Fragment d’una carta a N. M. Ia.(17) ~ L’aparició de l’“Odissea” produirà una època. Decididament és aquesta la creació més perfecta de tots els segles. Gran és el seu volum. La “Ilíada”, al seu davant, és un episodi. L’“Odissea” agafa tot el món antic, la vida pública i la domèstica, tots els àmbits d’actuació humana de la gent d’aquell temps, amb els seus oficis, els seus coneixements, les seves creences... Ço és, seria difícil dir què no s’ha inclòs en l’“Odissea”, o què en ella s’ha omès. Durant el transcurs dels segles, ha servit ella d’inesgotable pou d’inspiració per als antics poetes, i, després, també per als moderns. Molts temes se n’han extret per a un sensfí de tragèdies, de comèdies; per tot el món s’ha escampat tot això, s’ha fet patrimoni de tothom, i l’“Odissea” mateixa ha quedat oblidada. Estrany ha estat el destí d’aquesta magna obra: no ha estat valorada a Europa. La culpa d’això l’heu en part la traducció, encarregada de presentar la pus gran obra de l’antiguitat mantenint el seu nivell artístic; en part, la llengua, que ha de tenir un cert grau de riquesa i plenitud per a poder reflectir les innombrables i subtils belleses tant del mateix Homer com en general de la parla hel·lènica; en part, finalment, el públic mateix, que ha d’estar dotat del suficient bon gust per a poder sentir Homer. ~ D’aquesta primeríssima composició poètica, apareix ara la traducció a la més plena i rica de les llengües europees. ~ Tota la vida literària de Jukóvskiй(18) ha sigut com una preparació a això. Calia que el seu vers es desenvolupés amb composicions pròpies i traduccions de poetes de totes les nacions i llengües per a fer-se després capaç de presentar l’etern vers d’Homer; calia que s’acostumés la seva oïda a totes les lires per tal d’adquirir la sensibilitat necessària per a aconseguir que no es perdés ni tan sols el deix del so hel·lènic; calia, no només que ell mateix s’enamorés d’Homer, sinó que nasqués en ell el fort desig de fer que tots els seus coetanis se n’enamoressin també, en benefici estètic de l’ànima de cadascun d’ells; calia que, dins del mateix torsimany, es produïssin grans prodigis, els quals portessin la seva pròpia ànima a una major perfecció i tranquil·litat, coses, aquestes, necessàries per a traduir una obra creada justament en un tal estat de perfecció i tranquil·litat; calia, finalment, fer-se més profundament cristià per tal d’adquirir aquella mirada sobre la vida, pregona i alhora menyspreativa, que heure no pot ningú més que un cristià que ja n’ha entès el sentit. Heus ací totes les condicions que havien de donar-se per tal que la traducció de l’“Odissea” sortís, no adotzenada, ans de manera que hom escoltés en ella paraula viva, i Rússia tota prengués Homer com a compatriota. ~ I ha sortit quelcom meravellós. No és això una traducció; és més aïnes una ‹re-creació›, una restauració, una resurrecció d’Homer. És com si la traducció entrés en el món antic més que no pas l’original mateix; és com si el traductor, sense fer-se visible, esdevingués un comentador d’Homer, esdevingués davant del lector un vidre clarificador, a través del qual tots els seus innombrables tresors apareixen més definidament i lluminosa. ~ En opinió meva, és com si totes les circumstàncies actuals s’haguessin a posta disposat per tal de fer que l’aparició de l’“Odissea” fos indispensable en el temps actual. Hom sent en literatura, com en tot, un refredament. La gent tan aviat s’encisa com es desencisa. Fins i tot aquelles obres convulsives, malaltisses, impregnades d’idees qualssevol mal digerides, produïdes per ferments polítics i coses semblants, han començat a decaure significativament; només els lectors que van més enrere i que s’han acostumat a subjectar-se de les cues dels adalils de les revistes continuen encara llegint, sense haver-se adonat, en la seva simplicitat, que aquells que els guien ja fa temps que s’han aturat a pensar, sense saber ells mateixos cap a on portar els seus ramats esgarriats. És a dir, ara justament, quan és tan important l’aparició d’una obra ben feta en totes les seves parts, la qual representi la vida amb esbalaïdora exactitud, i de la qual emani una senzillesa i una serenor gairebé infantils. ~ A casa nostra, produirà l’“Odissea” una influència tant ‹sobre tots en general› com ‹sobre cadascú en particular›. ~ Examinem ara la influència que pot produir ‹sobre tots en general›. L’“Odissea” és justament una obra en la qual s’inclouen totes les condicions necessàries per a fer que sigui una lectura general i popular. Uneix tot l’encís de la rondalla i tota la simple veritat d’una aventura humana que és capaç d’interessar qualsevol persona, sigui del tipus de sigui. El senyor, el petit burgès, el comerciant, sàpiga de lletra o no, el soldat ras, el lacai, l’infant, tant nen com nena, només que hagi començat a estimar els contes..., llegeix o escolta tothom aquesta obra sense avorrir-se. Massa important és la circumstància, en especial si prenem en consideració que l’“Odissea” és alhora la més moral obra i que projectada va ser per l’antic poeta només per a dibuixar amb traços vius normes d’actuació per a l’home d’aquella època. ~ No hi ha perill que el nostre poble quedi seduït pel politeisme grec. Prou que n’és, de llest, aquest poble nostre, que, sense trencar-se gaire el cap, sap donar explicacions a coses que posen en destret els savis. Ací ell només constatarà fins a quin punt és difícil a l’home tot sol, sense profetes, sense revelacions del Cel, arribar a conèixer Déu en la seva autèntica forma, i veurà de quines maneres més absurdes s’imagina la seva faç, dividint allò que és únic en multitud de formes i forces. Ni tan sols es riurà el poble d’aquests pagans antics, reconeixent que al cap i a la fi no tenien culpa de res, car no havien parlat encara els profetes, Crist no havia nascut, no hi havia apòstols. No; el nostre poble, més aviat, es gratarà el clatell, havent-se adonat que ell, coneixent Déu en la seva forma autèntica, tenint en les mans, sobre paper, la seva llei, tenint àdhuc comentadors en els pares espirituals, resa amb més mandra i duu a terme el seu deure pitjor que l’antic pagà. Entendrà el poble per què aquella força de dalt va ajudar el pagà per la seva bona vida i fervorosa oració, malgrat que, per ignorància, invocava aquesta força en la forma de Posidó, Cronos, Hefest, Hèlios, Cipris(19), i tota la catèrvola inventada per la juganera imaginació dels grecs. Ço és, el politeisme, el deixarà de banda, i, de l’“Odissea”, n’extraurà el que cal, allò que palpablement veu tothom en ella, el que jau en l’esperit del seu contingut, la cosa per la qual va ser escrita aquesta obra, a saber: que l’home, pertot, en qualsevol activitat, està envoltat per dificultats, que cal lluitar contra elles (és per això que la vida li ha estat donada), que no s’ha de perdre el coratge en cap circumstància, com no el va perdre Odisseu, el qual, en cada moment difícil i feixuc, s’adreçava al seu estimat cor, sense sospitar que amb tal adreçament íntim a si mateix estava ja fent l’oració interior a Déu que en moments d’adversitat fa qualsevol persona, encara que no tingui cap concepte sobre Déu. ~ Heus ací allò que és ‹general›, l’esperit viu del seu contingut amb el qual l’“Odissea” fa impressió a tothom, abans que uns s’entusiasmin amb els seus mèrits poètics, la fidelitat dels paisatges que presenta i la vivesa de les descripcions; abans que uns altres quedin sorpresos pel descobriment dels tresors de l’antiguitat, dibuixats amb uns detalls que no han conservat ni l’escultura, ni la pintura ni en general cap obra d’art dels temps antics; abans que uns tercers s’esbalaeixin amb l’extraordinari coneixement de les circumvolucions de l’ànima humana, totes les quals eren visibles al cec que tot ho veia; abans que els quarts quedin colpits pel profund coneixement de la política, de la difícil ciència de governar els homes i senyorejar sobre ells, cosa que dominava també el diví vell, legislador de la seva generació i de les futures; resumint, abans que algú quedi captivat per alguna cosa particular de l’“Odissea”, segons el seu ofici, la seva ocupació, les seves inclinacions i les seves pròpies particularitats. I això és així perquè tan bé es fa sentir l’esperit del seu contingut, aquesta seva essència interior que cap altra obra no deixa passar a fora amb tanta força, penetrant-ho tot i prevalent sobre tot, especialment quan veiem com de brillants són tots els episodis dels quals cadascú pot entreveure el principal. ~ ¿Per què sona això tan fort per a tots? Doncs perquè va penetrar profundament en l’ànima mateixa de l’antic poeta. A cada pas veus com va voler ell embolcallar amb la fascinadora bellesa de la poesia tot allò que pretenia afermar en la gent per a sempre, com es va esforçar a fer més fort en els costums del poble allò que en ells era lloable, a recordar a l’home el millor i més sagrat que en ell hi ha i que és capaç d’oblidar a cada moment, a deixar en cada personatge seu un exemple per a cadascú en el seu àmbit particular, a deixar, per a tothom, un exemple en el seu infatigable Odisseu en l’àmbit general de la humanitat. ~ Aquesta rígida observança dels costums, aquesta veneració pel govern i pels governants, malgrat les limitacions llurs, aquesta sincera pudibundesa dels joves, aquesta bondat i bonhomia dels vells, aquesta alegre hospitalitat, aquest respecte i gairebé veneració envers l’home com a representant de la imatge divina, aquest convenciment que ni un sol bon pensament no naix en el seu cap sense la voluntat superior d’una entitat més alta, i que res no pot fer ell només amb les seves pròpies forces; ras i curt: tot, el més petit tret de l’“Odissea” parla sobre el desig interior del poeta de tots els poetes de deixar a l’home antic un complet llibre viu de legislació, en un temps en què encara no hi havia ni legisladors, ni institucions que vetllessin per l’ordre, quan les relacions entre la gent encara no estaven determinades per disposicions escrites, quan encara s’havia vist i pressentit ben poca cosa, quan només el diví vell tot ho va veure, tot ho va escoltar, imaginar i pressentir; el cec, privat de la vista, a tots comuna, proveït, tanmateix, d’un ull interior del qual no disposava ningú pus. ~ I com d’enginyosament s’amaga tot el treball, fruit de reflexions de llongs anys, sota la senzillesa de la més senzilla narració. Sembla com si, havent aplegat tothom a casa d’uns, i havent-se assegut entre ells com un avi entre els néts, a punt fins i tot d’enjogassar-se amb ells, es posi a explicar bondadosament la seva història i només es preocupi de no avorrir ningú, de no fatigar fent que la lliçó que ens vol donar sigui indegudament prolixa, ans desenvolupant-la sense que es noti per tota la seva obra, per tal de fer que, jugant, reculli tothom allò que no com una joguina ha estat donat a l’home i assimili sense adonar-se’n el millor que havia vist i conegut ell en la seva vida i en el seu segle. ~ Es podria considerar que tot no és més que un conte abocat sense haver-lo preparat prèviament, si després, amb un examen atent, no t’adonessis de la sorprenent harmonia de tot el conjunt i de cada cant per separat. ¡Que en són, de ximples, els intel·lectuals alemanys, que han inventat que Homer és com si fos un mite, i totes les seves obres, cançons populars i rapsòdies! ~ Però examinem aquella influència que pot exercir a casa nostra l’“Odissea” ‹sobre cadascú en particular›. En lloc primer, farà efecte sobre la nostra comunitat d’escriptors, els nostres literats. Farà ella que molts tornin a la llum, conduint-los, com un experimentat pràctic, a través de la boira i de la confusió creada pels escriptors mateixos, desorganitzats i mancats d’acord. De nou ens recordarà ella a tots nosaltres amb quina innocent senzillesa cal reproduir la natura, com expressar cada idea amb una claredat gairebé palpable, amb quina equilibrada tranquil·litat ha de sortir el nostre discurs. De nou posarà en evidència davant dels nostres escriptors aquella antiga veritat que hauríem de recordar sempre i que sempre oblidem, a saber: no agafar mai la ploma fins que tot quedi format dins del nostre cap amb tanta claredat i ordre que fins i tot un xiquet pugui entendre-ho i retenir-ho en la memòria. ~ I, més que no pas sobre els escriptors mateixos, l’“Odissea” actuarà sobre aquells que es preparen per a ser-ho, i, trobant-se en instituts i universitats, veuen al seu davant el seu futur d’una manera boirosa i poc clara. Des de bon començ els pot portar al camí recte, evitant que facin marrada pels carrerons secundaris on tants antecessors seus es van perdre. ~ En lloc segon, l’“Odissea” actuarà sobre el gust i sobre el desenvolupament del sentit estètic. Refrescarà la crítica. S’ha fatigat aquesta i s’ha enredat tot examinant les estranyes obres de la més nova literatura, amb tristesa s’ha apartat a un costat, i, desviant-se de les qüestions estrictament literàries, ha començat a amollar coses sense trellat. Gràcies a l’“Odissea”, pot aparèixer una crítica realment competent; a més, dubto que hi hagi al món una altra obra que pugui ser vista des de tants punts de vista. Estic segur que durant molts anys motivarà tota sort de comentaris, observacions, pensaments i disquisicions en les revistes del nostre país. No perdran res per això els lectors, i els crítics no passaran desapercebuts. Hom exigirà moltes relectures, noves mirades, nous plantejaments i noves idees. Els homes de mirada superficial no trobaran res més a dir sobre l’“Odissea”. ~ En lloc tercer, l’“Odissea”, en el vestit rus amb què l’ha presentat Jukóvskiй, pot actuar significativament a una depuració de la llengua. D’entre els nostres escriptors, ni Jukóvskiй mateix en allò que havia escrit fins ara, ni tan sols Pushkin ni Kruilov(20), els quals són incomparablement correctes amb les seves paraules i expressions, mai ningú abans no havia portat la llengua russa a tanta plenitud. Totes les variacions i recursos expressius s’han inclòs ací, en totes les variants possibles. Els períodes llarguíssims, inacabables, que en un altre haurien sortit foscos i inconsistents, i els períodes curts, comprimits, que un altre hauria fet secs i sense gràcia, amb un estil aspre, s’encadenen en ell d’una tan harmoniosa faisó, tots els canvis i totes les trobades de contraposats s’hi produeixen d’una manera que sona tan bé, i tant es fon tot en una sola cosa que fa que el feixuc pes de tot el conjunt esdevingui quelcom lleuger, que sembla com si desaparegués del tot qualsevol estil i artifici. No n’hi ha, d’això, gens ni mica; com no es veu tampoc el traductor mateix. Al seu lloc, queda, davant dels ulls, amb tota la seva grandesa, el vell Homer, i s’escolten aquelles grandioses i eternes paraules no sortides de cap altra humana boca, el destí de les quals, tanmateix, és sempiternament estendre’s per tot el món. En això mateix veuran els nostres escriptors amb quina cura i intel·ligència s’han d’usar les paraules i les expressions, com a cada mot es pot retornar la seva alta dignitat sabent només posar-lo en el lloc adient, i fins a quin punt significa per a aquesta obra, que és genial i ha estat designada per a ús general, aquesta noblesa formal, aquest bon arranjament general. La més xicoteta busqueta, seria ben visible i a tothom saltaria als ulls. Molt encertadament, Jukóvskiй compara aquestes busquetes amb uns paperots que van pegant tombs per una magnífica cambra ben endreçada, on tot brilla com el cristall, des del parquet fins al sostre; qualsevol que hi entrés, el primer que veuria seria aquests paperots, pel mateix motiu que no els veuria en una cambra desendreçada i bruta. ~ En lloc quart, l’“Odissea” actuarà promovent la curiositat tant en aquells que s’ocupen amb les ciències, com en aquells que no s’ocupen amb cap, havent difós un coneixement viu del món Antic. En cap estudi històric no llegiràs el que trobaràs en ella: emana d’ella el temps antic; l’home antic apareix davant dels teus ulls com si estigués viu, com si ahir mateix l’haguessis vist i haguessis parlat amb ell. I és així com el veus en tots els seus actes, en tots els moments del dia: com es prepara devotament per a l’ofrena, com conversa honestament amb l’hoste rere la taula del festí, com es vesteix, com surt a la plaça, com escolta la lliçó d’un vell, com ell mateix instrueix un jove; la seva casa, el seu carruatge, el seu dormitori, el mobiliari petit de l’habitatge, des de les taules mòbils fins a la corretja de la balda de les portes... A la vista et queda tot, més fresc encara que el que s’ha extret de la terra de Pompeia. ~ Finalment, fins i tot penso que l’aparició de l’“Odissea” produirà impressió sobre l’esperit de la nostra societat en general. Justament en l’època actual, quan, per la misteriosa voluntat de la Providència, ha començat a escoltar-se pertot un malaltís murmuri d’insatisfacció, una veu de descontent humà de tot el que hi ha al món: de l’ordre de les coses, del temps, de si mateix. Quan a tothom, finalment, ha començat a resultar sospitosa aquella perfecció a la qual ens han portat la nostra novíssima civilització i la nostra il·lustració; quan en cadascú se sent una mena d’inconscient desig de no ser allò que hom és, un desig procedent, potser, d’una necessitat de perfeccionament; quan, a través d’absurds crits i destrellatades proclamacions de noves idees, encara foscament percebudes, s’escolta una mena de tendència general a aproximar-se a un centre ideal, a trobar una llei vertadera de les accions tant de les masses com de les persones agafades per separat; és a dir, justament ara, l’“Odissea” causarà efecte amb el grandiós patriarcalisme del món antic, amb la senzillesa dels ressorts socials, amb la frescor de la vida, amb la claredat de l’home, no esmorteïda, infantil. ~ El nostre segle XIX escolta, en l’“Odissea”, un fort retret envers si mateix; i no li’n mancaran, de retrets, com més s’hi fixi, en ella, i com més hi penetri. Quan veus com l’home antic, amb les seves petites armes, amb tota la imperfecció de la seva religió, que permetia fins i tot l’engany, la venjança i la perfídia per a destruir l’enemic, amb la seva indòcil i brutal natura, tan poc donada a deixar-se dominar, amb les seves lleis, que tan poca cosa eren, va saber, tanmateix, seguint només els antics costums i rituals, establerts, no sense sentit, per savis de temps passats, uns costums i rituals que havien de ser transmesos com a cosa sagrada de pares a fills, va saber, dic, arribar a adquirir una harmonia i àdhuc una bellesa en els actes, de manera tal que en ell tot esdevenia grandiós, dels peus al cap, començant per la manera de parlar i acabant en el més petit moviment i fins i tot en els plecs de la seva roba, que sembla que sentis en ell una noble procedència.... ¿Quin retret envers nosaltres més fort que aquest pot ressonar-nos en l’ànima? Car nosaltres, amb els nostres poderosos mitjans, amb totes les eines de què disposem per a perfeccionar-nos, amb l’experiència adquirida amb tots els segles, amb una natura flexible i receptiva, amb una religió que ens ha estat donada per a fer de nosaltres sants i gent celestial..., amb totes aquestes eines, l’únic que hem sabut fer ha estat arribar al desastre, al desordre, tant exterior com interior, fer-nos uns baldragues, uns no-ninguns, començant per l’aspecte mental i acabant en la nostra roba, afegint, a més, que ens hem enemistat uns contra altres fins a tal punt que ja ningú no respecta ningú, incloent-hi fins i tot aquells que parlen sobre el respecte envers tothom. ~ Dient-ho breument, actuarà l’“Odissea” sobre aquells que pateixen, sobre els malalts de la nostra ‹perfecció› europea. A molts recordarà quelcom meravellós, infantil, una cosa que per desgràcia s’ha perdut, però que la humanitat ha de retornar a si mateixa, com una legítima herència. Farà que molts reflexionin sobre moltes coses. I, mentrestant, molt dels temps patriarcals, amb els quals hi ha una connexió tan clara amb la natura russa, s’escamparà sense que ens n’adonem per la nostra terra. Amb la fragant essència de la poesia es farà entrar en les ànimes allò que no es pot introduir ni per cap llei ni per cap poder. ~ “Fragments escollits de la correspondència amb els amics”, de Nikolai Vassílievitx Gógol. Traducció: © Loïç Miquel Pérez Muñoz. ISBN: 978-84-120826-4-7. Dipòsit Legal: AB 663-2019. Data de publicació: 23 de desembre de 2019. Tots els drets reservats.
