Carta I. En va us disgusteu pel to desmesurat d’alguns atacs contra “Les ànimes mortes”. Això també té el seu costat bo. De vegades va bé tenir en contra gent rabiosa. Qui queda encisat per la bellesa no veu cap defecte i ho perdona tot; i qui és rabiüt no fa més que excavar en nosaltres per a trobar tota imperfecció, traure-la’n i presentar-la a plena llum de tal manera que sense voler ho acabes veient. Tan poques vegades tenim ocasió d’escoltar la veritat, que només per una engruna d’ella es pot perdonar la irritant veu que l’ha dit. En les crítiques de Bulgarin(58), de Senkóvskiй(59) i de Polevoi(60) hi ha força coses certes, començant fins i tot pel consell que m’han donat que aprengui jo abans a escriure en rus i després m’hi posi. En realitat, si no m’hagués precipitat a publicar el manuscrit i l’hagués tingut guardat a casa un any com a mínim, jo mateix hauria vist que en una forma tan desarranjada no podia sortir a la llum. Els epigrames i els ludibris sobre mi m’eren necessaris, tot i que d’antuvi els vaig rebre amb molt de desgrat. ¡Oh, com ens són necessaris els cops continuats, i aquest to ofensiu, i aquests corrosius escarnis que et passen a través! En el fons de la nostra ànima s’amaga tant d’amor propi, mesquí i frívol, tanta susceptibilitat i tanta ambició vil, que a cada moment cal que ens punxin, que ens colpegin, que ens assotin amb totes les armes possibles, i nosaltres hem de donar gràcies contínuament a la mà que ens infligeix el càstig. ~ Hauria desitjat jo, tanmateix, més crítica, no de part dels literats, sinó de la gent que s’ocupa amb els assumptes diaris, d’aquells que entre mans tenen qüestions pràctiques. I quina desgràcia: ha resultat que, a banda dels literats, ningú més no ha donat resposta. Mentrestant, “Les ànimes mortes” ha produït molt de soroll, molt de rondineig, a molts ha tocat el viu ja sigui per una al·lusió, per la veritat o per una caricatura; ha tocat molts ordres de coses que es troben diàriament davant dels ulls de tothom. D’acord, admeto que l’obra està plena d’errades, d’anacronismes, de detalls que demostren clarament un desconeixement de moltes matèries; en alguns llocs fins i tot a consciència s’han introduït coses ofensives i esgarrinxoses. Algú podria per això blasmar-me amb raó, i en el seu blasme, en el seu accés de ràbia em diria la veritat que tant anhelo. ¡Tant de bo una ànima prestés la seva veu! Qualsevol podria i tots sortiríem guanyant. Un funcionari en actiu em podria demostrar clarament, a la vista de tothom, la inversemblança d’algun esdeveniment representat per mi aportant dos o tres casos reals, i amb això m’hauria refutat millor que no pas qualsevol criticastre; o, de la mateixa manera, hauria pogut justificar i defensar la correcció de l’escrit per mi. Amb l’aportació d’un cas que s’hagi esdevingut en la realitat es demostra millor una qüestió que no pas amb paraules buides i disquisicions literàries. Podria haver fet el mateix el comerciant i el senyor propietari. En resum: qualsevol que sàpiga llegir i escriure, estigui aquest assegut en el seu lloc de servei o vagi trescant al llarg i al través per tota la faç de la terra russa. Per damunt de la seva visió particular, qualsevol persona, des del lloc o el graó social on l’han posat l’ofici, la condició i l’educació, té ocasió de veure un mateix objecte des d’un punt de vista al qual ningú més que ell no té accés. Amb motiu de la publicació de “Les ànimes mortes”, s’hauria pogut escriure un altre llibre, redactat per tota la munió dels seus lectors, que hauria resultat incomparablement més interessant i ens hauria instruït, no només a mi, sinó també els lectors mateixos, perquè (no hi ha motiu per a amagar el pecat) tots nosaltres coneixem Rússia ben poc. ~ ¡I tant de bo alguna ànima comencés a parlar a plena veu! És com si hi hagués hagut una gran mortaldat, com si en realitat habitessin a Rússia, no vives, sinó ànimes mortes. ¡I m’acusen d’un mal coneixement d’aquest país! Com si necessàriament, per la força de l’Esperit Sant, hagués jo de saber tot el que es fa en tots els seus racons, ¡aprendre sense estudiar! Emperò, ¿de quina manera puc aprendre jo, un escriptor, condemnat ja per la pròpia vocació d’escriptor a una vida sedent i closa, jo, a més, malalt, i, a més encara, obligat a viure lluny de Rússia? ¿De quina manera puc aprendre jo? En tal matèria no m’ensenyaran ni els literats ni els periodistes, els quals són, ells mateixos, gent de despatx que viu entre parets. L’escriptor té només un mestre: el seu públic lector. I els lectors han rebutjat ensenyar-me. Ja sé que hauré de respondre davant de Déu per no haver complert el meu deure; però sé també que altres hauran de donar resposta per mi. I no ho dic en va. ¡Sap Déu que no ho dic en va! ~ 1843. ~ Carta II. Ja pressentia que totes les digressions líriques del poema serien preses en un sentit desfigurat. Són tan poc clares, tan poca relació tenen amb els objectes que passen per davant dels ulls del lector, tan intempestiva és la construcció i la manera de tota l’obra, que he portat igualment a error tant entusiastes com detractors. Tots els llocs on s’al·ludeix indeterminadament a l’escriptor fan referència a mi mateix; fins i tot m’he envermellit en haver d’aclarir-ho. ¡I ja m’està bé! En cap cas no s’havia de publicar una obra que, tot i que no cosida malament, estava embastada només de qualsevol manera amb fils febles, semblantment a un vestit portat pel sastre per a ser tan sols emprovat. El que em sorprèn és que s’hagin fet tan pocs retrets pel que fa a l’art i la ciència de la redacció. Allò que ha impedit carregar contra mi per això ha sigut tant la disposició rabiosa dels meus crítics com la manca de costum d’examinar l’obra quant a la seva estructura. Calia mostrar quines parts són monstruosament llargues en relació amb altres, on l’autor s’ha traït a si mateix per no haver mantingut el seu propi to, adoptat ja abans. Ningú ni tan sols ha advertit que la darrera part del llibre està menys elaborada que no pas la primera; que en ella hi ha grans omissions; que les circumstàncies importants i cabdals estan comprimides i resumides, i les poc importants i secundàries han adquirit prolixitat; que no tant resulta evident l’esperit intern de tota l’obra com salta a la vista el caràcter bigarrat de les parts i l’apedaçament que se n’ha fet. En resum: es podrien haver fet atacs incomparablement més encertats, podrien, i amb raó, haver-me blasmat molt més del que ho han fet. Però no parlem d’això. Parlem de la digressió lírica sobre la qual més han caigut els periodistes, veient en ella signes d’una presumpció, d’una jactància i d’un orgull com mai abans no s’havia sentit d’un escriptor. Em refereixo a aquell lloc, en l’últim capítol, on, havent descrit com Txítxikov surt de la ciutat, l’escriptor, deixant un moment el seu protagonista enmig del camí fitat(61), ocupa el seu lloc i, colpit per l’ensopidora monotonia dels objectes, per la buidor tan poc hospitalària dels nostres espais, i per la trista cançó que recorre tota la faç de la terra russa de mar a mar, es dirigeix amb una invocació lírica a Rússia mateixa i li demana que li expliqui el sentiment incomprensible que l’estreny, a saber: ¿Per què li sembla com si tot el que hi ha en ella, des d’un objecte animat fins a un de no animat, l’afitora amb la mirada com si esperés alguna cosa d’ell? Aquest fragment va ser pres per una mostra d’orgull i d’una inaudita petulància, quan en realitat no és ni una cosa ni l’altra. Es tracta només d’una desmarxada manifestació d’un sentiment sincer. A mi en el moment present em sembla el mateix. Mai fins ara no he pogut suportar aquests tristos, esquinçadors sons de la nostra cançó, la qual s’escampa per tots els infinits espais russos. Aquests sons es recargolen al voltant del meu cor, i fins i tot em sorprenc pel fet que qualsevol altre no ho senti, això mateix. Aquell que, en mirar aquestes extensions fins ara deshabitades i inhòspites, no senti marriment; aquell que en els feixucs sons de la nostra cançó no senti dolorosos retrets a si mateix (justament a si mateix); aquell, o bé ha realitzat el seu deure com calia, o no té ànima russa. Examinem l’assumpte tal com és. ~ Vet ací que ja gairebé un segle i mig ha passat des del moment en què el rei Piotr I ens va rentar els ulls amb la il·lustració europea, ens va fer a mans tots els mitjans i les eines per a l’empresa, i fins ara resten igual de buides, tristes i mancades de gent les nostres extensions, tan poc acollidor i mancat de calidesa és tot al voltant nostre, com si fins ara no estiguéssim encara a casa nostra, sota la coberta familiar, com si ens trobéssim aturats en algun lloc llunyà al descobert en meitat del camí; i de Rússia ens ve la flaire, no de l’alegre rebedor dels germans, sinó d’alguna freda estació postal coberta per la tempesta de neu, on hi ha només el vigilant, impassible envers tothom, amb la resposta seca: «¡No hi ha cavalls!» ¿Per què això? ¿Qui n’és culpable? ¿Nosaltres o el govern? Però el govern tothora ha actuat sense descans. Com a testimonis d’això hi ha toms sencers de disposicions, de legislacions i d’ordenances, gran quantitat d’instal·lacions, tot un seguit de monografies publicades, un bullidor d’institucions de tota sort: científiques, filantròpiques, religioses, i, resumint, fins i tot aquelles que no han sigut fundades en cap altra part del món per cap estat. Les qüestions s’aborden des de dalt; les respostes es donen des de baix. En ocasions, des de dalt s’han abordat tals qüestions que donen testimoni de la cavallerosa i magnànima intervenció de molts reis que han actuat fins i tot en contra dels seus propis interessos. ¿I quina resposta hi van donar des de baix? Prou que el quid raïa en l’aplicació, en la capacitat d’aplicar una donada idea de tal manera que s’acceptés i s’assentés en nosaltres. L’ucàs, per més ben pensat i determinat que sigui, no és més que un full en blanc si no troba en els de baix el desig sincer de donar-li aplicació justament pel costat que cal i com cal, pel costat que pot veure només aquell que estigui il·luminat pel concepte de la justícia divina i no pas humana. Sense això, tot es dirigeix al mal. Com a prova d’això hi ha tots els nostres fins estrafolles i concussionaris que saben com fer el salt a qualsevol ucàs, per als quals cada nou edicte és només una nova oportunitat per a obtenir guanys, una nova manera de complicar més encara el curs dels assumptes, de tirar un altre tronc als peus de la persona. Diguem-ho així: per tot arreu, sigui cap a on sigui que dirigeixi la mirada, veig que el culpable és el nostre germà l’aplicador. I la seva culpa ve del fet que, o bé es precipita desitjant en demesia adquirir mèrits ivaçosament i rebre una condecoració, o bé s’inflama massa de zel volent, segons el costum rus, mostrar la seva abnegació, i, sense reflexionar, en l’ardència del seu entusiasme, es posa a manegar la cosa com si fos un expert, i, al final, tot d’una, en veure el desastre, demana disculpes, també segons el costum rus. Finalment, la culpa ve també del fet que, a conseqüència d’alguna mesquina ambició no assolida, ho abandona tot i el lloc on tan noblement havia començat a prestar servei és donat al primer brivall, i ¡au, a robar a la gent! En resum: pocs de nosaltres estem dotats d’un tal amor al bé que ens hagi això permés sacrificar per ell l’ambició, l’amor propi i totes les mesquineses que fàcilment exciten el nostre egoisme; pocs de nosaltres ens hem imposat com a llei servir a la nostra terra i no a nosaltres mateixos, recordant a cada moment que el càrrec s’ha pres per a felicitat dels altres i no de la pròpia. Ben al contrari, en els darrers temps, a més com si fos fet a posta, l’home rus s’ha esforçat a posar en evidència la seva susceptibilitat en tots els àmbits i la irritabilitat del seu amor propi en tots els encreuaments. No sé si molts de nosaltres hem fet el que havíem de fer segons el nostre deure, no sé si molts podrien dir obertament davant de tot el món sencer que no els pot Rússia fer cap retret en res, que els objectes inanimats de les soliues extensions del país no els miren amb actitud de voler dir-los quatre fàstics, que tothom està satisfet d’ells i no n’espera res més. El que sé només és que jo sí he sentit un retret per a mi. Continuo escoltant-lo ara mateix. En el meu camp d’escriptor, per més modest que sigui, es podria haver aportat algun benefici més sòlid. ¿I què, si en el meu cor sempre ha fet sojorn el desig de bé i únicament per ell vaig prendre la ploma? ¿Com ho he dut a terme? Vet, encara que sigui aquesta meva obra que ara ha sortit publicada i que porta per títol “Les ànimes mortes”, ¿ha produït ella la impressió que hauria d’haver produït si només hagués estat escrita com cal? Els pensaments propis, senzills com són, puix que no tenen res de complicat, no he sabut jo transmetre’ls, i amb això he donat peu a interpretacions desfigurades i més aviat dolentes que no pas beneficioses. ¿Qui en té la culpa? ¿Per ventura hauria de dir que m’hi van empènyer els precs dels amics o els impacients desitjos dels amants de l’estil elegant, que es complauen amb sons buits i efímers? ¿Per ventura hauria de dir que em vaig sentir obligat per les circumstàncies, i, volent aconseguir els diners que em fan falta per a la meva subsistència, vaig haver de córrer i fer una publicació prematura del meu llibre? No; qui ha decidit dur a terme la seva missió honestament no es deixarà atorrollar per cap circumstància, allargarà la mà i demanarà almoina, si la cosa arriba a això, no pararà esment a cap reprovació passatgera ni a cap buida convenció social. Qui, a causa de les absurdes convencions socials fa que se’n vagi en orris el seu projecte, necessari per al seu país, no l’estima. ~ He sentit jo la menyspreable feblesa del meu caràcter, la meva vil petitesa d’esperit, la insuficient tebiesa del meu amor, i per això he escoltat el retret carregat de dolor envers mi provinent de tota cosa existent a Rússia. Emperò una alta força m’ha aixecat: no hi ha errors que siguin incorregibles, i aquests espais buits que m’omplien l’ànima d’abatiment, al final, m’han entusiasmat amb la grandiosa amplitud de l’extensió llur, amb el vast camp obert apte per a qualsevol empresa. Sorgida de l’ànima va ser pronunciada aquesta frase adreçada a Rússia: «¿Com no ha d’haver-hi en tu l’heroi, quan tens lloc de sobres per a les seves gestes?» Tal cosa va ser dita no per al quadre ni per fanfàrria. Jo això ho sentia; ho sento ara també. ~ A Rússia actualment, a cada pas, pots fer-te un heroi. Qualsevol condició i tot càrrec exigeix heroïcitat. Fins a tal punt hem envilit el santuari de la pròpia condició i del propi càrrec (perquè, en efecte, tots els càrrecs són sagrats) que calen forces heroiques per a tornar a elevar-les als seus llocs legítims. He percebut jo aquest enorme camp d’acció que actualment és impossible per a tots els altres pobles; només resulta possible per al poble rus, per tal com només davant d’ell hi ha aquesta vastitud i només la seva ànima coneix l’heroïcitat de l’èpica russa; vet per què va de mi sortir expel·lida aquella exclamació que va ser presa com a fanfarroneria i presumpció meva. ~ 1843. ~ Carta III. Quina bursada t’ha agafat, a tu, que ets tan aciençat i bon coneixedor de la natura humana, fer-me aquestes preguntes absurdes que podria haver-me fet qualsevol altre. La meitat d’elles es refereixen al que encara ha de venir. ¿A què trau cap, però, aquesta curiositat? Una pregunta només és intel·ligent i digna de tu, i m’hauria agradat que me l’haguessin fet també altres, tot i que no sé si hauria jo pogut respondre-la satisfactòriament. Es tracta de la pregunta: ¿Per què els protagonistes de les meves darreres obres, i, particularment, de “Les ànimes mortes”, estant lluny de ser retrats de gent real, essent per ells mateixos de tarannà totalment desagradable, resulten, per algun motiu, propers a l’ànima, com si en l’obra on apareixen participés alguna circumstància espiritual? Només fa un any enrere, m’hauria resultat incòmode contestar-te això fins i tot a tu. Ara, però, directament ho diré ben clar: els meus protagonistes resulten propers a l’ànima perquè han sigut trets de l’ànima; totes les meves darreres obres són la història de la meva pròpia ànima. Per tal d’explicar-ho això millor, davant teu em determinaré jo mateix com a escriptor. ~ Sobre mi han parlat molt, examinant unes o altres facetes meves, però la meva principal essència no l’han determinat. Només la va sentir Pushkin. Sempre em deia que encara cap escriptor no havia tingut aquest do de representar tan clarament la vulgaritat de la vida, de saber dibuixar amb tanta força la vulgaritat de l’home vulgar i fer que tots aquests detalls insignificants que habitualment passen desapercebuts saltessin a l’engròs a la vista de tothom. Heus ací la meva principal característica, pròpia només de mi i com si els altres escriptors no la tinguessin. Posteriorment, ha això penetrat en mi més decididament a causa de la concurrència d’una determinada circumstància espiritual. Emperò en aquell moment no estava jo en disposició de revelar això ni tan sols a Pushkin. ~ Aquesta característica ha irromput amb major força en “Les ànimes mortes”. Aquesta obra ha espantat Rússia i ha produït en ella molt de rebombori, no perquè en ella es posin en evidència algunes ferides seves o malalties internes, ni tampoc perquè s’hi mostrin quadres colpidors del mal triomfant i de la sofrent innocència. No res d’això. Els meus protagonistes no són criminals. Només que jo hi hagués afegit una característica positiva a qualsevol d’ells, el lector s’hi hauria reconciliat amb tots. Però la vulgaritat de tot plegat ha espantat els lectors. Els ha espantat el fet que, un darrere d’un altre, cada protagonista és més vulgar que l’anterior; que no hi ha cap aparició que porti consol; que en cap lloc el pobre lector no pot descansar ni prendre alè; i que, en acabar de llegir el llibre sencer, sembla com si hom sortís d’algun soterrani espiritual a la llum de Déu. M’haurien perdonat ràpidament si hi hagués presentat una galeria de monstres; però aquesta vulgaritat no me l’han perdonat. L’home rus ha quedat horroritzat, més que no pas pels seus defectes i vicis, per la seva insignificança. ¡Curiós fenomen! ¡Horror meravellós! Aquell que sent tanta aversió per la insignificança segurament té a dins seu tot el contraposat a ella. ~ Així, doncs, vet en quina cosa consisteix la meva major qualitat. Emperò aquesta, ho torno a dir, no s’hauria desenvolupat en mi amb tanta força si no s’hi hagués ajuntat la particular circumstància espiritual a la qual he al·ludit i la història del meu esperit. Cap dels meus lectors no sospitava que, en riure’s dels meus personatges, es reia de mi. ~ En mi no hi ha hagut cap defecte tan gran com per a destacar per damunt de totes les altres imperfeccions meves; de la mateixa manera que no hi ha hagut tampoc cap virtut tan notable com per a conferir-me una presència preeminent. En canvi, en comptes d’això, en mi s’han aplegat totes les possibles immundícies, en petites porcions, però formant una colla tan nombrosa com no n’he trobat jo cap de semblant en ningú més. Déu m’ha donat una natura polifacètica. També ha sembrat en mi, en la meva ànima, ja des de la naixença, algunes bones qualitats. La millor d’elles, per la qual no sé com regraciar l’Altíssim, és ‹el desig de ser millor›. Mai no m’he sentit orgullós de les meves qualitats dolentes, i si el celestial amor de Déu no hagués disposat les coses de tal manera que anés jo descobrint aquests defectes poc a poc i una miqueta ara i una altra després, i no descobrint-ho tot d’una i alhora, quan encara no tenia cap concepte sobre la incommensurable i infinita misericòrdia seva, m’hauria penjat. A mesura que anava jo prenent consciència d’aquestes meves qualitats dolentes, per una meravellosa inspiració procedent de les altures va refermar-se en mi el desig d’alliberar-me d’elles; i, per un extraordinari esdeveniment que va tenir lloc en el meu espai espiritual, vaig ser portat a prendre la resolució d’abocar-les als meus protagonistes. ¿Quin tipus d’esdeveniment va ser aquest?, no cal que ho sàpigues, això. Si jo m’hagués convençut que tal cosa pot comportar algun benefici a algú, ja ho hauria revelat. Des d’aquell moment, vaig començar a formar els meus personatges amb la meva pròpia llordesa per damunt dels seus propis defectes. Vet com es va fer això. Agafava jo una qualitat dolenta meva i la situava en un altre estat social i en un altre àmbit, m’esforçava per tal de personificar-la en forma d’enemic mortal que m’hagués infligit la més aspra ofensa i llavors el tractava amb ràbia, burlant-me d’ell i tot el que calgués. Si algú hagués vist aquells monstres que van sortir de la meva ploma al principi quan feia provatures per a mi mateix, s’hauria desllorigat tot ell en tremolors. N’hi ha prou amb dir que quan vaig començar a llegir a Pushkin els primers capítols de “Les ànimes mortes” en la forma que tenien inicialment, ell, que sempre reia amb les meves lectures (prou que li agradava riure), va anar enfosquint-se de mica en mica, fins que va quedar fosc del tot. Quan la lectura es va acabar, va dir amb veu greu: «¡Vaja, que trista és la nostra Rússia!» Em va sobtar a mi això. ¡Pushkin, que tant coneixia Rússia, no es va adonar que tot plegat era una caricatura i una invenció meva! Allà mateix vaig veure què significa un assumpte que hom pren de l’ànima i en general el significat de la veritat espiritual, i en quina espantosa forma per a l’home poden ser-li presentades la tenebra i l’horrorosa absència de llum. Des d’aleshores ja només vaig pensar en com assuaujar la feixuga impressió que podien produir “Les ànimes mortes”. Em vaig adonar que no paga la pena enfurir-nos per moltes baixeses; és millor mostrar tota la seva insignificança, que ha de ser el seu destí per a sempre. A més, volia comprovar què diria en general l’home rus si el convidessis a provar la seva pròpia vulgaritat. A conseqüència del pla de l’obra, pres ja feia molt de temps, per a la primera part del poema calien justament persones insignificants. Aquests personatges insignificants, tanmateix, no són de cap manera retrats de gent insignificant; al contrari, en ells hi ha aplegats trets d’aquells que es consideren millors que els altres, ja s’entén, com generals degradats a soldats rasos. Allà, a més dels meus, hi ha també els trets de molts dels meus amics, incloent-hi els teus. Ja t’ho mostraré algun dia, quan vulguis saber-ho. Fins llavors, és el meu secret. Necessitava jo recopilar, de tota la bona gent que conec, tot allò que de vulgar i vil haguessin pres aquests per circumstàncies de la vida i retornar-ho als seus legítims propietaris. No em preguntis per què la primera part havia de ser tota vulgaritat i per què tots els personatges fins al darrer havien de ser vulgars. En trobaràs la resposta en els altres toms, i ja està. La primera part, malgrat totes les seves imperfeccions, ha dut a terme la seva principal comesa: ha sembrat en tots el rebuig als meus personatges i a llur vulgaritat; m’ha dissipat de mi mateix(62) un cert marriment, pel qual, tanmateix, m’era necessari passar. De moment ja en tinc prou amb això; no perseguia res més. És clar, tot hauria quedat força millor si jo no hagués cuitat en excés a publicar l’obra i l’hagués elaborat amb més cura. Els meus personatges no arriben a separar-se completament de mi i per això no han adquirit una independència real. No vaig tenir temps de sembrar-los bé en aquella terra necessària a ells, i no arriben a entrar en el cercle dels nostres costums, envoltats per totes les circumstàncies de la vida realment russa. Es pot dir encara que tot el llibre no és més que un nen prematur, mes el seu esperit, emanant d’ell de manera invisible, i la seva aparició mateixa abans d’hora em pot ser útil per a incitar els meus lectors a indicar-me totes les errades pel que fa als detalls particulars i socials a dins de Rússia. Vet, si tu, en comptes de plantejar-me preguntes absurdes (per les quals he hagut de saturar de lletra la meitat de la meva carta i les quals no porten a res més que a la satisfacció d’una curiositat ociosa), si tu, dic, en lloc d’això, m’haguessis enviat un recull d’observacions serioses sobre l’obra, fetes tant per tu mateix com per altres persones intel·ligents ocupades, com és el teu cas, en qüestions de la vida pràctica i material, i hi haguessis afegit un enfilall d’anècdotes i casos esdevinguts per la vostra contrada o per la província com a corroboració o refutació de tot el que exposo en el meu llibre (i que consti que cada pàgina conté desenes de qüestions susceptibles de ser revisades), en aquest cas hauries fet tu una bona acció i jo t’hi hauria donat, per això, les meves sinceres gràcies. ¡Com per tal cosa s’hauria eixamplat la meva visió! ¡Quant d’aire fresc hauria entrat en el meu cap! ¡I com de reeixida hauria resultat la meva empresa! Tanmateix, allò que jo demano ningú no ho duu a terme; les meves peticions ningú no les considera importants, i tothom respecta només les seves. Algú fins i tot exigeix de mi sinceritat i transparència, sense saber ell mateix què està demanant. ¿I què és això d’aquesta curiositat vana de voler saber per endavant, i aquesta absurda cuita que no porta enlloc? Una cuita de la qual tu mateix ja comences a infectar-te, segons he observat. Observa com en la natura tot s’esdevé per ordre i sàviament; observa per quina harmònica llei i amb quant de reeiximent tot surt una cosa d’una altra. Només nosaltres, tan sols Déu sap per què, ens precipitem. Tot va massa de pressa. Tot, emportat per una febre. ¿Has ponderat tu correctament les teves paraules? «Necessàriament cal que el segon tom aparegui ara mateix», dius. ¿Per a què? ¿Per quin motiu m’hauria de precipitar amb el segon tom d’una manera tan ximple com ho vaig fer amb el primer? ¿Només perquè ha restat un disgust general contra mi? ¿Per ventura he perdut jo el cap? Aquest disgust a mi m’és necessari; en el disgust, algú em dirà encara que sigui alguna cosa. ¿I d’on has tret tu la conclusió que cal un segon tom justament ara? ¿És que has entrat tu en el meu cap? ¿Has sentit l’essència del segon tom? Segons tu, és necessari ara; jo opino, però, que no ha de sortir abans de dos o tres anys, i, a més, prenent en consideració la marxa de les circumstàncies i del temps. ¿Qui de nosaltres té raó? ¿Aquell en el cap del qual ja hi ha el segon tom, o aquell que ni tan sols sap el que s’hi tractarà? ¡Quina estranya moda s’ha posat ara a la Rus! Un jeu de costat havent per mandra deixat de fer el seu deure i ordenant a un altre que s’afanyi, com si aquell altre pogués actuar amb totes les seves forces per l’alegria que té de veure el primer ajagut de costat. Veuen només que algú s’ocupa seriosament amb algun assumpte i ja l’acuiten per totes bandes, i després el renyen si ho fa malament, dient-li: «¿Per què et vas precipitar?» ~ Però ja acabo el sermó. He donat resposta a la teva pregunta intel·ligent i fins i tot t’he dit el que no havia explicat fins ara a ningú. Després d’aquesta confessió, però, no pensis que jo mateix soc un monstre com els meus personatges. No, no m’assemblo a ells. Jo estimo el bé, el cerco i cremo per ell. No m’agraden les meves baixeses i no els dono la mà, com fan els meus personatges. Odio aquelles vileses meves que m’aparten del bé. Lluito i continuaré lluitant contra elles, i les expulsaré; en això m’ajudarà Déu. I aquesta ximpleria que han escampat els mundans set-ciències quan diuen que la persona només pot educar-se mentre és a l’escola i que després els defectes ja no es poden corregir, és una idea ridícula que es pot formar tan sols a dins d’un magí afectat per l’estupidesa del món. De molts defectes m’he alliberat jo havent-los transmès als meus personatges, me n’he rigut en veure-los en ells i he aconseguit que altres també se n’hagin rigut. He trencat amb moltes coses, havent-me desproveït de la màscara de cavaller i de l’aspecte de retrat pictòric, sota les quals andròmines qualsevol vilesa nostra passeja a cavall amb el coll de l’abric aixecat; he posat la baixesa que no es veu al costat de la que és vista per tothom. I quan em confio en confessió davant d’Aquell que m’ha ordenat ser al segle i netejar-me dels defectes, veig en mi moltes imperfeccions; però ja no són les de l’any passat: la força divina m’ha ajudat a traure’ls fora. A tu t’aconsello que no deixis passar aquests mots. En acabar de llegir la carta, resta tot sol alguns minuts, i, havent pres distància de tot, fes un bon examen de consciència representant davant teu tota la teva vida, per tal de comprovar en la pràctica la veritat de les meves paraules. ~ Amb aquesta contesta meva trobaràs resposta a altres preguntes, si t’hi fixes bé. També et quedarà clar el motiu pel qual fins ara no he presentat al lector coses que portin consol i no he triat bones persones per a l’elenc dels meus personatges. Amb l’enginy només no els hauria inventat. Fins que tu mateix no comencis a fer una mica el mateix, fins que no aconsegueixis ser un front de coure i no conquereixis per la força un espai ferm en la teva ànima per a alguna bona qualitat, tot el que escrigui la teva ploma serà carnussa, i tan lluny com el Cel de la terra et trobaràs de la veritat. Pel que fa als malsons, tampoc jo no els he inventat. Aquests malsons els va donar la meva pròpia ànima: el que en ella hi havia, d’ella ha sortit. ~ 1843. ~ Carta IV. La segona part de “Les ànimes mortes” ha sigut cremada perquè era necessari. «...No arriba a tenir vida si abans no ha mort», diu l’apòstol(63). Cal abans morir per a ressuscitar. No ha resultat fàcil cremar un treball de cinc anys realitzat amb tan dolorosos esforços, on cada línia s’ha obtingut amb una gran agitació interior, on hi havia molt del que compon les meves millors reflexions i ha ocupat la meva ànima. Emperò tot ha sigut cremat, i, a més, en un moment en què, veient al meu davant la mort, volia jo deixar per a la posteritat alguna cosa que deixés un millor record de mi. Regracio Déu perquè m’ha donat forces per a fer això. Tan bon punt les flames es van haver menjat els darrers fulls del meu llibre, el seu contingut de sobte va ressuscitar en una forma purificada i lluminosa, semblantment al fènix que surt de les seves cendres, i llavors, tot d’una, vaig comprendre en quin desordre estava encara allò que jo considerava ben format i cossat. La publicació del segon tom en la forma en què estava hauria produït encara més perjudici que no pas benefici. Calia prendre en consideració, no el gaudi d’aquells amants de les arts i la literatura, sinó tots els lectors per als quals va ser escrita l’obra “Les ànimes mortes”. Traure alguns bells caràcters que mostren l’alta noblesa de la nostra raça no hauria servit de res. Això només hauria incitat a l’orgull va i a la jactància. Al nostre país ja ara, especialment entre la gent jove, molts comencen a jactar-se sense mesura dels mèrits russos sense pensar ni mica ni gens en com aprendre’ls i assimilar-los, volent tan sols posar-los en l’aparador i dir a Europa: «¡Mireu, alemanys, som millors que no pas vosaltres!» Aquesta jactància és la destructora de tot. Irrita els altres i resulta perniciós per al fanfarró mateix. L’acció millor es pot transformar en un femer si t’hi lloes i en fas ostentació. I passa que, al nostre país, encara no han acabat de fer el que sigui, som-hi, a jactar-nos-hi. ¡S’hi jacten per coses que encara han de venir! No; en opinió meva, és millor una tristesa temporal i un marriment de si mateix que no pas l’autosatisfacció. En el primer cas, l’home, almenys, veurà allò que el fa menyspreable, vil i fútil, i sense voler es recordarà de Déu, capaç de traure tota cosa del fons de la futilitat; en el segon cas, l’home salta de si mateix directament a mans del diable, pare de la satisfacció en un mateix, que infla l’home amb la fuliginosa autocomplaença dels propis mèrits. No; arriba un temps en què no es pot orientar cap a la perfecció ni la societat ni tan sols una generació fins que no mostris tota la profunditat de la seva baixesa; arriba un temps en què ni tan sols es pot parlar sobre allò que és correcte i elevat sense haver mostrat d’una manera clara com el jorn el camí que hi mena per a cadascú. El segon aspecte estava poc i feblement desenvolupat en aquesta part de “Les ànimes mortes”, allà on hauria d’haver estat poc menys que la qüestió cabdal. És per això que ha sigut cremat. No dictamineu sentència per a mi, ni tragueu les vostres conclusions: us equivocareu, com s’han equivocat aquells amics meus que, havent fet de mi el seu propi ideal d’escriptor d’acord amb els seus propis models mentals, començaven a exigir-me que jo respongués a aquell ideal per ells creat. Per Déu he sigut creat jo, i no m’ha amagat la meva missió. No he nascut jo per a produir una època en el camp de la literatura. El meu afer és més senzill i proper. La qüestió és aquella sobre la qual tota persona, i no tan sols jo, hauria de pensar per damunt de tot, i és: l’ànima i les coses perdurables, sòlides de la vida. I, per això, sòlida ha de ser la meva manera d’actuar, i sòlides han de ser les obres que escrigui. ¡Motius no tinc per a cuitar! ¡Que cuitin altres! He cremat quan havia de cremar, i segurament he actuat com calia, perquè sense haver resat no emprenc res. ~ Els vostres temors pel que fa a la qüestió de la meva feble salut, la qual, presumiblement, no m’hauria permès escriure la segona part, són vans. Sí, és veritat: la meva salut és molt frèvola; de vegades se’m fa tan feixuc, que sense l’ajut de Déu no ho hauria suportat. A l’amagriment de les forces s’ha afegit encara el fet que m’he tornat tan fredolic que no sé com escalfar-me. Caldria fer exercici, i, per a això, em manquen les forces. A penes una hora al dia puc fer feina, i no sempre és fresca, l’hora aquesta. ~ La meva esperança, però, no decau gens ni mica. Aquell que amb penes, feixugueses i percaços ha accelerat el desenvolupament de les meves forces i dels meus pensaments, sense les quals coses no hauria jo ni tan sols projectat el meu treball, Aquell que n’ha elaborat la meitat més gran a dins del meu cap, Ell em donarà energia per a realitzar la part que queda: posar-ho sobre paper. Decrèpita està la part material de la meva persona, però no l’espiritual. En l’esperit, al contrari, tot es fa més fort i més ferm; s’enfortirà, doncs, també el cos. Crec que, si ve el temps adient, en només unes setmanes realitzaré el que m’ha tingut ocupat cinc malaltissos anys. ~ 1846. ~ “Fragments escollits de la correspondència amb els amics”, de Nikolai Vassílievitx Gógol. Traducció: © Loïç Miquel Pérez Muñoz. ISBN: 978-84-120826-4-7. Dipòsit Legal: AB 663-2019. Data de publicació: 23 de desembre de 2019. Tots els drets reservats.
