D’una carta al comte A. P. T... ~ No hi ha major condició que la monasterial, i tant de bo ens consideri Déu dignes de posar-nos alguna vegada el senzill hàbit del monjo, que tant desitja la meva ànima. Només pensar-hi ja em fa content. Sense la crida de Déu, però, no s’ha de fer això. Per tal d’adquirir el dret d’allunyar-se del món cal saber acomiadar-se’n. «Reparteix tot el que tinguis als pobres, i després entra al monestir», es diu a tots els que hi van. Vós en teniu, de béns; jo, però, ¿que podria repartir? Els meus béns no són pecuniaris. Déu m’ha ajudat a fer aplec d’alguns valors espirituals i intel·lectuals, i m’ha donat algunes capacitats, útils i necessàries als altres; consegüentment, són aquests béns els que he de repartir als que no en tenen, i després entrar al monestir. Ara bé, pel que fa a vós, només amb el repartiment de diners no n’adquirireu el dret. Si estiguéssiu vós lligat a la vostra riquesa i us resultés difícil separar-vos-en, llavors seria una altra cosa; però ha arribat a causar-vos indiferència i per a vós ja no significa res. ¿On, doncs, hi ha el vostre sacrifici i la vostra gesta? ¿O és que tirar per la finestra una cosa sense valor és fer un bé al vostre germà? Entenent-ho, és clar, en un alt sentit cristià. No; per a vós també, com per a mi, estan tancades les portes del desitjat asceteri. El vostre monestir és Rússia. Vestiu mentalment l’hàbit del monjo i, morint del tot per a vós, però no per al vostre país, viatgeu per ell. Crida ara Rússia els seus fills amb més força que en qualsevol moment abans. Adolorada té l’ànima, i s’escampa el crit de la seva malaltia espiritual. ¡Amic meu! O teniu un cor insensible, o no sabeu què per a un rus significa Rússia. Recordeu que quan va venir-li la desgràcia, dels monestirs van sortir els monjos i es van arrenglerar amb els altres, disposats a salvar-la. Els monjos Osliàbia i Peresviet(64), amb la benedicció del superior del monestir, van prendre l’espasa, contrària al cristianisme, i van caure a l’ensangonat camp de batalla. I vós no voleu prendre el lloc d’un ciutadà seglar, i, a més, ¿on? En el cor mateix de Rússia. No us excuseu amb la vostra incapacitat; en vós hi ha molt del que ara cal i és necessari per a Rússia. Havent estat governador en dos províncies totalment diferents entre si, havent dut a terme aquest afer molt millor que no pas altres, a pesar de totes les mancances que llavors traginàveu, heu fet còpia de força coneixements directes i útils sobre allò que s’hi fa en l’interior, i heu conegut així Rússia en la seva forma autèntica. No és això, però, el principal, i no us incitaria jo a fer aquest servei, tot i els vostres coneixements, si no veiés en vós una característica que és, en opinió meva, més important que no pas totes les altres, i és: sense escarrassar-vos-hi, sense treballar vós mateix gens ni mica, gairebé fent el mandrós, saber fer que els altres treballin. Amb la vostra administració tot anava ivaçós i àgil. I quan algú, havent-se’n sorprès, us preguntava com era que us sortia així, vós responíeu: «Tot és gràcies als funcionaris, m’han tocat uns bons funcionaris que no permeten que faci les coses jo mateix.» I quan es tractava de les proposicions a les condecoracions, vós sempre anteposàveu els vostres funcionaris, atribuint-ho tot a ells, i no res a vós. Heus ací el vostre principal mèrit, i ja no diguem res sobre el fet de saber triar els funcionaris mateixos. És fàcil d’entendre que amb vós els funcionaris s’esderneguessin de totes totes, i un fins i tot va redactar tant que va acabar esdevenint tísic i va morir, a pesar dels vostres intents d’apartar-lo de la feina. ¡Què no farà l’home rus si el seu principal comença a actuar d’aquesta manera envers ell! Aquesta característica vostra és molt necessària ara, justament ara, en una època d’egoisme, quan qualsevol principal pensa només en com posar-se ell el primer i atribuir-s’ho tot ell mateix. Us ben dic que amb aquesta característica vostra vós sou molt necessari a Rússia... i és un pecat si ni tan sols escolteu això. Meu seria també el pecat si no us exposés aquesta característica. Ella és la vostra millor riquesa. Us la demanen els pobres, i vós, com un garrepa, l’heu tancat sota clau i encara us feu el sord. Suposem que ara per a vós és indecorós ocupar aquell mateix càrrec que ocupàveu deu anys enrere, no perquè sigui massa baix per a vós (gràcies a Déu, no teniu ambició, i als vostres ulls cap càrrec no és baix), sinó perquè les vostres capacitats, havent-se desenvolupat, demanen ja com a aliment un altre camp d’acció més ample. ¿I què? ¿És que hi ha pocs llocs i àmbits a Rússia? Mireu al vostre voltant, observeu bé, i el trobareu. Us cal viatjar per Rússia. Vós la coneixíeu fa deu anys enrere. Això ara és insuficient. En deu anys, a dins de Rússia, han passat tantes coses com no passaran en un altre país en mig segle. Vós mateix heu advertit, vivint ací, a l’estranger, que fins i tot en els darrers dos o tres anys ha començat a eixir d’ella gent totalment diferent, en res no semblant a aquells que vós coneixíeu no fa tant. Per a saber què és la Rússia actual, cal necessàriament viatjar per ella un mateix. No cregueu res del que es digui. És cert només una cosa, i és que encara no hi havia hagut a Rússia una tal extraordinària diversitat i dissensió en les opinions, en les creences de la gent; mai encara les diferències en l’educació i la formació no havien apartat tant uns d’altres i no havien produït tanta desacordança en tots els àmbits. A través de tot això passa l’esperit de la xafarderia, de les buides conclusions superficials, dels rumors més estúpids, de les ridícules inferències sectàries. Tot això ha masegat i enredat l’opinió de cadascú sobre Rússia fins a tal punt que decididament no pots creure’t ningú. Cal que un mateix vagi a veure-ho amb els seus propis ulls, cal viatjar per Rússia. Això és particularment beneficiós per a aquell que ha passat algun temps fora del país i ha vingut amb el cap desemboirat i fresc. Veurà moltes coses que no és capaç de veure una persona que es troba en el remolí mateix i que per tant és susceptible i sensible als trepidants interessos del moment. ~ Vet de quina manera heu de fer el vostre viatge. Abans de res, traieu-vos del cap tots els prejudicis que tingueu sobre Rússia, renuncieu a les vostres pròpies conclusions que hagueu aconseguit formar, imagineu-vos que sou directament un que no sap res, i viatgeu-hi com si fos a una terra fins ara desconeguda per vós. De la mateixa manera que un viatger rus quan arriba a qualsevol ciutat europea important s’afanya a veure totes les antiguitats i monuments que ella conté, igualment, i encara amb major curiositat, quan arribeu a la primera capital de província o de comarca, aneu a conèixer-ne tot el que sigui digne d’interès. Ho trobareu, no en els monuments arquitectònics o en les coses antigues, sinó en la gent. Us ben asseguro que paga més la pena mirar amb gran curiositat les persones que no pas una fàbrica o unes ruïnes. Proveu només de mirar-les havent-vos armat amb una simple gota de sincer amor fraternal envers elles i ja no us en separareu; tan interessants us resultaran. Aneu a conèixer en primer lloc aquells que componen la sal de cada ciutat o contrada. D’aquests, en cada ciutat hi ha dues o tres persones. Us descriuran amb quatre pinzellades tota la ciutat, de manera que vós mateix podreu entendre on es troben els millors llocs per a l’observació de les coses tal com són. Conversant amb una persona destacada de cada condició (amb vós tothom conversa ben de gust i s’obri gairebé a pit descobert) coneixereu el que són cadascuna d’aquestes condicions en la seva forma actual. Un viu i àgil comerciant tot d’una us donarà entenent de com funciona el comerç en la ciutat; el sobri i ordenat petit burgès us explicarà com va allà això de la burgesia. D’un funcionari que conegui bé el seu ram aprendreu com van els càrrecs. I l’acoloriment general i l’esperit de la societat, ho sentireu vós mateix. Tanmateix, tampoc no aneu a cercar massa els preeminents; millor, aneu a preguntar a dues o tres persones de cada condició. No oblideu que ara tots estan barallats amb tots, i un diu mentides de l’altre i el calumnia sense pietat. ~ Amb el clergat entrareu en contacte de seguida, perquè en general hi feu coneixença ràpidament. D’ell aprendreu tota la resta. ~ I, si d’aquesta faisó viatgeu per les principals ciutats de Rússia, llavors veureu tan clarament com el dia on i en quin lloc concret vós podeu resultar útil i quin càrrec us cal sol·licitar. I, mentrestant, ja durant el vostre viatge podríeu fer moltes bones obres, si volguéssiu. En un viatge d’aquestes característiques tindreu oportunitat de realitzar unes accions cristianes com no se’n poden fer, d’iguals, en cap monestir. En primer lloc, essent agradable en la conversa, resultant plaent a tothom, podreu, com a persona fresca vinguda de fora, esdevenir part tercera i conciliadora. ¿Sabeu com n’és això, d’important? ¿Sabeu fins a quin punt és això necessari a Rússia, i quina alta proesa hi ha en això? El Salvador valorava aquesta gairebé com la més alta: Ell directament anomena els pacificadors ‹fills de Déu›. I, al nostre país, el pacificador té feina per tot arreu. Tots estan barallats: els nobles entre si, com gats i gossos; els comerciants entre si, com gats i gossos; els petits burgesos entre si, com gats i gossos; els pagesos, només que deixin de ser dirigits per una força coercitiva al treball en harmonia, entre si com gats i gossos. Fins i tot els homes bons i honorables estan en discòrdia entre ells; només entre els brètols es veu alguna cosa semblant a l’amistat i solidaritat quan algú d’ells comença a ser insistentment perseguit. Per al pacificador, us dic, per tot arreu hi ha camp d’acció. No us preocupeu, no és difícil pacificar. La gent té dificultats per a reconciliar-se entre si, però tan bon punt apareix entre ells una tercera persona, tot d’una fan les paus. Justament per això al nostre país sempre ha tingut força el tribunal arbitral, perfecta producció de la nostra terra, que ha reeixit fins ara més que no pas tots els altres jutjats. En la natura de l’home, i, en especial, de l’home rus, hi ha una característica meravellosa: tan bon punt adverteix que l’altra part s’inclina a ell una mica o mostra condescendència, ell mateix ja està a punt gairebé de demanar perdó. Ningú no vol cedir el primer, però tan sols que un es decideixi a fer una acció magnànima, l’altre a l’instant salta com per a sobrepassar tal magnanimitat. Vet per què al nostre país, més ràpidament que en qualsevol altre lloc, es poden aturar les baralles i disputes més inveterades. Només cal que entre els litigants hi hagi un home realment noble, respectat per tots i a més coneixedor del cor humà. I la reconciliació, us repeteixo, ara és necessària. Si unes quantes persones honorables que, per desacord en les opinions pel que fa a algun objecte, s’opugnen entre si, acceptessin donar-se les mans, els pillets ho tindrien més magre. Així, doncs, vet un tipus de bones accions que poden presentar-se a vós a cada pas durant el vostre viatge per Rússia. ~ Hi ha també un altre tipus, no menys important. Vós podeu prestar un gran servei a la clerecia de les ciutats per les quals passeu, fent que sigui aquesta millor coneguda per la societat entre la qual viu, introduint-la en el coneixement d’aquelles coses i maquinacions sobre les quals l’home actual no diu res en confessió, considerant que queden fora de la vida cristiana. És molt necessari això, perquè molts dels homes espirituals, segons sé, s’entristeixen d’allò més per la gran quantitat d’abusos que han aparegut en els darrers temps, pel convenciment que tenen que ja ningú no els escolta, que les seves paraules cauen en l’aire i que el mal ha arrelat tan a fons que ja ni tan sols es pot pensar en el seu desarrelament. Injust és això. Peca l’home actual, en realitat, incomparablement més que en qualsevol moment abans; peca, però, no per sobreabundància de la seva pròpia depravació, ni per insensibilitat, ni perquè vulgui pecar, sinó perquè no veu els seus pecats. Encara no s’ha descobert del tot ni clarament la terrible veritat d’aquest segle en què peca tothom fins a l’últim. Però la gent peca no directament, sinó indirectament. No ho ha entès bé això encara el predicador; per això la seva prèdica cau en butxaca foradada i la gent no escolta les seves paraules. Dir: «No robeu, no us envolteu de luxes, no agafeu suborns, reseu i doneu almoina als pobres», ara no farà absolutament res. A més que qualsevol podria dir que això ja és prou conegut, encara es justificaria davant seu i trobaria que és gairebé un sant. Un dirà: «Robar jo no robo; posa davant meu un rellotge, una moneda d’or, la cosa que vulguis: no la tocaré. Fins i tot el meu propi criat expulsaré per robatori. Visc jo, és clar, luxosament, però no tinc ni fills ni familiars al meu càrrec, i no estalvio per a ningú. Amb el meu luxe fins i tot causo benefici, dono pa als mestres artesans, als operaris, als comerciants i als fabricants. El suborn l’agafo només del ric que ell mateix ho demana, per al qual això no és cap pèrdua significativa. Resar, reso, vet ara mateix estic en l’església, em senyo i faig vinclaments. Ajudar, ajudo: ni un sol pobre se n’anirà de mi sense una moneda de coure, i no he deixat mai de fer un donatiu a la institució benèfica que sigui.» En resum: després d’aquest repàs, ell no tan sols es veurà a si mateix just, sinó que a més s’enorgullirà de la seva puresa. Però si aixeques davant d’ell la cortina i li mostres encara que sigui una part d’aquells horrors que ell causa ‹indirectament›, i no directament, aleshores ja serà tota una altra cosa. Al ric respectable però miop, dir que, agençant la seva casa i instituint-ho tot a la manera dels senyors, causarà el perjudici de l’enveja, sembrant en un altra persona, menys rica, el mateix desig; la qual, per tal de no ser menys, balafiarà la seva propietat i encara la dels altres, robarà i tombarà pel món les persones. Després d’això, presentar-li un d’aquells terrorífics quadres de fam a l’interior de Rússia que et posen els pèls de punta i que segurament no haurien tingut lloc si no s’hagués posat ell a viure a la regalada, a donar el to a la societat i a fer que els caps dels altres giressin. De la mateixa manera, mostrar a totes les dones que van a la moda i que odien mostrar-se en públic amb els mateixos vestits, les quals no arriben a gastar cap peça i porten un qui-sap-lo de coses noves seguint la més petita variació de la moda, mostrar-los que no pequen per aquestes vanitats i per la despesa de diners, sinó perquè han fet aquest tipus de vida una necessitat per als altres, perquè el marit d’una dona, a causa d’això, es va veure forçat a prendre un suborn d’un funcionari company seu (suposem que aquest funcionari era ric; però per a obtenir la quantitat per al suborn ha hagut d’assetjar un que no era tan ric; i aquest, al seu torn, ha assetjat algun delegat o algun cap de policia local, el qual ja directament s’ha vist obligat a robar als pobres i desemparats), i després d’això mostrar també a les dones aquestes el quadre de la fam. Aleshores no els vindrà a la ment cap barretet ni cap vestit d’última moda; comprendran que de la terrible responsabilitat davant de Déu no les salvarà ni tan sols la monedeta que tiren al pobre. Ni tan sols les institucions benèfiques que funden elles en les ciutats a càrrec de les províncies saquejades. No; la persona humana no és insensible. Es mourà tan bon punt li mostris la qüestió tal com és. Ara encara es mourà més que no pas en qualsevol moment del passat, perquè la seva natura està amollida, la meitat dels seus pecats són per ignorància i no pas per depravació. Besarà com a salvador seu aquell que el faci girar la mirada cap a si mateix. Només que el predicador aixequi una mica la cortina i li mostri encara que sigui una d’aquelles constants accions reprovables que perpetra, ja se li llevaran les ganes de fer gala de la seva puresa; no es posarà a justificar les seves comoditats amb vils i penosos sofismes, com ara dient que gràcies a elles dona pa als mestres artesans. Ell mateix capirà que arruïnar mig poble o mitja regió per a donar pa al fuster Gambs(65) és quelcom que només pot formar-se en el cap buit d’un economista del segle XIX i no en el d’una persona mentalment sana. ¿I què passaria si el predicador aixequés tota la cadena de la gran quantitat de dolenteries indirectes que realitza la persona amb la seva negligència, amb el seu orgull i la seva presumpció, i mostrés tot el perill del nostre temps, enmig del qual qualsevol pot portar a perdició diverses ànimes alhora i no tan sols la pròpia, enmig del qual, fins i tot sense ser ímprobe, es pot fer que altres siguin ímprobes i brivalls només amb el fet d’actuar negligentment? En resum: ¿Què, si tan sols ensenyés una mica com de perillosament camina tothom pel món? No; la gent no serà sorda als seus mots, no es perdrà en l’aire ni una paraula de la seva prèdica. I vós podeu portar a això molts clercs comunicant-los el que pel camí arribareu a saber sobre els artificis de l’home actual. Emperò no tan sols als clercs; podeu fer aquest benefici també a altres. A tothom en general calen aquests coneixements actualment. ~ Cal mostrar la vida a l’home, la vida presa des de l’angle dels embolics actuals i no dels ja passats; la vida observada, no amb la mirada superficial de l’home mundà, sinó ponderada i valorada per un autèntic expert que la miri amb l’alta mirada del cristià. Gran és el desconeixement de Rússia enmig de Rússia. Tothom viu en les revistes i periòdics estrangers i no en la pròpia terra. La ciutat no coneix la ciutat; l’home no coneix l’home. La gent que viu només darrere d’una paret és com si visqués a l’altra banda del mar. Vós, durant el vostre viatge, podeu fer que la gent es conegui entre si i provocar un beneficiós intercanvi mutu de coneixements, a l’igual que l’hàbil comerciant, fent aplec d’articles en una ciutat, els ven amb guanys en una altra, i d’aquesta manera enriqueix tothom, ell mateix més que ningú. ~ ¡A cada pas hi ha una pila de gestes a fer, i vós no ho veieu! ¡Desperteu-vos! ¿Què és aquesta gallinàcia ceguesa en els vostres ulls? No crideu l’amor per tal que vingui a visitar la vostra ànima. No estimareu la gent fins que no us poseu al servei d’ella. ¿Quin servent pot sentir afecte pel seu senyor si aquest es troba lluny i per al qual encara no ha pogut prestar servei directament? Per això tan fortament estima la mare el fill que durant tant de temps ha portat dins d’ella, pel qual ho ha sacrificat tot, i per qui tant ha patit. ¡Desperteu-vos! ¡El vostre monestir és Rússia! ~ 1845. ~ “Fragments escollits de la correspondència amb els amics”, de Nikolai Vassílievitx Gógol. Traducció: © Loïç Miquel Pérez Muñoz. ISBN: 978-84-120826-4-7. Dipòsit Legal: AB 663-2019. Data de publicació: 23 de desembre de 2019. Tots els drets reservats.
“Fragments escollits de la correspondència amb els amics”, de N. V. Gógol. XX. Cal viatjar per Rússia.
