Carta a Shtx.(40) ~ ¡Amic meu! Considera’t no més que un escolar i estudiant. No pensis que ja ets massa vell per a aprendre, que les teves forces ja han arribat a la plena maduresa i al màxim desenvolupament, i que el teu caràcter i la teva ànima han adoptat ja la forma definitiva i no poden millorar. Per al cristià no hi ha curs final; sempre és estudiant, fins a la tomba mateixa. ~ Normalment, de manera natural, la persona arriba a la plenitud del seu intel·lecte a l’edat de trenta anys. Dels trenta als quaranta, les seves forces d’alguna manera encara continuen; però més enllà dels quaranta, ja en ell res no es belluga, i tot el que produeixi no tan sols no és millor que el que hagi fet abans, sinó més dèbil i fred. Tanmateix, per al cristià això no succeeix així, i allà on per als altres hi ha el límit de la perfecció, per a ell és només el començament. Les persones més capaces i talentoses, en passar dels quaranta, s’esmussen, s’afebleixen i es cansen. Agafa tots els filòsofs i tots els genis coneguts arreu del món: la seva millor època va ser durant el temps de la seva plena maduresa; després de mica en mica van perdent força mental, i en la vellesa cauen fins i tot en la puerilitat. Recorda Kant, el qual, en els seus darrers anys, es va quedar sense memòria i va morir com si fos un nen de bolquers. Ara, en canvi, mira la vida de tots els sants: veuràs que, a mesura que s’acosten a la decrepitud i a la mort, s’enforteixen en allò mental i espiritual. Fins i tot aquells que per natura no van rebre cap do brillant i van ser considerats tota la vida ximples i babaus, després van sorprendre amb la sensatesa de les seves paraules. ¿I per què? Doncs perquè en ells sempre ha romàs aquella força adollada que normalment en l’home només és present durant la joventut, quan al seu davant veu proeses que reben com a recompensa l’aplaudiment general, quan somnia aquella llunyania irisada que té tant d’al·licient per als joves. Si desapareixen els horitzons i les proeses, desapareix també la força adollada. Nogensmenys, davant del cristià brilla sempre un horitzó i es veuen proeses eternes. Com un llonzí, ardent desig té de lluita vital; té contra què lluitar i a què dedicar-se, car la seva mirada sobre si mateix contínuament rep nova llum i descobreix en ell noves imperfeccions contra les quals cal lliurar noves batalles. Per això, les seves forces, no tan sols no poden en ell apagar-se o debilitar-se, sinó que sempre es renoven i reben nous impulsos; i el desig de ser millor i de rebre l’aplaudiment del Cel li donen uns esperons que no li pot donar la seva ambició més insadollable. Vet ací el motiu pel qual el cristià va endavant quan els altres van endarrere; vet per què com més va, més assenyat esdevé. ~ La intel·ligència no és en nosaltres una alta capacitat. La seva funció no és més important que la de la policia: només pot posar en ordre i distribuir per llocs el que ja tenim a dins nostre. No avançarà mentre no avancin en nosaltres altres capacitats de les quals ella rep el seu poder. Si fem que s’ocupi en lectures, meditacions i contínues audicions de tots els cursos científics, només aconseguirem que avanci una mica; de vegades àdhuc l’afeixugarem i impedirem que ella mateixa es desenvolupi pels seus propis mecanismes. La ment es troba en gran dependència de l’estat espiritual. Tan bon punt bufa la més petita passió, de seguida actua la ment cegament i ximple. Però si l’ànima està tranquil·la i no subjecta a cap passió, la ment per ella mateixa s’il·lumina i actua amb encert. El seny és incomparablement una capacitat major, però no s’obté de cap altra manera més que vencent les passions. N’han tingut, de seny, només les persones que no han menyspreat el seu cultiu interior. Però tampoc el seny no dona plena possibilitat a la persona per a tendir endavant. Hi ha encara una capacitat més alta; el seu nom és ‹saviesa›. I la saviesa, només ens la pot donar Crist. No és assignada a ningú per naixença; no és quelcom congènit. És un alt do del Cel. Aquell que ja heu intel·ligència i seny pot rebre la saviesa només pregant per ella dia i nit, demanant-la dia i nit a Déu, aixecant la seva ànima a la benignitat columbina i fent endreça a l’interior fins que tot quedi tan net com sigui possible per tal de rebre aquest hoste celestial que s’horroritza de les cases on no s’han posat en ordre les coses espirituals i on no hi ha plena harmonia en tot. Però si entra a la casa, comença llavors per a la persona una vida celestial, i entén tota la meravellosa dolcesa de ser aprenent. Tot esdevé per a ell mestre; el món sencer és per a ell mestre; el més insignificant dels homes pot ser per a ell mestre. Del consell del més senzill n’extrau ell la saviesa; l’objecte més ximple es presenta a ell com la cosa més interessant; i l’univers sencer esdevé per a ell com un llibre obert: més que ningú n’extraurà tresors, per tal com més que ningú sentirà ell que és aprenent. ~ Emperò tan bon punt cregui ell que el seu aprenentatge ja ha acabat, que ja no és aprenent, i s’afeixugui amb qualsevol lliçó o ensenyament, la saviesa de sobte l’abandonarà i es quedarà a les fosques, com el rei Salomó en els seus darrers dies. ~ 1846. ~ “Fragments escollits de la correspondència amb els amics”, de Nikolai Vassílievitx Gógol. Traducció: © Loïç Miquel Pérez Muñoz. ISBN: 978-84-120826-4-7. Dipòsit Legal: AB 663-2019. Data de publicació: 23 de desembre de 2019. Tots els drets reservats.
“Fragments escollits de la correspondència amb els amics”, de N. V. Gógol. XII. El cristià va endavant.
