser tan irreprotxable com qualsevol altre en el seu propi camp d’acció. Si l’escriptor comença a justificar-se amb qualsevol circumstància que hagi estat motiu d’insinceritat o d’irreflexió o de precipitació temerària a l’hora de publicar, aleshores qualsevol jutge corrupte podria justificar-se per la presa de suborns i comercialització de la justícia culpabilitzant d’això l’estretor de les seves condicions de vida, la despesa que fa la seva pròpia dona, les grans dimensions de la família...; resumint: qualsevol cosa es pot donar com a excusa; al subjecte de sobte se li presenta una o altra estretor. Les generacions futures no tenen per què preguntar-se qui és el culpable del fet que un escriptor hagi dit una ximpleria o absurditat, o s’hagi expressat en general irreflexivament o amb paraules pròpies d’una persona immadura. La posteritat no té per què esbrinar qui va animar l’escriptor: si un amic seu miop que el va incitar a l’acció abans d’hora, o si un editor que mira només pel benefici de la seva revista. No pren en consideració la posteritat ni l’amiguisme, ni els editors, ni la pobresa de l’escriptor o la seva situació complicada; només li farà retret a ell, a l’autor, i no als altres. «¿Per què no has fet front a tot això? Prou que tu mateix senties la noblesa de la teva vocació; prou que la vas preferir a altres ocupacions força més rendibles, i vas triar aquesta no per qualque pueril fantasieig, ans perquè vas sentir en tu la crida de Déu; prou que, a més, vas rebre una intel·ligència capaç de veure més lluny, amb major amplitud i més a fons en les qüestions que no pas els teus incitadors. ¿Per què t’has comportat com un xiquet i no com un home, havent rebut tot el que a un home cal per a ser-ho?» En resum, qualsevol altre escriptor ordinari hauria pogut justificar-se per les circumstàncies, però no Derjavin. S’ha causat molt de mal a si mateix pel fet de no haver cremat la meitat de les seves odes, si més no. Soc dels que consideren que aquesta meitat de la seva producció poètica conforma un fenomen sorprenent, i és que fins ara ningú no s’ha rigut de si mateix, dels santuaris on resideixen les millors creences i els sentiments propis, com ho ha fet Derjavin en aquesta desgraciada meitat de les seves odes. És com si s’hi hagués esforçat a dibuixar una caricatura de si mateix. Tot el que en altres llocs de la seva producció és tan meravellós, tan lliurement inspirat, tan penetrat per la força interior d’un foc espiritual, ací és fred, mancat d’esperit i forçat. I, el que és pitjor, s’hi han repetit els mateixos girs, les mateixes expressions i àdhuc frases senceres que en les seves odes inspirades tenen un caràcter d’àguila senyorial, i que ací són senzillament ridícules i s’assemblen a un nanet que s’hagués posat l’armadura d’un gegant, i no com cal, per afegitó. ¡Quanta gent ara jutja Derjavin basant-se en les seves pitjors odes! ¡Com s’ha posat en dubte la sinceritat dels seus sentiments només perquè en molts llocs els han trobat expressats sense força ni ànima! ¡Quines opinions més ambigües s’han format sobre el seu propi caràcter, sobre la seva noblesa espiritual, i fins i tot sobre la insubornabilitat de la justícia que tenia entre mans! I tot, dic, perquè no s’ha cremat allò que hauria d’haver sigut lliurat al foc. ~ El nostre amic P...(10) té el costum de publicar en la seva revista les línies que sigui que hagi trobat d’algun escriptor famós, sense haver ponderat bé si allò va en benefici o en detriment seu. Fonamenta ell això en un conegut lema dels editors de revistes: «Esperem que els lectors i la posteritat agrairan la presentació d’aquestes valuoses línies; en una ànima gran qualsevol cosa pot suscitar curiositat», etcètera. ¡Ximpleries! Algun petit lector potser sí restarà agraït, però la posteritat escopirà sobre aquestes valuoses línies si en elles descoloridament es repeteix allò que ja és conegut, si no se’n desprèn aroma de santuari d’allò que ha de ser sagrat. Com més altes són les veritats, més amb compte cal anar amb elles; altrament, de sobte es convertiran en llocs comuns, i en els llocs comuns ningú no creu. De mal, no n’han fet tant els sense-Déu com els hipòcrites, o fins i tot els predicadors mancats de preparació que s’atreveixen a pronunciar el nom de Déu amb una boca sense gràcia. Per a usar la paraula, cal fer-ho amb noblesa. És un alt do de Déu a l’home. És una pena per a l’escriptor fer-ne ús en moments en què es troba influenciat per arravataments passionals, per un sentiment d’ofensa o de còlera, o per una mala disposició envers qui sigui; en resum: quan la seva pròpia ànima es troba desarranjada. En tals moments, d’ell eixiran paraules que causaran l’oposició de tothom; i, llavors, tot i tenir les pus bones intencions, es pot produir el mal. ~ Aquest mateix amic nostre P... és això el que fa. S’ha esforçat tota la seva vida afanyant-se a compartir-ho tot amb els seus lectors, a comunicar-los tot allò de què ell mateix s’ha proveït, sense examinar si el pensament, en el seu propi cap, havia madurat prou com per a fer-lo proper i accessible a tothom; dit breument: ell mateix s’ha mostrat davant del lector tot sencer, amb tot el seu desarranjament. ¿I què? ¿És que els lectors han advertit aquells meravellosos i nobles rampells que tan sovint el feien brillar? ¿N’han pres allò que volia compartir amb ells? ¡No! Tan sols han advertit en ell el desarranjament i la descurança, que és el primer que una persona nota, i no li han acceptat ni una sola idea. Trenta anys ha treballat i s’ha escarrassat com una formiga aquest home, s’ha esforçat tota la seva vida per tal de lliurar a mans de seguida tot el que ha trobat que podia ser d’utilitat per a il·lustrar i formar els homes de la seva pàtria... I ningú, absolutament ningú no li ha donat les gràcies. Mai no he trobat cap jove agraït que hagi dit que li dona mercès per una nova llum rebuda d’ell, o per un bell impuls vers el bé que li hagi inspirat la seva paraula. Al contrari, jo fins i tot he de barallar-me i defensar la puresa de les seves intencions i la veritat de les seves paraules, discutint amb aquells que semblaria que haurien d’haver-lo entès. Força treballós m’ha resultat convèncer fins i tot només algú, i és perquè ell va enginyar-se el seu propi emmascarament davant dels altres de tal manera que resulta del tot impossible mostrar-lo en la seva autèntica forma, tal com és realment. Si, per exemple, parla sobre el patriotisme, ho fa de tal manera que el seu patriotisme sembla subornable; si parla sobre l’amor al tsar, que ell estima sincerament i devotament en el seu interior, s’expressa de tal faisó que sembla només servilisme i llagoteria interessada. La seva sincera ira contra qualsevol tendència que sigui nociva per a Rússia, és per ell expressada com si estigués fent una denúncia d’algunes persones que només ell coneix. En resum: a cada pas que fa, ell mateix és el seu propi calumniador. ~ Perillós és per a l’escriptor no prendre seriosament les paraules. ¡Que no surti de la vostra boca el mot podrit! Si això qualsevol sense excepció ho ha d’aplicar en la seva vida, molt més ho ha d’aplicar aquell que té la paraula com a eina de treball i que té la missió de parlar sobre coses boniques i elevades. ¡Quina pena si sobre les matèries sagrades i altes comencen a escampar-se paraules podrides! Millor, que s’escampin paraules podrides sobre coses podrides. ~ Tots els grans educadors imposaven un llong callament sobre els que, justament, gaudien del do de la paraula, justament en els moments en què més volien gallejar amb discursos, quan l’ànima se’ls esbotzava de tant voler dir àdhuc coses útils a la gent. Sentien com es pot rebaixar allò que proves d’elevar; eren conscients que, a cada pas, la nostra llengua és el nostre traïdor. «Posa porta i forrellat a la teva boca –diu Jesús ben Sira(11)–, fon l’or i l’argent que tinguis per a fer-te amb ells uns pesos amb els quals pesar les teves paraules, i forja’t el mos d’unes bones morralles que et subjectin el musell.»(12) ~ 1844. ~ “Fragments escollits de la correspondència amb els amics”, de Nikolai Vassílievitx Gógol. Traducció: © Loïç Miquel Pérez Muñoz. ISBN: 978-84-120826-4-7. Dipòsit Legal: AB 663-2019. Data de publicació: 23 de desembre de 2019. Tots els drets reservats.
