Carta a V. A. J. ~ De bell nou t’escric tot fent camí. Germà, et ben regracio per tot. Davant de la tomba del Senyor demanaré que m’ajudi a tornar-te encara que sigui una part d’aquest bé immaterial que m’has donat. ¡Tingues fe i que el teu cor no s’atriboli! La teva arribada a Moskvà serà com si anessis a la teva pròpia família. La ciutat et farà de port desitjat i en ella trobaràs més tranquil·litat que no pas ací. Ni la bonior vana del malaveig ni el trontoll dels carruatges et torbaran: respectuosament vorejaran el carrer on t’estableixis. Si qualcú va a visitar-te, sigui un vell amic teu o un senyor fins llavors desconegut, et demanarà d’antuvi que no li tornis la visita pel greu que li sabrà que es perdi un minut del teu temps. Si alguna cosa saben fer al nostre país és respectar aquell que ha fet la seva feina ben feta. Qui tan irreprotxablement, d’una manera tan impecable ha fet ús dels seus dons, sense deixar que les seves capacitats s’ensonyin, sense lliurar-se a la mandra ni un minut de la seva vida, qui ha conservat fresca la seva vellesa com si fos joventut mentre tots al voltant l’han malbaratat en seduccions vanes i els joves s’han transformat en vells xacrosos, és digne aquest d’atenció i veneració. A Moskvà seràs com un patriarca, i a pes d’or prendran els joves les teves velles paraules. La teva “Odissea” comportarà molt de bé en la societat, t’ho predic. Tornarà a la frescor l’home actual, cansat del desordre de la vida i dels pensaments; renovarà als seus ulls molt del que ell ha deixat de banda com a coses velles i innecessàries per al dia a dia; el retornarà a la senzillesa. Emperò no menor quantitat de bé, si no major, s’obtindrà d’aquells treballs als quals t’ha portat Déu mateix, i que tu fins ara, amb molt bon criteri, has mantingut escondits. Es dona també en ells resposta a una necessitat social. ¡No t’atorrollis i mira fermament endavant! Que no t’espanti cap desarranjament del que hagis trobat. En la nostra terra, hi ha un conciliador general que fins ara no per tothom ha estat vist com a tal: la nostra Església. Ja es prepara ella a assumir tots els seus drets i brillar amb llum per a tota la terra. En ella hi ha inclòs tot el que cal per a la vida realment russa, en totes les seves esferes, començant pel que té a veure amb l’estat i acabant per l’àmbit senzill familiar, per a tothom té disposició, a tothom mostra la direcció, tothom és per ella emmenat al correcte i legítim camí. En opinió meva, cosa ben ximple és només el pensament d’introduir novetats a Rússia sense comptar amb la nostra Església, sense demanar-li la seva benedicció. Fins i tot és absurd empeltar als nostres pensaments idees europees, siguin les que siguin, fins que no les bategi ella amb la llum de Crist. Ja veuràs com això tot d’una i davant mateix dels teus ulls serà reconegut a Rússia per tots, tant creients com no creients, tan bon punt comenci a actuar la nostra Església, per tothom respectada. ~ Era voluntat de la Providència que una incomprensible ceguesa caigués sobre els ulls de molts. Quan examino atentament el fil dels esdeveniments del món, m’adono de tota la saviesa divina, que ha permès una divisió temporal de les Esglésies, ordenant a una restar immòbil i com apartada de la gent, i, a l’altra, trastejar amb la gent; a una, no acceptar cap novetat (llevat d’aquelles que van se introduïdes pels homes sants dels millors temps del cristianisme i pels Pares de l’Església originals); a l’altra, canviant i adaptant-se a totes les circumstàncies del moment, de l’esperit i dels costums de la gent, introduir totes les novetats, fins i tot les portades per bisbes(55) depravats que tenien ben poca cosa de sants; a una, com morir un temps per al món; a l’altra, com senyorejar un temps el món; a una, semblantment a la humil Maria, que va bandejar tota preocupació terrenal, posar-se als peus del Senyor mateix per a escoltar millor les seves paraules abans de posar-les en pràctica i donar-les als altres; a l’altra, a l’igual que Marta, la diligent ama de casa, hospitalàriament fer servei entre la gent, transmetent-li les paraules del Senyor, a pesar de no haver estat aquestes encara ponderades per ella a plena consciència. La bona part va triar la primera, que tan llongament va oir les paraules del Senyor. Va fer ella retret a la miop germana seva, i ja estava a punt d’anomenar-la ‹cadàver mort› i àdhuc ‹perduda› i ‹apartada del Senyor›. No és tasca senzilla portar a la gent la paraula del Senyor, i abans a ella mateixa li calia amarar-se’n completament. En canvi, en la nostra Església s’ha conservat tot el que cal per al món que ara es desperta. Hi ha en ella el timó per al nou ordre de coses que ara comença, i, com més entro en ella amb el cor, amb la ment i amb el pensament, més em sorprenc de la meravellosa possibilitat per a portar concòrdia a aquelles contradiccions que l’Església Occidental no és capaç d’apaivagar. L’Església Occidental ja era suficient per al senzill ordre anterior; en el passat encara podia, d’una manera o d’una altra, dirigir el món i conciliar-lo amb Crist pel desenvolupament incomplet i insuficient de la humanitat. Ara, però, quan la humanitat ja ha començat a assolir un desenvolupament ple amb totes les seves forces, amb totes les seves qualitats, tant bones com dolentes, ella l’únic que fa és apartar de Crist: com més malda per tal d’obtenir la conciliació, més discòrdia produeix, no estant en condicions d’il·luminar per totes bandes, amb el seu estret feix de llum, qualsevol objecte actual. Tots reconeixen que, amb aquesta introducció en ella de multitud de disposicions humanes fetes per uns bisbes que encara no havien assolit, amb una vida santa, la completa i perfecta saviesa cristiana, ella ha fet més estreta la seva visió sobre la vida i el món i no els pot abastar. En canvi, sí ha conservat una completa i perfecta mirada sobre la vida la meitat Oriental(56), sembla ser, mantinguda intacta per a la fase humana darrera i completa. En ella hi ha amplitud no només per a l’ànima i el cor de l’home, ans també per a l’intel·lecte en totes les seves forces superiors; en ella hi ha la direcció i el camí per a emmenar-ho tot en la humanitat vers un himne coral en honor de l’Ésser suprem. ¡Amic, no t’atribolis per res! Si les circumstàncies actuals estiguessin assats més embrollades del que ho estan, la nostra Església tot ho endegarà i posarà en ordre. Amb una mena de sisè sentit fins i tot els laics que vagaregen per les nostres ciutats comencen a prendre consciència que hi ha qualque tresor entre nosaltres, un tresor que no veiem i del qual depèn la salvació. Que brilli el tresor i sobre tota cosa abocarà la seva lluentor. Proper és ja el temps. Repetim ara la paraula encara sense sentit ‹il·lustració›(57). Ni tan sols ens hem aturat a pensar d’on ve aquesta paraula i quin significat té. Aquest mot no existeix en cap altra llengua; només en la nostra. ‹Il·lustrar› no significa ‹educar›, ni ‹ensenyar›, ni ‹formar›, ni tan sols ‹abocar llum›; vol dir il·luminar la persona totalment a través activant totes les seves facultats, i no tan sols la intel·ligència, passar tota la seva natura per un foc purificador. Aquest mot s’ha pres de la nostra Església, la qual fa ja gairebé mil anys que el pronuncia, a pesar de totes les foscors i corrompudes tenebres que l’envolten per totes bandes, i sap per què el pronuncia. No en va, el patriarca, en la seva solemne celebració litúrgica, aixecant amb les seves mans el canelobre de tres braços, que simbolitza la Santíssima Trinitat, i el de dos braços, que simbolitza el seu Verb vingut a la terra amb la seva doble natura, divina i humana, il·lumina tothom tot pronunciant: «¡Que la llum de Crist il·lumini tots vosaltres!» No en va, també en un altre moment de la litúrgia, tronen per separat les paraules com vingudes per a tots del Cel: «¡La llum de la ‹il·lustració›!», sense afegir-hi res més. ~ 1846. ~ “Fragments escollits de la correspondència amb els amics”, de Nikolai Vassílievitx Gógol. Traducció: © Loïç Miquel Pérez Muñoz. ISBN: 978-84-120826-4-7. Dipòsit Legal: AB 663-2019. Data de publicació: 23 de desembre de 2019. Tots els drets reservats.
