D’una carta a A. O. S.(14). ~ En referència als vostres atacs a la ximpleria de la joventut peterburguesa, la qual ben presta està a concedir corones i copes d’or a les cantants i actrius estrangeres mentre a Rússia províncies senceres passen gana. Això passa, no per ximpleria ni per enduriment de cor, ni tan sols per manca de seny; passa per negligència humana, comuna a tots nosaltres. Les desgràcies i els horrors que produeix la fam es troben lluny; tenen lloc en la profunditat de les províncies, fora de l’abast de la nostra mirada. Vet l’explicació de tot plegat. Aquell que per una butaca al teatre ha pagat cent rubles per a gaudir del cant de Rubini(15), vendria fins a la seva darrera propietat si tingués oportunitat de ser testimoni directe només d’un d’aquells terribles quadres de fam davant dels quals els horrors i les pors dels melodrames no són res. Al nostre país, si es requereixen donatius, no en mancaran pas; estem disposats a sacrificar-ho tot. Però cal reconèixer que els donatius en benefici concretament dels pobres avui en dia es fan no gaire de bon grat, en part perquè no tothom està convençut que la seva aportació arribarà com cal al lloc designat, que caurà en les mans en què ha de caure. La majoria de les vegades s’esdevé que l’ajut, com si es tractés d’un líquid que es pogués portar en les mans, pel camí tot acaba escolant-s’hi, i el necessitat ha de veure només una mà seca que no porta ja res. Vet en què cal pensar abans de recollir donatius. Sobre això amb vós ja parlarem després, car no és aquest un tema menor i caldria examinar-lo atentament. Ara, però, em referiré a la qüestió del lloc on s’hauria d’ajudar amb major urgència. ~ Abans que a ningú cal prestar ajut a aquell que ha patit una desgràcia sobtada, la qual tot d’una, en un moment, el priva de tot d’un sol cop: ja sigui un incendi que carbonitzi fins als fonaments, o una passa que anihili el ramat sencer, o la mort del cap de família que sigui l’únic sosteniment de la casa. Amb poques paraules: qualsevol capgirell que vingui d’estrebada. En auxili cal acudir allà on de sobte un home cau en una pobresa a la qual encara no s’ha acostumat. Ajudeu-lo, aquest. Mes cal que l’ajut sigui prestat d’una manera vertaderament cristiana; si aquest ajut ha de consistir només en un simple lliurament de diners, això directament no tindrà cap valor i no es transformarà en un bé. Si abans no penseu per vós mateix en la situació de la persona que voleu ajudar i no li porteu algun consell sobre com hauria de redreçar la seva vida a partir d’ara, del vostre ajut aquesta persona no obtindrà un gran bé. El valor de la subvenció donada poques vegades equival al valor de la pèrdua; en general a penes arriba a la meitat d’allò que el desgraciat ha perdut; sovint n’és només un quart, en ocasions menys. L’home rus està disposat a tot extrem: en veient que amb els pocs diners rebuts no pot continuar portant la vida d’abans, s’instal·larà en una pena que el portarà a fondre’s tot el que hom li havia donat com a sosteniment seu més o menys llong. Per això, mostreu-li com podrà sortir-se’n justament amb l’ajuda que li heu portat; expliqueu-li el sentit vertader de la desgràcia per tal que vegi que li ha estat enviada a fi que canviï la seva anterior forma de vida; a fi que, a partir d’ara, deixi de ser el d’abans i esdevingui una altra persona en allò material i en allò moral. Això sabreu dir-ho assenyadament només que penetreu en la seva natura i en les seves circumstàncies. Ell us entendrà; la desgràcia fa que l’home sigui més receptiu. La seva natura esdevé llavors més sensible i pot accedir més fàcilment a la comprensió dels objectes que no són fàcils d’entendre per algú situat en la quotidianitat dels seus dies; tot sencer es dirigeix aleshores a la cera escalfada amb la qual es pot enganxar tot el que vulgueu. ~ Tanmateix, el millor seria que qualsevol ajut es dugués a terme a través de les mans d’intel·ligents i experimentats sacerdots. Només ells tenen capacitat d’explicar a la persona el sant i profund sentit de la desgràcia, la qual, sigui quina sigui la seva forma de presentar-se, i caigui sobre qui caigui, habiti aquest en una ‹izbà›(16) o en un palau, és sempre un crit del cel que reclama de la persona un canvi de vida profund. ~ 1844. ~ “Fragments escollits de la correspondència amb els amics”, de Nikolai Vassílievitx Gógol. Traducció: © Loïç Miquel Pérez Muñoz. ISBN: 978-84-120826-4-7. Dipòsit Legal: AB 663-2019. Data de publicació: 23 de desembre de 2019. Tots els drets reservats.
