Carta a V. A. J.(21) ~ Parlem sobre l’article que ha estat sentenciat a mort, és a dir, el que porta per títol “Sobre el lirisme dels nostres poetes”. Abans de tot, et regracio per aquesta sentència de mort. Heus ací que ja és la segona vegada que soc salvat per tu, oh vertader mestre i instructor meu. L’any passat ja em vas aturar quan estava a punt d’enviar a Plietniov(22) per al “Sovreménik”(23) les meves contalles sobre els poetes russos; ara tu un altre cop destrueixes aquest meu nou fruit del poc seny. Només tu m’atures encara quan tots els altres m’animen vés a saber per què. ¡Quantes ximpleries hauria fet ja si tan sols hagués escoltat tots els altres amics meus! Així doncs, vet abans de tota altra cosa, el meu càntic d’agraïment per a tu. ~ I ara, fixem la nostra atenció en l’article mateix. Em fa vergonya quan penso en com de ximple he sigut fins ara i en la meva incapacitat de dir coses més intel·ligents. De tot, el més desmarxat que em surt són els pensaments i les reflexions sobre literatura. En aquest camp tot em queda grandiloqüent, fosc i incomprensible. El meu propi pensament, que jo mateix no tan sols veig amb la ment ans fins i tot sento amb el cor, incapaç soc de transmetre’l. Moltes coses sento en la meva ànima, mes no puc dir-les o escriure-les. Just és el fonament del meu article, però m’he expressat de tal faisó que tota paraula és malinterpretada. De nou repeteixo el mateix: en el lirisme dels nostres poetes hi ha quelcom que manca en el d’altres nacions, i és alguna cosa propera a allò bíblic; és un estat elevat de lirisme aliè als moviments passionals, una decidida elevació en el món de la raó, suprem triomf de la sobrietat espiritual. No parlem ja de Lomonóssov ni de Derjavin; fins i tot en Pushkin es pot sentir aquest ferm lirisme sempre que toca objectes elevats. Recorda només els seus poemes: al pastor de l’Església “Profeta”, i, finalment, aquesta misteriosa fugida de la ciutat, publicada ja després de la seva mort. Examina els versos de Iazúikov i t’adonaràs que cada vegada, d’alguna manera, arriba immesurablement més alt tant de les passions com de si mateix quan toca quelcom elevat. Reprodueixo per exemple un dels seus poemes de joventut, titulat “El geni” (no és gaire llong): «Quan, tronant i refulgint, / va cap al cel enlairar-se el profeta(24), / un poderós foc penetrava / l’ànima viva d’Eliseu. / Plena de sentiments sants, / madurava, s’enfortia, s’elevava, / i amb la inspiració s’il·luminava, / i sentia Déu. / Així el geni alegrement tremola, / la seva pròpia grandesa reconeix, / quan al seu davant trona i refulgeix / l’enlairament d’un altre geni. / La seva força renovada tot d’una es disposa a fer portents, / i ja el món compta amb nous astres: / coses de l’elegit dels cels.» ¡Quina llum i quina grandesa més austera! Jo això ho explico amb el fet que els nostres poetes veuen tot objecte elevat en el seu genuí contacte amb l’alta font del lirisme: Déu. Conscientment uns, inconscientment altres, perquè l’ànima russa, a conseqüència de la seva natura, ja escolta això per si mateixa, sense que ningú no sàpiga per què. ~ He dit que dues coses desperten en els nostres poetes aquest lirisme proper a allò bíblic. La primera d’elles: Rússia. En sentir només aquest nom, de sobte, d’alguna manera, s’il·lumina la mirada del nostre poeta, s’amplia lluny el seu abast, tot en ell esdevé més ample, i ell mateix queda com revestit de grandesa i situat per damunt de l’home ordinari. Això és alguna cosa més que no pas simple amor per la pàtria. Embafosa jactància hauria provocat aquest amor per la pàtria. Una prova d’això són els nostres, així dits, patriotes florits(25): després de llur lloança (tot i que prou sincera) podràs només escopir a Rússia. En canvi, es posa a parlar Derjavin sobre el seu país i sents interiorment una força sobrenatural i és com si tu mateix respiressis la grandesa de Rússia. Tan sols l’amor a la pàtria no hauria donat força ni a Derjavin ni a Iazúikov per a expressar-se amb tanta amplitud i magnificència cada cop que es refereixen a Rússia. Per exemple, encara que sigui en els versos on descriu com va estar a punt d’entrar-hi Bàtori(26): «El victoriós Stefan / en un poderós campament / havia ja reunit les seves nombroses tropes / i les arengava contra els habitants de Pskov, / tot desitjant la destrucció de Rússia. / Però tu, amor a la pàtria, / tu, orgull dels nostres ancestres, / tu vas presentar batalla. Sang per sang / i no va ell celebrar la victòria.» Aquesta sòbria força pròpia d’herois, la qual en alguna ocasió àdhuc s’ajunta amb un cert profetisme espontani sobre Rússia, naix d’un contacte indeliberat del pensament amb la suprema Providència, la qual tan clarament es sent en el destí de la nostra pàtria. Per damunt de l’amor actua ací un terror recòndit davant dels esdeveniments que Déu ha ordenat que tinguin lloc en la terra designada per a ser la nostra pàtria, prefiguració d’una meravellosa construcció nova els fonaments de la qual no són encara visibles per a tothom, una prefiguració que el poeta pot sentir amb l’oïda que tot ho sent de la poesia, o també aquell visionari que ja és capaç de veure en la llavor el seu fruit. Això ara comença a sentir-ho també altra gent, més s’expressa d’una manera tan confusa que llurs paraules són semblants a bogeries. Mancada de fonament està la teva idea que la joventut d’ara, delirant amb els orígens eslaus i profetitzant sobre el futur de Rússia, segueix el caprici d’una certa moda. El que passa és que no saben assaonar els pensaments a dins del cap, s’apressen a manifestar-los al món sense adonar-se que aquests pensaments seus són encara infants ignorants; res més que això. També en el poble hebreu quatre-cents profetes profetitzaven al mateix temps: de tots ells, només un era l’elegit de Déu, les dites del qual entraven en el llibre sagrat dels hebreus. Tots els altres, probablement, feien un xerroteig sobrer, però nogensmenys sentien, entre terbolesa i foscor, el mateix que els elegits eren capaços de dir de manera clara i entenedora; si hagués sigut altrament, el poble els hauria lapidat. Emperò, ¿per què ni França, ni Anglaterra, ni Alemanya estan contagiats per aquesta moda de profetitzar sobre si mateix, i només profetitza Rússia? Perquè aquesta amb més força que les altres sent la mà de Déu en tot el que li passa, i percep la proximitat de l’altre regne. Per això els sons esdevenen bíblics en els nostres poetes. I tal cosa no pot donar-se amb els poetes d’altres nacions per més que estimin la pròpia pàtria i per més ardentment sàpiguen expressar aquest amor seu. I sobre això no discuteixis amb mi, benvolgut amic meu. ~ Però passem a l’altra cosa on ressona aquell alt lirisme dels nostres poetes al qual ens referim. I és l’amor al tsar. La nostra poesia, per la gran quantitat d’himnes i odes als tsars, ja en temps de Lomonóssov i Derjavin, va adquirir una certa expressió solemnement reial. Que els seus sentiments són sincers, sobre això no hi ha res a discutir. Només aquell que està dotat d’una perspicàcia excessiva capaç de copsar consideracions volàtils de tan lleus, veurà ací llagoteria i desig d’obtenir alguna cosa; i una tal consideració es basa en els pitjors i pus insignificants odes d’aquests mateixos poetes. Aquell, però, que sigui savi més que no pas perspicaç, s’aturarà davant de les odes de Derjavin en les quals mostra al senyor l’ample cercle de les seves accions benèfiques, en les quals, sanglotant ell mateix, li dona notícia sobre les llàgrimes que estan a punt d’adollar-se no només dels russos sinó fins i tot dels insensibles salvatges que habiten en els confins del seu imperi tan sols pel més petit gest d’aquella clemència i d’aquell amor que únicament el poder absolut pot mostrar al poble. En ells, molt s’ha expressat amb tanta força que, fins i tot si es trobés un rei que hagués oblidat per un moment el seu deure, en llegint aquests versos de nou el recordaria i quedaria commogut per la santedat del seu títol. Tan sols un home fred de cor acusaria Derjavin d’haver adreçat lloances excessives a l’emperadriu Iekaterina(27). Aquell que no tingui una pedra al cor no llegirà sense entendrir-se les meravelloses estrofes on diu que si la seva estàtua de marbre passés a la posteritat seria només per «que he cantat aquella reina dels russos, / que no podrem trobar pus mai / ni ací ni enllà de l’ample món: ¡Jacta-te’n, lira meva! ¡Jacta-te’n, d’això!» Tampoc no llegirà sense una vertadera agitació interior aquests versos de poc abans de morir: «Freda vellesa de l’esperit, de la lira la veu menja: / dorm la musa de Iekaterina. / No puc ja cantar. El torn és d’altres cantors, / deixo ja les meves velles cordes. / Que de nou extreguin d’elles les fragors / d’aquells purs flamígers focs / de quan cantava jo tres reis.» Un vell a les portes de la mort no menteix. Durant tota la seva vida va portar ell aquest amor com una cosa sagrada que intacta va emportar-se a la tomba. Però no estem parlant d’això. La qüestió és: ¿D’on surt aquest amor? Que tot el poble el sent amb una mena de sentit del cor, i per això també el poeta, com el més pur reflex d’aquest mateix poble, l’ha de sentir en alt grau, això només explica la meitat de l’assumpte. Un complet i perfecte poeta no es lliura a res sense motiu, sense haver-ho examinat amb la saviesa de tot el seu intel·lecte. Tenint oïda per a escoltar endavant, estant dotat de capacitat per a reproduir fidelment allò que altres veuen parcialment, per un o dos costats i no pels quatre, no podia ell no albirar el complet desenvolupament d’aquest poder. Amb quant d’encert va determinar Pushkin el significat del monarca absolut, i, en general, quant de trellat mostrava en tot el que deia a la darreria de la seva vida. «¿Per què és necessari -deia- que un de nosaltres estigui per damunt de tots els altres, i per damunt fins i tot de la llei mateixa? Doncs perquè la llei és freda. En la llei, l’home sent quelcom cruel i mancat de sentit fraternal. Amb el compliment literal de la llei no arribaràs gaire lluny. Cap de nosaltres, però, no ha d’infringir-la ni deixar de complir-la. És per això que cal una clemència superior que assuaugi la llei, la qual es pot presentar al poble només en forma de poder absolut. Un estat sense monarca absolut és un autòmat: ja serà molt si arriba al que han arribat els Estats Units. ¿I què són els Estats Units? Una carronyeria. Allà l’home ha marxat tant d’ell mateix que no val un ou begut(28). Un estat sense monarca absolut és el mateix que una orquestra sense director. Per més bons que siguin tots els músics, si entre ells no hi ha un que amb el moviment de la seva vareta doni senyal a tothom, el concert no anirà enlloc. Sembla que ell mateix no faci res, no toca cap instrument; només belluga una mica la vareta i els mira tots, i tan sols la seva mirada és suficient per a atenuar ací o allà algun so estrident que hagi amollat el timbal ximple de torn o algun tamborí(29) desmarxat. Amb ell, ni el violí magistral no gosa destacar massa en detriment dels altres músics. Té cura de l’acord general, anima tot el conjunt, i és director de la suprema harmonia.» ¡Com d’encertadament es va expressar Pushkin! ¡Com entenia el significat de les grans veritats! ~ Aquesta essència interior, la força del monarca autocràtic, fins i tot la va expressar en part en un dels seus poemes, el qual tu mateix vas publicar, entre altres coses, en l’antologia pòstuma de les seves obres. Fins i tot en vas corregir un vers. Però no vas arribar a comprendre el sentit del poema. Ara jo et revelaré el misteri. ~ Parlo de l’oda a l’emperador Nikolai(30), que en impremta va aparèixer amb el modest títol “A N...”. Heus ací el seu origen. Era una vetllada en el palau Anítxkov(31), una d’aquelles vetllades a les quals, com és sabut, són convidats només uns quants elegits de la nostra societat. En aquella ocasió, entre ells hi havia també Pushkin. En els salons ja tot estava preparat, però feia una llarga estona que el rei no sortia. Apartant-se de tothom a una altra banda del palau i aprofitant el primer minut lluny dels assumptes d’estat, va obrir la “Ilíada” i va quedar absort per la lectura mentre els salons eren ja bullidors de músiques i danses. Finalment, va baixar al ball una mica després portant sobre el rostre les deixes de les impressions que acabava d’experimentar. Aquell contrast va passar inadvertit per a tothom, però en l’ànima de Pushkin va deixar una forta impressió, fruit de la qual és la magnífica oda que reprodueixo ací tota sencera (té només una estrofa): «Molt t’allargaves en la teva solitària conversa amb Homer, / llonga estona feia ja que t’esperàvem nosaltres. / I de les misterioses altures vas baixar tot il·luminat / i ens vas portar les teves taules. / ¡Què! Vas trobar-nos en el desert sota el tendal, / en la bogeria d’un bulliciós festí, / cantant cançons gatzaroses i ballant tot al voltant / d’un ídol fabricat per nosaltres. / Vam quedar torbats, ens vam amagar dels teus rajos lluminosos. / En un accés de còlera i amargor / ens vas maleir, xiquets destrellatats, / havent trencat les teves taules. / Però no, no ens vas maleir. T’agrada des d’allà dalt / baixar a l’ombra de la petita vall, / estimes el tro del cel, mes també et sedueix / la bonior de les abelles sobre la rosa vermella.» Deixem de banda la persona de l’emperador Nikolai i examinem què és en general el monarca com a ungit de Déu, obligat a portar el poble a ell confiat cap a la llum on habita el Senyor, i examinem també si tenia raó Pushkin quan comparava el rei amb el Moisès que parlava amb l’Altíssim. Aquell dels homes sobre les espatlles del qual ha caigut el destí de milions dels seus congèneres, qui per una terrible responsabilitat davant de Déu per ells queda ja eximit de qualsevol responsabilitat davant dels mortals, qui pateix pel terror d’aquesta responsabilitat i potser d’amagat plora i s’estremeix per uns sofriments que aquells que estan per sota d’ell no poden ni imaginar-se, qui enmig de les màximes distraccions escolta l’eterna crida de Déu, que contínuament ressona en les oïdes i contínuament es dirigeix a ell, pot aquest ser comparat a l’antic Moisès, pot, igual que ell, trencar les taules havent maleït l’eixelebrada tribu que tant gira com tomba, la qual, en comptes d’afanyar-se cap a on tothom s’hauria d’afanyar mentre roman en aquest món, esvalotadament balla al voltant dels ídols que ella mateixa s’ha fabricat. Però Pushkin va quedar retingut per un sentit encara més alt d’aquell poder que ha estat implorat al cel per la impotent humanitat (implorat amb un crit que no invocava el judici celestial, davant del qual no hauria quedat dempeus ningú sobre la terra, sinó el celestial amor de Déu, capaç de perdonar-nos-ho tot, tant l’oblit del nostre deure com el rondineig que sempre tenim en boca, tot el que no perdona l’home en la terra) per tal que amb això només un prengués el poder per a si mateix, s’apartés de tots nosaltres i quedés per damunt de tot en la terra, de tal manera que esdevingués així proper a tots per igual i fos indulgent des de les altures per a tots, i parés esment a tota cosa, començant pel tro del cel i per la lira del poeta i acabant per les nostres mesquines distraccions. ~ Sembla com si Pushkin, en aquest poema, fent-se a si mateix la pregunta: ‹¿Què és aquest poder?›, s’humiliés ell mateix davant de la grandesa de la resposta que naix en la seva ànima. Cal fer constar que es tracta d’aquell poeta que era massa orgullós tant per la independència de les seves opinions com per la seva dignitat personal. Ningú no hauria dit això sobre si mateix com ell va fer: «M’he aixecat un monument no fet per mans humanes, / no es cobrirà d’herba el senderol que hi mena: / l’altiu capdamunt sobrepassarà / la columna de Napoleó.» Tot i que, pel que fa a això de ‹la columna de Napoleó›, el culpable ets tu, és clar; emperò, àdhuc en el cas que el vers hagués restat en la seva anterior forma(32), de tota manera hauria servit com a prova, més gran encara, que Pushkin, sentint la seva superioritat personal per damunt de moltes testes coronades, hauria sentit al mateix temps tota la petitesa de la seva dignitat al costat de la del rei i s’hauria vinclat noblement davant d’aquells que haurien mostrat al món la grandesa del seu estament. ~ Els nostres poetes han entès l’alt significat del monarca sentint que en darrer terme tot ell necessàriament s’ha de fer amor. D’aquesta manera tothom pot veure per què el rei és imatge de Déu, com això és reconegut per tota la nostra terra encara que sigui inconscientment. El significat del rei a Europa necessàriament s’acosta a aquesta mateixa expressió. Tot porta a fer nàixer en els reis un alt amor als pobles, un amor basat en l’amor de Déu. Ja s’escampen els crits dels patiments espirituals de les multituds que afecten gairebé cadascun dels actuals pobles europeus, els quals, pobrissons, arromangant-se s’abraonen sense saber com poden ajudar-se a si mateixos i en quina cosa: qualsevol contacte exterior resulta cruelment dolorós per a les ferides; qualsevol mitjà, qualsevol ajut concebut amb la ment acaba sent maldestre i no porta al guariment. Finalment, aquests crits augmenten fins al punt que de llàstima s’esbotza fins i tot el cor més insensible, i la força d’una commiseració no donada fins ara provoca una altra força, la d’un amor tampoc no conegut fins ara. S’inflama la persona d’un amor envers tota la humanitat com mai abans cap altre no l’havia inflamat. Ningú de nosaltres, simples mortals, no podrà retenir un amor de tal força; restarà en les idees i en els pensaments, però no en la matèria; podran ser penetrats completament per ell tan sols aquells per als quals ja sigui una llei indispensable estimar tothom com si fos una sola persona. Estimant-ho tot en el seu regne, tot fins a la darrera persona de qualsevol estament i condició, i tot el que en ell hi ha transformant en, com si diguéssim, el seu propi cos, patint interiorment per tots, afligint-s’hi, sanglotant-hi, resant dia i nit pel seu poble sofrent, el rei adquireix aquella poderosa veu de l’amor que pot, només ella, ser accessible a la humanitat malalta, una veu el contacte de la qual no resultarà dolorosa a les seves ferides; tan sols ella pot portar la concòrdia a totes les capes socials i transformar el regne en una orquestra ben arranjada. El poble només guarirà allà on el monarca entengui el seu alt significat: ser en la terra imatge d’Aquell que és amor Ell mateix. A Europa, a ningú no li ha passat pel cap determinar l’alt significat del monarca. Els homes de govern, els legisladors i els juristes n’han mirat només una faceta seva i l’han considerat tan sols el més alt funcionari del regne, posat allà pels homes, i per això ni tan sols saben què n’han de fer, d’aquest poder, com indicar-li les fronteres que li calen, quan és necessari ampliar o restringir els seus límits depenent de les circumstàncies diàriament canviants. Així, tant el monarca com el poble queden entre si en una posició estranya: es miren mútuament gairebé de la mateixa manera com ho farien dos contrincants que volen servir-se del poder un en detriment de l’altre. Al nostre país, l’alt significat de la monarquia ha estat vist, no pels juristes, sinó pels poetes, que amb tremolor han sentit la voluntat de Déu d’establir-la a Rússia en la seva forma legítima; per això, àdhuc els sons que es desprenen de les seves obres adquireixen to bíblic cada vegada que fan servir la paraula ‹tsar›. Ho perceben també els que no són poetes, perquè les pàgines de la nostra història parlen massa clarament sobre la voluntat de la Providència: que es formi a Rússia aquest poder en la seva forma plena i completa. A la nostra pàtria, tots els esdeveniments, començant per l’asserviment als tàtars, sembla que es conjuminen per a concentrar el poder en mans d’un sol home, per a que un sol tingués forces de produir aquest significatiu canvi de tot plegat en l’estat, sacsejar-ho tot i, havent deixondit tothom, armar cadascun de nosaltres amb aquella mirada elevada sobre si mateix sense la qual és impossible examinar-se i valorar-se i promoure interiorment la mateixa batalla contra tota foscor i contra tota ignorància que ha promogut el tsar en el seu regne; per tal que, després, quan ja cadascú s’hagi abrandat amb aquesta batalla santa i tothom s’hagi fet conscient de les pròpies forces, pugui també un, per davant dels altres, amb el fanal en la mà, guiar el seu poble com una única ànima vers aquella llum suprema cap a la qual vol dirigir-se Rússia. ~ Mira també, fins i tot abans que tant el monarca mateix com els seus súbdits entenguessin el ple significat d’aquest poder, de quina miraculosa manera van ser sembrades en els cors les llavors de l’amor mutu. Cap nissaga de tsars no va començar d’una manera tan extraordinària com ho va fer la casa dels Romànov. El seu inici va ser ja una proesa d’amor. L’últim i més baix súbdit del regne va portar i posar la seva vida per a donar-nos un tsar, i amb aquest sacrifici pur ja va enllaçar inseparablement el rei amb els súbdits. L’amor va entrar en la nostra sang, i de sang es va establir en tots nosaltres un lligam amb el tsar. El sobirà es va fondre i va esdevenir un tot plegat amb els súbdits de tal faisó que ara per a nosaltres representaria una tragèdia general si el rei oblidés el seu súbdit i el rebutgés, o, a l’inrevés, si el súbdit deixés d’estimar el seu rei i li donés l’esquena. També, com de clara va ser la voluntat de Déu en triar per a això la família Romànov i no una altra. Com d’incomprensible va ser aquesta arribada al tron d’un adolescent que ningú no coneixia. Allà al costat mateix hi havia notables homes de gran coratge i antiga estirp que acabaven de salvar llur pàtria: Pojàrskiй(33), Trubetskoi(34), i finalment prínceps que provenien per línia directa de Riurik. L’elecció els va deixar de banda sense que cap veu no s’alcés en contra d’això: ningú no va gosar passar els seus drets per davant dels altres. I una tal cosa va esdevenir-se en l’Època Convulsa(35), quan qualsevol podia dissentir, revoltar-se i armar bandositats de partidaris. ¿I qui van triar? Un que era familiar del rei per línia materna, d’aquell rei que no feia gaire havia provocat terror per tota la terra de manera que no tan sols els boiars per ell oprimits i castigats, ans fins i tot també el poble, que gairebé no havia patit d’ell res, durant molt de temps van repetir la dita: «Un tresor era el cabdill, però donem gràcies a Déu que ja està enterrat.» I, no obstant això, unànimement tots, des dels boiars fins al darrer pagès sense terra, van determinar que ell pugés al tron. ¡Vet quines coses que ens passen! ~ Pel que fa als nostres poetes, que han sentit el significat complet del rei en els llibres de l’Antic Testament i alhora han vist de tan a prop la voluntat de Déu en tots els esdeveniments de la nostra pàtria, ¿com vols que el lirisme llur no estigui ple de reminiscències bíbliques? Repeteixo que un amor senzill no hauria embolcallat les seves veus amb una sobrietat tan greu; per a això cal un complet i ferm convenciment de l’intel·lecte i no simplement un vague sentiment d’amor. Altrament els seus versos haurien eixit lleugers, com et passava a tu en les teves primeres composicions de joventut, quan et lliuraves al sentiment només de la teva ànima enamorada. No; hi ha quelcom fort, massa fort en els nostres poetes, que manca en els d’altres nacions. Si tu no comparteixes aquesta idea, això ja no vol dir que no hi hagi un fons de veritat. Recorda que en tu mateix no tots els costats són de natura russa(36); al contrari, alguns d’ells han calat en tu en tan alt grau i s’han eixamplat tan a pler que no han deixat lloc per als altres i has esdevingut una excepció dels caràcters generals russos. En tu s’han inclòs completament totes les delicades i refinades cordes de nostra natura eslava; mes aquelles seves cordes fortes i robustes que provoquen un terror secret i una tremolor per tot el cos, tu no les coneixes tant. I elles justament són també fonts del lirisme sobre el qual parlem. En darrera instància, aquest lirisme es remunta a l’única font suprema seva: Déu. Ell és sever, temerari, no li agrada la verbositat, tot el que hi ha en la terra li resulta embafós si és que no porta la marca divina a sobre. Aquell que, malgrat totes les imperfeccions i mancances, tingui encara que sigui una engruna d’aquest lirisme, té una serena i alta noblesa espiritual davant de la qual ell mateix tremola, la qual el força a fugir de tot el que sigui semblant a una expressió de reconeixement per part de la gent. Avorrirà tot d’una la seva millor gesta si al darrere li ve alguna recompensa; i és que té plena consciència que tota cosa elevada ha d’estar per damunt de qualsevol premi. ~ Tan sols després de la mort de Pushkin es van descobrir les seves vertaderes actituds envers el rei i els secrets de dos dels seus millors poemes. En vida no va explicar a ningú els sentiments que l’omplien, i va actuar assenyadament. A conseqüència de les fredes exclamacions de tot tipus aparegudes en la premsa, escrites amb l’estil dels anuncis de pomada, i de les sortides irades i despentinades de tan colèriques redactades per patriotes florits i no florits, la gent va deixar de creure, ací a casa nostra, a la Rus, en la sinceritat de les efusions abocades sobre paper. Després d’això, a Pushkin se li va fer perillós publicar: poc haurien trigat en titllar-lo de venut i de cercador dels favors d’algú. Ara, però, quan tan sols després de la seva mort han aparegut aquests poemes, amb tota seguretat no es trobarà en tota Rússia ningú que gosi acusar-lo d’adulador o llagoter de qui sigui. Amb això queda preservat el santuari de l’alt sentiment. I, en aquests moments, fins i tot qualsevol que no tingui capacitat d’entendre la qüestió amb la seva pròpia ment, farà un acte de fe i dirà: «Si Pushkin mateix pensava així, aleshores sense dubte es tracta de l’autèntica veritat.» ~ Els himnes tsaristes dels nostres poetes han deixat sorpresos fins i tot els estrangers amb l’estil i la majestuositat del caràcter. No fa gaire, Mickiewicz(37) va parlar sobre això en les seves lliçons a París, i ho va dir en un moment en què tota aquella ciutat estava indignada amb nosaltres i ell mateix hi estava irritat. Malgrat tot, va declarar obertament que en les odes i els himnes dels nostres poetes no hi ha res de servatge ni de mesquí, ans, al contrari, alguna cosa lliurement majestuosa. I tot i que això no va agradar a cap dels seus compatriotes, va retre homenatge a la noblesa dels caràcters dels nostres escriptors. Mickiewicz té raó. Els nostres escriptors, en efecte, s’han fet seus els trets d’alguna natura alta. En moments de consciència pròpia ells mateixos van deixar els seus retrats espirituals, que haurien semblat jactanciosos si la vida que han portat no ho hagués corroborat. Vet el que diu Pushkin de si mateix, reflexionant sobre el seu futur destí: «I llongament seré jo estimat pel poble / perquè amb la lira vaig promoure bons sentiments, / perquè amb el viu encís dels versos vaig resultar útil / i vaig invocar clemència per als caiguts.» Cal només recordar Pushkin per a veure com de fidel és aquest retrat. ¡Com s’animava i s’enardia quan es tractava d’alleugerir la sort d’algun desterrat o de donar la mà a algun caigut en desgràcia! ¡Com esperava el primer moment de benvolença del tsar envers ell per a insinuar-li un acte de magnanimitat, no per ell mateix, sinó per algun dissortat infeliç! Un tret, aquest, netament rus. Recorda tan sols aquell entendridor espectacle de quan la gent va anar a veure els deportats que hom enviava a Sibèria i els van portar: aquest, queviures; aquell, diners; i aquell altre, paraules cristianes de consol. No hi ha odi al delinqüent; no hi ha tampoc la quixotesca burxada de fer-ne, d’ell, un heroi, de recopilar els seus facsímils i els seus retrats; ni és mirat per curiositat, com ho fan en l’Europa il·lustrada. Ací hi ha alguna cosa més: el desig, no de justificar-lo o de traure’l de mans de la justícia, sinó d’aixecar el seu esperit esfondrat, de consolar-lo com un germà a un altre tal com Crist va manar que ens consoléssim uns a altres. Pushkin donava una extraordinària importància a qualsevol impuls d’aixecar el caigut. Vet per què tan orgullosament es va estremir el seu cor quan va escoltar la notícia sobre l’arribada del rei a Moskvà en el temps dels horrors del còlera, extrem al qual és poc probable que una altra testa coronada hagi arribat; li va motivar així aquests notables versos: «Juro pels cels: aquell que la seva vida / ha posat en risc davant de la tenebrosa malura / per tal d’encoratjar una mirada esvaïda, / ho juro, benvingut serà allà dalt / sigui quin sigui el veredicte / de la cega terra.» Va saber ell valorar també un altre tret de la vida d’un altre sobirà: Piotr(38). Recorda el poema “Banquet en el Nevà”, en el qual amb estupefacció pregunta sobre el motiu d’una extraordinària festa en el palau imperial. El clamoreig s’escampa per tot Peterburg i pel Nevà, xarbotat per les salves dels canons. Repassa el poeta tots els casos alegres per al tsar que podrien haver estat la causa d’un tal festejament: ¿Li ha nascut al rei un hereu al tron? ¿És el dia de la santa de la seva muller? ¿Ha estat vençut un enemic fins llavors invencible? ¿Ha arribat la flota, que és la nineta dels ulls del sobirà? I a tot això ell respon: «No; ha fet les paus amb els seus súbdits, / del culpable la culpa / oblidant, ho celebra / amb una escumejant copa en la mà. / És per això que el banquet és alegre, / gatzarosa la conversa dels convidats, / i el Nevà amb fortes salves, / és agitat lluny enllà.» Pushkin només podia sentir tota la bellesa d’aquesta actuació. Saber, no tan sols perdonar el seu súbdit, sinó a més celebrar aquest perdó com si fos una victòria sobre un enemic: és això realment una característica divina. Només en les altures saben actuar així; només allà s’alegren més de la transformació del pecador que no pas del més net dels fidels, i tots els estols de forces invisibles participen en el festeig celestial de Déu. Pushkin era un gran coneixedor i admirador fidel de tot el que hi ha de gran en l’home. ¿I com podria ser d’una altra manera, si la noblesa espiritual ja és una característica de gairebé tots els nostres escriptors? És notable que, en totes les altres terres, l’escriptor es troba en una situació d’una certa manca de respecte envers ell per part de la societat, pel que fa al seu propi caràcter personal. A casa nostra, al contrari: fins i tot aquell que no és escriptor sinó sapastre, i que no tan sols manca de bellesa espiritual sinó que de tant en tant arriba a la vilesa més absoluta, en el cor de Rússia de cap manera no és considerat com a tal. És ben altrament: en general, tots, fins i tot aquells als quals a penes arriben notícies sobre els literats, tenen un cert convenciment que l’escriptor és una cosa elevada, que necessàriament ha de ser noble, que moltes coses li resulten indecents, que no ha de permetre’s el mateix que es dispensa als altres. En una de les nostres províncies, durant unes eleccions de la noblesa, un noble que alhora era literat, va estar a punt de donar el seu vot per una persona l’honor del qual estava una mica maculat. Tots els altres nobles es van adreçar a ell allà mateix i li’n van fer retret, reprotxant-li: «¡I encara diu que és escriptor!» ~ 1846. ~ “Fragments escollits de la correspondència amb els amics”, de Nikolai Vassílievitx Gógol. Traducció: © Loïç Miquel Pérez Muñoz. ISBN: 978-84-120826-4-7. Dipòsit Legal: AB 663-2019. Data de publicació: 23 de desembre de 2019. Tots els drets reservats.
“Fragments escollits de la correspondència amb els amics”, de N. V. Gógol. X. Sobre el lirisme dels nostres poetes.
