Carta a L.(13). ~ Content estic que finalment hagin començat a fer-se lectures públiques d’obres d’autors nostrats. M’havien ja escrit quelcom sobre això des de Moskvà: han llegit allà diverses contemporaneïtats literàries, entre les quals els meus relats. Sempre he pensat que indispensable és la lectura pública a casa nostra. D’alguna manera, de més bon grat estem disposats a actuar col·lectivament, fins i tot quan es tracta de llegir; qualsevol de nosaltres, en solitari, queda exposat a la mandra, i fins que no veu que els altres s’hi posen, ell mateix no comença. Experimentats lectors s’han de formar al nostre país. Entre nosaltres no hi ha gaires xarlatans eloqüents capaços de gallejar per les cambres i pels parlaments; el que sí hi ha és gran nombre dels que tenen un cor disposat a sentir. Transmetre, compartir les emocions, en molts esdevé fins i tot una passió, la qual es fa encara més forta com més s’adonen que no saben expressar-se amb paraules (signe d’una natura estètica). ~ Contribuirà a la formació de lectors, també, la nostra llengua, la qual és com si hagués estat creada per a la lectura artística, incloent en ella mateixa tots els matisos dels sons i els pus agosarats girs del més complex al més senzill en un mateix enunciat. Àdhuc penso que, amb el temps, les lectures públiques al nostre país substituiran els espectacles. ~ Emperò el que desitjaria jo seria que es triessin lectures que realment valguessin la pena de ser llegides davant d’un públic, que al mateix lector no li sabés greu preparar-s’ho per endavant. En la nostra literatura actual no hi ha res de semblant, i no hi ha necessitat de llegir textos contemporanis. El públic ja sense això ho llegirà gràcies a la tirada per la novetat. Tots aquests contes nous (entre els quals, també els meus) no són tan importants com per a fer-ne lectura pública. Cal que ens adrecem als nostres poetes, a les obres altes en vers, les quals aquests llongament han elaborat i repensat mentalment, unes obres que també el lector ha de treballar amb profunditat. ~ Fins al moment present, els nostres poetes són gairebé desconeguts pel públic. N’han parlat força, d’ells, en les revistes, fins i tot amb molta loquacitat n’han fet crítica, però s’han allargat amb paraules més ells que no pas els poetes criticats mateixos. Les revistes no han aconseguit sinó marejar el públic i enredar-li els conceptes sobre els nostres poetes, de manera que als ulls d’ell, del públic, la personalitat de cada poeta queda ara desdibuixada, i ningú no pot afigurar-se de manera justa què en essència és cadascun d’ells. Tan sols una bona lectura pot establir un concepte acurat sobre ells. ~ Per descomptat, cal que la lectura sigui feta per un rapsoda capaç de transmetre qualsevol subtilesa d’allò que llegeix. No és necessari, per a això, ser un abrandat jovencell, d’aquells que en una flamarada i sense aturar-se per a prendre alè llegeixen, en una sola tarda, una tragèdia, una comèdia, una oda o el que li caigui a les mans. Llegir com cal una obra lírica no és qualsevol cosa; per a fer-ho és necessari estudiar-la llongament. Cal compartir sincerament amb el poeta l’alt sentiment que omple la seva ànima; cal amb el cor i l’ànima sentir cada mot seu, i aleshores sortir a fer-ne lectura pública, una lectura que no ha de ser de cap manera feta a crits, ni en febrada ni abrandament. Al contrari, pot ser una lectura molt tranquil·la; en la veu del rapsoda, però, s’ha de sentir una força invisible, signe d’un estat interior vertaderament commogut. S’encomanarà a tothom, aquesta força, i produirà un miracle: quedaran sotragats fins i tot aquells que mai abans encara no s’havien emocionat amb el so de la poesia. ~ Molt de bé públic pot portar la lectura dels nostres poetes. Hi ha en ells moltes coses meravelloses; coses que no tan sols han estat oblidades completament; han sigut, a més, calumniades, ennegrides, presentades al públic en un sentit baix que ni tan sols va passar pel cap dels nostres nobles de cor poetes. ~ Ignoro a qui se li ha acudit destinar el que es tregui de les lectures públiques als pobres, però aquesta idea és preciosa. Particularment adient és ara, quan a Rússia hi ha tants que pateixen fam, malalties, les conseqüències dels incendis i qualsevol tipus de desgràcia. D’aquells poetes nostres que ja han marxat, ¡com se n’hi alleugeririen les ànimes, amb aquest ús de les obres llurs! ~ 1843. ~ “Fragments escollits de la correspondència amb els amics”, de Nikolai Vassílievitx Gógol. Traducció: © Loïç Miquel Pérez Muñoz. ISBN: 978-84-120826-4-7. Dipòsit Legal: AB 663-2019. Data de publicació: 23 de desembre de 2019. Tots els drets reservats.
