Carta a Shtx. ~ Ensenyant els altres també tu t’ensenyes. Enmig d’aquest temps que passo de malaltia i dificultats, a les quals s’afegeixen, encara, feixucs patiments de tipus espiritual, he de mantenir una tal activitat de correspondència com fins ara no n’havia tingut mai. Com fet a posta, alhora gairebé tots aquells amb els quals sento proximitat en l’ànima han patit algun percaç o sotrac interior. Instintivament s’ha adreçat a mi tothom, demanant consell i ajut. En això només reconec l’afinitat i proximitat de les ànimes humanes entre si. Hom tan sols ha de patir una mica per a entendre tots els que pateixen i gairebé saber què has de dir a cadascun d’ells. I encara més, que la ment mateixa s’il·lumina: l’àmbit d’actuació i la situació de la gent, coses fins llavors ignotes, esdevenen conegudes, i se’t fa evident què necessita aquest, i aquell i l’altre. Darrerament he vist com rebia cartes fins i tot de gent que no coneixia gaire i els he hagut de donar unes respostes com les que jo abans no hauria sabut formar. Però direm, entre altres coses, que no és que sigui jo, de cap manera, més llest que ningú. Conec persones que són força més intel·ligents i més ben formades que no pas jo, i que podrien donar consells assats pus útils que no pas els meus; mes no s’hi dediquen, aquestes persones, a fer això, i ni tan sols saben com fer-ho. ¡Gran és Déu, que ens infon saviesa! ¿I amb què ens la infon? Doncs amb aquell mateix pesar del qual fugim i volem escondir-nos. Així és: s’ha determinat que sigui amb pesars i patiments que s’assoleixin partícules d’una saviesa que no es troba en els llibres. Emperò, aquell que n’ha obtingut, d’aquestes partícules, no té dret a amagar-les als altres. No és patrimoni teu, sinó de Déu. Ha estat Ell qui l’ha elaborat en tu. Tots els dons de Déu ens han estat atorgats per tal que, amb ells, fem servei als nostres germans. Ha ordenat Ell que a cada moment ens ensenyem els uns als altres. Així, doncs, no t’aturis, ensenya i dona consells. Però si vols que això alhora t’aporti un benefici per a tu mateix, fes com jo m’he proposat fer a partir d’ara: qualsevol consell i instrucció que hagis de donar encara que sigui fins i tot a una persona que es trobi en el nivell més baix d’educació, amb la qual no tinguis res en comú, adreça-t’ho alhora a tu mateix, i allò que aconsellis a un altre posa-t’ho com a consell per a tu; igualment, el retret que puguis fer a un altre, fes-te’l a tu mateix. Creu-me, tot et vindrà bé, i ni tan sols sé si hi ha algun retret que hom no es pogués fer a si mateix, havent-se només examinat un moment amb atenció. Amb una arma de doble tall has d’atacar. Fins i tot si t’enfades amb algú, enfada’t a l’encop amb tu mateix, també, encara que sigui pel fet que t’hi has enfadat, amb l’altre. Necessàriament fes-ho, això. En cap cas no apartis la mirada de tu mateix. Tingues per objecte, abans que els altres, la teva pròpia persona. Siguis egoista en aquest cas. L’egoisme també pot no ser un atribut dolent; la gent li dona aquest sentit odiós, però en la base de l’egoisme hi ha una veritat, en relació amb això que hem explicat sobre els consells i els sermons. Preocupa’t abans per tu mateix i després pels altres; purifica abans la teva ànima, i després esforça’t per tal que l’ànima dels altres es purifiqui també. ~ 1846. ~ “Fragments escollits de la correspondència amb els amics”, de Nikolai Vassílievitx Gógol. Traducció: © Loïç Miquel Pérez Muñoz. ISBN: 978-84-120826-4-7. Dipòsit Legal: AB 663-2019. Data de publicació: 23 de desembre de 2019. Tots els drets reservats.
“Fragments escollits de la correspondència amb els amics”, de N. V. Gógol. XVI. Consells.
