Fragment d’una carta al comte A. P. T. ~ En va us inquieteu vós pels atacs que ara cauen sobre la nostra Església a Europa. Acusar els nostres clercs d’indiferència, cosa injusta seria també. ¿Per a què voleu vós que la nostra clerecia, que fins ara s’ha distingit per la seva imponent serenitat, que cosa tan decorosa li és, s’afegeixi a les files dels xisclaires europeus i comenci, com ells, a publicar destrellatats opuscles? Actua la nostra Església sàviament. Per tal de defensar-la, cal abans conèixer-la. Nosaltres, però, en general coneixem malament la nostra Església. No està la nostra clerecia sense fer fes. Sé prou bé que en la profunditat dels monestirs i en el silenci de les cel·les es preparen obres irrefutables en defensa de la nostra Església. Emperò, la feina llur, la fan ells millor que no pas nosaltres. Actuen sense precipitar-se, i, sabent què exigeix aquesta tasca, la realitzen sense sortir del seu estat de profunda tranquil·litat, resant, instruint-se ells mateixos, expulsant de les seves ànimes tota passió semblant a una febre boja i inconvenient, elevant el seu interior a aquella altura d’impassibilitat celestial en la qual han de romandre per a estar en condicions de parlar sobre aquest tema. ~ Tanmateix, tampoc aquestes apologies no portaran encara al ple convenciment dels catòlics occidentals. La nostra Església ha de santificar-se en nosaltres, i no pas en les nostres paraules. Hem de ser nosaltres la nostra Església i per nosaltres hem d’elevar la seva veritat. ~ Diuen que la nostra Església no té vida. Això és una falsedat, car ella ‹és› vida. Aquesta falsedat, però, l’han fet per deducció lògica, i han fet una deducció encertada: som nosaltres els morts, i no la nostra Església; i és per nosaltres que han dit que ella és morta. ¿Com hem de defensar-la, i quina resposta els podem donar si ens fan preguntes com ara aquestes?: «¿I us ha fet la vostra Església millors? ¿Compleix cadascú de vosaltres el seu deure com cal?» ¿Què els respondrem llavors, havent sentit de sobte en l’ànima i en la consciència que hem anat al costat de la nostra Església i a penes la coneixem, fins i tot ara? Posseïm un tresor que no té preu, i no només no ens preocupa no percebre-ho així; és que ni tan sols sabem on l’hem guardat. A l’amo de la casa li demanen que mostri el bo i millor que té, i ell mateix no sap on es troba. Aquesta Església que, com una verge assenyada, s’ha mantingut sola, des dels temps dels apòstols, en la seva original santa puresa, aquesta Església, la qual, amb els seus dogmes profunds i amb els seus escrupolosos ritus, ha estat com directament enviada del Cel al poble rus, la qual, ella només, té forces de desfer tots els nusos dels nostres dubtes i de respondre les nostres preguntes, la qual pot produir davant d’Europa sencera un miracle fins ara mai no explicat, fent que cada estament, cada condició i cada càrrec entri dins dels límits legítims que corresponen a cadascú, i, sense canviar res en l’Estat, doni forces a Rússia per a sorprendre el món sencer amb l’harmonia d’aquest mateix organisme amb el qual ella fins ara sempre ha inspirat respecte, aquesta Església no coneixem nosaltres. I aquesta Església, creada per a la vida, nosaltres fins ara no hem introduït en la nostra vida. ~ No; que ens aparti Déu de defensar ara la nostra Església. Això suposaria tirar-la a terra. Només hi ha per a nosaltres una propaganda possible: la nostra vida. És amb l’exemple de la nostra vida que hem de defensar la nostra Església, la qual és, tota ella, vida. Amb l’aroma dels nostres esperits hem d’elevar la seva veritat. Que el missioner del catolicisme occidental es colpegi el pit, amb els braços faci escarafalls i amb eloqüents paraules i sospirs amolli llàgrimes de les que aviat s’assequen. El predicador del catolicisme oriental ha d’aparèixer davant del poble de manera que, només amb l’aspecte serè, els ulls tranquils i una veu calma però colpidora que surti de l’ànima mateixa (una ànima en la qual hagin mort tots els desitjos del món), tothom es posi mans a l’obra abans i tot que ell acabi d’explicar quina és la qüestió, i a una veu tothom li digui: «No calen paraules; sentim també sense elles la santa veritat de la teva Església.» ~ “Fragments escollits de la correspondència amb els amics”, de Nikolai Vassílievitx Gógol. Traducció: © Loïç Miquel Pérez Muñoz. ISBN: 978-84-120826-4-7. Dipòsit Legal: AB 663-2019. Data de publicació: 23 de desembre de 2019. Tots els drets reservats.
“Fragments escollits de la correspondència amb els amics”, de N. V. Gógol. VIII. Algunes paraules sobre la nostra Església i la clerecia.
