D’una carta a L. ~ Les discussions sobre les nostres bases europees i eslaves, les quals, com bé dius, penetren ja en els salons, no fan més que demostrar que comencem a despertar-nos, però que encara no ens hem despertat del tot. I per això es pot entendre perfectament que d’ambdues parts moltes bestieses siguin dites. Tots aquests eslavistes i europeistes, o tots aquests antics creients i nous creients, o els partidaris de l’occident i els de l’orient, o el que siguin en realitat, cosa que no soc jo capaç de dir, car no em semblen sinó caricatures del que ells voldrien ser, tots ells parlen sobre els dos costats d’un mateix objecte sense ni tan sols sospitar que no hi ha ni discussió ni contradicció entre ells. Un s’ha aproximat massa a prop a l’edifici, de tal faisó que només veu una part d’ell, mentre que l’altre se n’ha allunyat massa i veu tota la façana, sense poder, però, veure’n les parts. És clar, la raó està més aviat del costat dels eslavistes i partidaris de l’orient, perquè ells, de totes maneres, veuen tota la façana i parlen sobre el conjunt i no sobre les parts. Emperò, també els europeistes i partidaris de l’occident tenen part de raó, perquè parlen prou detalladament i encertada sobre aquest mur que tenen davant dels ulls; tenen només la culpa de no veure, per damunt de la cornisa que corona aquest mur, la part superior de l’edifici, a saber, les cúpules, les voltes, i tot el que hi ha en les altures. Podríem aconsellar, a un: que provi d’acostar-s’hi una mica, encara que sigui un moment; a l’altre: que se’n separi un tros enllà. Però cap d’ells no s’avindrà a això, puix que tots dos han quedat posseïts per l’esperit de l’orgull. Cadascun d’ells està convençut que té la raó d’una manera positiva i definitiva, i que l’altre, igualment positivament i definitivament, no en té. ~ S’ha de dir que els eslavistes s’han instal·lat més en l’arrogància: fanfarronegen, i cadascun d’ells es pensa que ha descobert Amèrica i que, amb una llavor, l’ha inflat i n’ha fet un nap. Ja s’entén que amb una tal tossuda jactància encara més armen contra si els europeistes, els quals temps fa ja que haurien estat disposats a cedir en molts aspectes, car ells mateixos han començat a escoltar força coses mai abans no oïdes; romanen, però, en l’obstinació, no volent atorgar més que no cal a algú que tant bravateja. ~ Totes aquestes discussions no haurien importància si es quedessin només en els salons i les revistes. El problema és que aquestes dues opinions contraposades, trobant-se encara en una immadura i indeterminada forma, es fiquen en els caps de moltes persones de responsabilitat. M’han explicat que, especialment allà on el càrrec i la potestat es reparteixen entre dues persones, les coses es desenvolupen de manera que un actua totalment a l’estil europeu, i, alhora, l’altre s’esforça a comportar-se en tot segons l’estil rus antic, seguint obstinadament les maneres de procedir d’aquell temps, les quals s’oposen completament a aquelles que té en ment el seu col·lega. De la qual cosa surten perjudicats tant la marxa dels assumptes com els subordinats mateixos, que no saben qui obeir. I, com que ambdues tendències, malgrat tota l’agresa amb què es presenten, no han acabat de quedar ben definides, és, diuen, el murri de qualsevol condició qui se n’aprofita, d’aquesta situació. Sota la màscara d’eslavista o d’europeista, segons la tendència que tingui el superior, el pillet té així ocasió d’aconseguir un lloc avantatjós i perpetrar sobre ell murrieries com a partidari ja sigui de les formes antigues com de les novetats. ~ Són les discussions, en general, coses en les quals la gent intel·ligent i assenyada no hauria de participar. Que s’esgargamelli més aviat la joventut: és aquesta la seva feina. Creu-me: cal que els cridaires d’avantguarda s’exclamin tant com vulguin justament per tal que els intel·ligents, mentrestant, reflexionin tant com vulguin. Escolta-les, les discussions, però no t’hi fiquis. ~ La idea d’obra en la qual vols ocupar-te és realment interessant i segur estic que realitzaràs aquest projecte millor que qualsevol literat. Una cosa, però, et demano: tant com sigui possible, realitza-la en moments de sang freda i tranquil·litat. Déu te’n guard d’encendre’t en còlera, encara que sigui en forma de les més petites expressions. En tot lloc és inoportuna i inconvenient la ira; sobretot, en una causa justa, car queda aquesta enfosquida i enterbolida. Recorda que no ets ja jove, que ben entrat estàs ja en anys. Al jove, d’alguna manera, encara li escau la ira; almenys, a ulls d’alguns, li dona una aparença pintoresca. Emperò, si un vell comença a encendre’s, simplement esdevé quelcom assats lleig; de seguida se’n riuran, d’ell, els joves, i quedarà en ridícul. Vigila que no diguin de tu: «¡Mira, el vellard aquest! ¡A gust ha estat escarxofat tota la vida de costat sense fer res, i ara ve a fer retrets als altres i a dir-los que per què no fan les coses de tal manera!» ~ Paraula virtuosa ha de sortir de la boca del vell, i no pas facècies ni discussions. Del vell, els digests discursos han d’estar calats de l’esperit de la més pura mansuetud i docilitat, de manera que no trobi la joventut res a replicar-li, sentint que indecents serien les seves paraules, i que els cabells blancs(39) són ja un santuari. ~ 1844. ~ “Fragments escollits de la correspondència amb els amics”, de Nikolai Vassílievitx Gógol. Traducció: © Loïç Miquel Pérez Muñoz. ISBN: 978-84-120826-4-7. Dipòsit Legal: AB 663-2019. Data de publicació: 23 de desembre de 2019. Tots els drets reservats.
