Dues cartes a N. M. Ia. ~ I. El teu poema “Terratrèmol” m’ha entusiasmat. Jukóvskiй també n’ha quedat extasiat. En opinió seva, aquest, no tan sols és el teu millor poema, sinó el millor de tots els poemes russos publicats fins ara. Prendre un esdeveniment del passat per a usar-lo en referència al present, vet quina pensada tan bona i interessant. I l’aplicació al poeta que conclou l’oda és tal que pot qualsevol de nosaltres, sigui quin sigui el seu camp d’acció, aplicar-s’ho a si mateix en aquest any malastruc de terratrèmol mundial, quan tot s’ha enterbolit pel terror al futur. ¡Amic! S’obri davant teu una font que porta aigua de vida. En paraules teves al poeta: «I porta a la tremolosa gent / oracions des de l’altura de la muntanya», s’amaga una referència a tu mateix. El secret de la teva musa s’obre a tu. El temps actual és justament el millor moment per al poeta líric. Amb la sàtira no faràs res; amb una senzilla descripció de la realitat mirada amb els ulls d’una persona mundana no deixondiràs ningú: s’ha adormit el nostre segle amb un son de gegants. No; cerca-ho en un esdeveniment del passat semblant a la situació actual, fes que surti a la llum i colpeix-lo a la vista de tothom, com va ser ell colpit per la ira de Déu en el seu temps; castiga en el passat el present i redoblada força adquirirà la teva paraula: més viu amb això apareixerà el passat i el present cridarà horroritzat. Obri l’Antic Testament: hi trobaràs, en ell, tots i cadascun dels esdeveniments actuals. Amb tanta claredat com la del dia veuràs de quina manera davant de Déu el passat es va fer culpable. Tan evident s’hi representa el Terrible Judici de Déu que es va dur a terme sobre el pecador passat, que el present es despertarà. Tens tu per a tal cosa eines i mitjans: força hi ha en el teu vers, una força que tant retrau com aixeca. Ambdues coses són ara necessàries. Cal a uns fer retrets; a altres, aixecar-los. Aixecar aquells que s’han esfondrat a causa de tants terrors i abusos com els envolten; fer retrets a aquells que, en els sagrats moments d’ira divina i patiments per tot arreu gosen lliurar-se al tumult de carreres de tot tipus i ignominioses celebracions. Necessari és que els teus versos quedin a la vista de tothom, com les lletres traçades en l’aire que van aparèixer en el festí de Baltasar(52), les quals van provocar el terror abans i tot que fos comprès llur significat. I si vols resultar més clar encara per a tots, proveeix-te de l’esperit bíblic i amb ell, com amb una torxa, baixa a les profunditats de l’antigor russa per a, en ella, colpejar la infàmia del nostre temps; més a fons aprofundiràs en nosaltres abans que la nostra ignomínia sigui més gran. No resultarà mollenc el teu vers, no pateixis; la vellúria dels temps antics et donarà colors i ja per ella mateixa t’inspirarà. Amb tanta vivesa es belluga ella en les nostres cròniques. ~ Fa uns jorns va arribar a mi un llibre: “Les sortides dels tsars”(53). Semblava que seria avorridot, però també en ell ja només les paraules i denominacions dels abillaments reials, teles i pedres precioses són realment tresors per al poeta. És sorprenent la riquesa de la nostra llengua: tot mot és ja un regal; tot és petit i preciós com les perles d’un collar, i, la veritat, qualsevol nom és ja més preciós que la cosa mateixa que designa. Només que guarneixis amb tals mots el teu vers, transportaràs del tot el lector al passat. Després de llegir les pàgines d’aquest llibre, completament vaig veure jo un tsar d’antany, dels temps remots, anant a oir les vespres abillat amb les seves antigues draperies reials. ~ 1844. ~ II. T’escric sota la influència d’aquell mateix poema teu “Terratrèmol”. ¡Per Déu, no abandonis el que has començat! Concentra’t en la relectura de la Bíblia, proveeix-te de coneixements sobre l’antigor russa i, a la llum d’això, mira el temps present. Hi ha força, força temes per a tu, i serà culpa teva si no els veus. No en va Jukóvskiй fins ara ha dit de la teva poesia que és un èxtasi no dirigit enlloc. És una llàstima malbaratar la força lírica en forma de dispars de fogueig a l’aire, quan ha estat donada a tu per a trencar pedres i tombar penyals. Mira al teu voltant: tota cosa és ara tema per al poeta líric; tota persona exigeix una crida lírica a ella; cap a on sigui que giris la mirada, veuràs que cal o bé fer retrets, o bé animar algú. ~ Abans de res, amb un contundent retret líric carrega contra els homes intel·ligents però tristos. Produiràs en ells una forta impressió si els mostres la qüestió en la seva forma real, a saber: que la persona que es lliura a l’abatiment és una andròmina en tots els sentits, siguin quins siguin els motius que l’han portat a una tal aflicció, perquè Déu maleeix l’aflicció. El vertader home rus, el portaràs a plantar cara fins i tot a l’abatiment, l’aixecaràs per damunt del temor i de les vicissituds de la vida, com vas aixecar el poeta en el teu “Terratrèmol”. ~ Fes una crida, en forma d’invocació lírica, a aquella persona meravellosa que dorm, però. Tira-li des de la riba una post i crida-li a plena veu que ha de salvar la seva pobra ànima: ja es troba ell lluny de la riba, ja se l’emporten lluny enllà la seva (insignificant) bona posició en el món, els banquets, les cames de les ballarines, l’ensonyament diari. Sense adonar-se, vestit amb carn, ha esdevingut carn tot ell, gairebé ja sense ànima. Tira-li un bramul i mostra-li la bruixa de la vellesa que es dirigeix cap a ell, una vellesa feta de ferro fred; pitjor que això: al costat d’ella, el ferro és un cor tendre. Ella no et tornarà ni un bocí minúscul de sentiment. ¡Oh, si tu poguessis dir-li el que ha de dir el meu Pliushkin(54) si arribo jo a escriure el tercer llibre de “Les ànimes mortes”! ~ Amb un irat ditirambe carrega contra el nou concussionari dels nostres temps i el seu maleït lucre, i la depravada muller seva, que amb la coqueteria i els vestidets que porta al damunt aboca a la perdició tant ella mateixa com el seu marit, i l’infame marxapeu de la rica casa llur, i l’aire corromput que allà respiren, per tal que tothom a la carrera i sense mirar enrere fugi d’ells com de la pesta. Amb l’himne solemne de l’empleat inadvertit, magnifica aquells que, en honor de l’alta raça russa, es troben entre els majors prenedors de suborns i, tot i això, no prenen res, mentre tots al seu voltant sí prenen. Magnifica’l ell, la seva família i la seva noble dona, la qual ha preferit portar una còfia passada de moda i ser objecte de les burles dels altres que no pas permetre al seu marit que faci quelcom injust i vil. Exposa la bella pobresa d’ells de tal faisó que, com un santuari, brilli als ulls de tothom i cadascú vulgui ser ell mateix pobre. ~ Amb un himne acotia aquell homenot que pot només eixir de la terra russa, el qual de patac es deixondeix d’un vergonyós son i tot d’una esdevé un altre, davant de tots escup a la seva roïndat i als seus vicis podrits i es transforma en el primer defensor del bé. Mostra com es duu a terme aquesta acció gegantesca en l’ànima realment russa; emperò mostra-ho de tal manera que en cadascú comenci a agitar-se aquesta natura russa i tothom, incloent-hi les capes més baixes i incultes, exclami: «¡Ai, valent!», amb el sentiment que per a si mateix també això és possible. ~ A gavadals n’hi ha, de temes, per al poeta líric: no els posaries tots en un llibre, no els escriuries tots. Cap sentiment vertaderament rus no troba la seva veu, i no hi ha ningú a qui provocar-lo. Dorm la nostra audàcia, dorm la determinació i el coratge per a emprendre qualsevol cosa, dorm la nostra fermesa i la nostra força, dorm la nostra ment entre tanta tovor i femenívola vida mundana, la qual han introduït al nostre país les absurdes i vanes novetats sota el nom de la il·lustració. ¡Allibera els teus ulls de l’ensonyament i desensopeix els altres també! De genolls davant de Déu demana-li còlera i amor: còlera contra tot allò que fa que l’home es perdi; amor per l’ànima d’aquells que per totes bandes reben empentes vers la perdició i ells mateixos s’hi aboquen. Trobaràs els mots, les expressions, flames i no paraules sortiran volant de tu com dels antics profetes, només que, semblantment a ells, facis aquesta qüestió un assumpte teu essencial i cabdal, només que, semblantment a ells, et tiris cendra al cap, t’esquincis les vestidures i amb un sanglot demanis a Déu que et doni força per a això, i tant estimaràs la salvació de la teva terra com van estimar ells la salvació de llur poble elegit. ~ 1844. ~ “Fragments escollits de la correspondència amb els amics”, de Nikolai Vassílievitx Gógol. Traducció: © Loïç Miquel Pérez Muñoz. ISBN: 978-84-120826-4-7. Dipòsit Legal: AB 663-2019. Data de publicació: 23 de desembre de 2019. Tots els drets reservats.
