Carta al comte A. P. T... ~ Força superficial(43) resulteu, i és de fa poc que us heu instal·lat en aquesta superficialitat. Ha sigut així perquè, en arribar al punt de l’estat espiritual en el qual vós us trobeu, qualsevol persona no pot no esdevenir sectària. Només penseu en la salvació del vostre esperit, i, no trobant encara exactament el camí que us està designat per a assolir-la, considereu que tot el que hi ha en el món són seduccions i obstacles per a la salvació. No és el monjo tan sever com vós ho sou. Així, els vostres atacs contra el teatre són, no tan sols sectaris, ans també injustos. Us baseu en el fet que alguns religiosos per vós coneguts estan en contra del teatre. Tenen ells raó, però no vós. Millor, examineu si estan en contra del teatre o de la forma en què aquest es presenta actualment. En els primers segles d’establiment del cristianisme, l’Església es va posar en contra del teatre perquè aquest va esdevenir l’últim refugi del paganisme que havia estat foragitat d’arreu i el cau de les seves innombrables bacanals. Vet per què amb tant d’ímpetu carregava contra ell Crisòstom(44). Els temps, però, han canviat. El món sencer s’ha purificat de nou amb generacions de pobles europeus novells la formació dels quals ja va començar dins del cristianisme, i llavors els sants mateixos van ser els primers en introduir el teatre: les institucions religioses van posar en marxa una activitat teatral. El nostre Dimítrill de Rostov(45), justament considerat un dels Sants Pares de l’Església, va compondre algunes obres per a ser representades amb actors. En conseqüència, no és culpable el teatre. Tot pot ser desfigurat i a tota cosa pot ser-li donat un sentit dolent; prou capaç que n’és, d’això, l’home. De les coses, però, cal mirar les bases, allò que han de ser, i no jutjar-les per la caricatura que li han fet. El teatre no és, de cap manera, una ximpleria, ni una absurditat si prens en consideració que en ell es poden aplegar alhora una multitud de cinc o sis mil persones, i que aquesta multitud, ben diversa si s’agafa per separat cada individu, pot clamar amb un únic clamor, plorar amb les mateixes llàgrimes, i riure amb una riallada general. És una càtedra des de la qual es pot dir al món moltes coses bones. Separeu només el que pròpiament s’anomena ‹alt teatre› dels vodevils, melodrames, ballets i aquells magnífics espectacles oripellats tan vistosos que serveixen només per a la depravació del gust o del cor, i llavors estareu veient el teatre realment. ~ El teatre en el qual són representades l’alta tragèdia i l’alta comèdia ha de ser completament independent de tot. Resulta estrany unir Shakespeare amb ballarins, o amb ballarins que porten pantalons de pell ajustats. ¿Quina relació tenen? Els peus tenen el seu lloc; el cap, el seu. En alguns llocs d’Europa això ho han entès: el teatre de les altes representacions dramàtiques està separat i només ell gaudeix de suport dels governs. Però això ho han entès pel que fa a allò extern. Calia pensar seriosament com representar les millors obres dels escriptors dramàtics de tal manera que el públic s’hi interessés i parés esment, i s’hauria descobert així la beneficiosa influència moral que es desprén de tots els grans escriptors. Shakespeare, Sheridan, Molière, Goethe, Schiller, Beaumarchais, fins i tot Lessing, Regnard(46) i molts altres escriptors de segona fila del segle passat no van escriure res que apartés del respecte per les coses elevades; ni tan sols es van fer ressò del que bullia i bombollejava en mans dels escriptors fanàtics de l’època que s’ocupaven amb qüestions polítiques i escampaven la irreverència per les coses sagrades. En ells, si es troben burles, van aquestes adreçades a la hipocresia, a la injúria, a la interpretació desviada del que és correcte, i mai no al que conforma l’arrel dels valors humans; ben al contrari, el sentit del bé es sent perfectament fins i tot allà on hi ha esquitxadissa d’epigrames. Una repetició continuada de les altes obres dramàtiques, és a dir, d’aquelles peces realment clàssiques, on es para esment a la natura i a l’ànima de l’home, necessàriament començaria a enfortir la societat amb regles més inamovibles, faria que els caràcters s’assolessin i prenguessin major cos sense que hom se n’adonés; en canvi, aquesta invasió de peces lleugeres i buides, començant pels vodevils i pels drames escrits de qualsevol manera, i acabant pels fastuosos ballets i fins i tot les òperes, tot això la societat ho tira, ho dissemina en va, i amb això esdevé lleugera i voluble. Distret per milions d’objectes brillants que dispersen l’atenció cap a totes bandes, el món no té forces de trobar-se directament amb Crist. Les celestials veritats del cristianisme li queden força lluny. S’espanta d’elles com d’un fosc monestir, si no és que li poses per baix uns graons invisibles cap al cristianisme, si no és que el portes a un lloc elevat des del qual pugui veure tota la inabastable amplitud de mirada del cristianisme i pugui comprendre el que abans li resultava del tot incomprensible. Enmig del món hi ha moltes coses que poden fer la funció de graó invisible al cristianisme per a aquelles persones que se n’hagin apartat; entre aquestes coses, hi ha també el teatre, si és situat aquest en l’alt lloc que li pertoca. Cal portar a escena amb tota la seva esplendor totes les obres dramàtiques més perfectes de tots els temps i de tots els pobles. Han de ser representades més sovint, tan sovint com sigui possible repetint sense interrupció la mateixa obra. I això és possible. Totes les obres es poden fer un altre cop fresques, noves, interessants per a tothom des del més petit fins al més gran, només que sàpigues posar-les com cal en escena. És una ximpleria això que es diu sobre el fet que han esdevingut velles i el públic ha perdut el gust per elles. El públic no té caprici propi; anirà a on el portin. Si aquells mateixos literàtastres no l’haguessin aviciat als seus putrefactes melodrames, no hi hauria pres el gust, per ells, i ara no els demanaria. Agafeu la peça més representada i arrangeu-la com cal: en massa acudirà el públic. Una novetat li serà Molière, Shakespeare esdevindrà més atractiu que el vodevil més actual. Cal, però, que la posada en escena sigui feta realment i completament de manera artística, que l’encàrrec no sigui fet a ningú més que al primer i millor actor-artista que es trobi en la ‹troupe›. I no s’hi ha de ficar allà al costat cap funcionari-secretari fent de paparra; que sigui l’artista qui ho disposi tot. Fins i tot cal preocupar-se especialment per tal que tota la responsabilitat recaigui només sobre ell. Públicament, davant dels ulls de tothom, ha d’atrevir-se a representar ell mateix, un darrere d’un altre, tots els rols secundaris, per tal de deixar models vius per als comicastres que aprenen els seus papers seguint models morts que han arribat a ells a través d’alguna fosca tradició, els quals s’han format d’una manera molt llibresca i no tenen cap interès vertader pel que han de representar. Només la interpretació dels rols secundaris per part de l’actor primer pot atraure el públic i fer que hi vagi a veure vint vegades seguides la mateixa peça. ¿Per a qui pot no ser interessant veure com Shtxepkin(47) o Karatuiguin(48) comencen a interpretar aquells papers que mai fins ara no han interpretat? Després, quan l’artista hagi fet tots els papers i torni al seu anterior, adquirirà una mirada encara més plena, pel que fa tant al seu propi rol com a l’obra en el seu conjunt; i aquesta, amb la completesa quant a la interpretació, despertarà en els espectadors un interès encara més fort, ¡cosa encara mai no escoltada! No hi ha res per damunt d’aquella agitació que produeix en l’home el complet acord de totes les parts entre si que fins ara només ha pogut escoltar ell en una orquestra musical i que té capacitat per a fer que l’obra dramàtica pugui ser donada moltes més vegades seguides que no pas l’òpera musical més estimada. Es digui el que es digui, els sons de l’ànima i del cor expressats per mitjà de la paraula són molt més diversos que no pas els sons musicals. Emperò repeteixo que això és possible tan sols en cas que tot plegat sigui fet realment com cal, i que la completa responsabilitat de tot, pel que fa al repertori, recaigui sobre l’actor principal; és a dir, la tragèdia serà dirigida pel primer actor tràgic, i la comèdia pel primer actor còmic, quan siguin ells exclusivament mestres d’aquest afer. Dic ‹exclusivament› perquè sé que en qualsevol assumpte hi ha molts afeccionats a manifassejar. Només que aparegui un càrrec i, amb ell, qualque benefici pecuniari, de seguida s’hi aferrarà pel costat un secretari. ¿D’on apareixerà?, només Déu ho sap; és com si es materialitzés de l’aire. A l’instant demostrarà la seva exigència clarament com dos i dos fan quatre. Al principi paperejarà només pel que fa a les qüestions econòmiques, després de mica en mica començarà a ficar-se per tot, i al final la cosa se n’anirà de les mans. Els secretaris aquests, com arnes invisibles, han corcat tots els càrrecs, han tret del seu lloc i barrejat les relacions dels subordinats amb els seus superiors, i les dels superiors amb els subordinats. Vós i jo no fa gaire vam enraonar sobre tots els càrrecs existents en el nostre regne. Examinant cadascun dins dels seus límits legítims, vam trobar que són exactament el que havien de ser. Tots, des del primer fins a l’últim, estan com per a nosaltres creats des de dalt amb la finalitat de donar resposta a totes les exigències de la nostra existència civil, i no per a que cadascun d’ells es posi a competir amb els altres per a veure qui amplia més els límits del seu càrrec o fins i tot se n’hi surt totalment. Qualsevol, àdhuc l’home intel·ligent i honrat, s’ha esforçat per tal d’augmentar el seu poder i quedar encara que sigui una mica per damunt del seu lloc, suposant que amb això justament ennoblirà tant el seu càrrec com ell mateix. En aquella ocasió vam examinar tots els funcionaris de dalt a baix, però vam oblidar els secretaris, i són aquests precisament els que més punyen de tots per tal de sortir dels límits del seu càrrec. Allà on el secretari ha estat posat només en qualitat d’escrivent, ja vol ell fer d’intermediari entre el superior i els subordinats. Allà on ha estat posat realment com a enllaç necessari entre els de dalt i els de baix, ja comença ell a manifassejar: s’atorga aires de patró davant dels subordinats, es munta un rebedor i et fa esperar allà hores senceres... En resum: en comptes de facilitar l’accés del subordinat al superior, no fa més que complicar-lo. I tot això de vegades no es fa amb cap propòsit altre que projectar amunt el seu càrrec de secretari. Fins i tot coneixia jo alguns homes que no tenien res ni de dolents ni de ximples els quals van actuar amb els subordinats del seu superior de tal manera, davant dels meus ulls mateix, que em vaig envermellir per ells. El meu Khlestakov(49) no era res en aquell moment al davant llur. Tot això, és clar, no mereixeria atenció si no fos que d’ací vénen moltes tristes conseqüències. No pocs senyors realment competents i necessaris han abandonat el servei únicament per l’actuació dels seus secretaris, que han reclamat envers si el mateix respecte que ells mateixos havien de mostrar als seus superiors, i per la inoperància d’aquells que es venjaven amb calúmnies i males opinions sobre ells; dit breument: amb totes aquelles infàmies de les quals és capaç només un home vil. És clar que, pel que fa a les arts de tota sort, la direcció va a càrrec o bé d’un comitè o bé d’un superior que se n’ocupa directament, i no queda lloc per a la mediació d’un secretari-intermediari. En tal cas, és utilitzat aquest només per a anotar el que altres determinen o per a portar els comptes. De vegades, però, també allà s’esdevé que, a causa de la mandra dels membres del comitè o d’algun altre, de mica en mica el secretari va ficant-se per tot i resulta que acaba sent, no ja intermediari, sinó director artístic. I aleshores pot passar de tot: que el pastisser es posi a donar adob a les botes, i que el sabater acabi fent pastissos. Surt una instrucció per a un artista redactada per algú que no té cap noció d’art, i apareix així una nota que ningú ni tan sols entén. Sovint la gent es sorprèn del fet que algú que ha sigut sempre intel·ligent pugui fer un mal paper; però no n’és ell culpable, d’això. La cosa surt del racó més inesperat, i ja ho diu la dita: «Escriu l’escrivent, mes no ho entén la gent.» ~ El que cal és que, en els assumptes de l’art que sigui, l’execució recaigui plenament en mans del seu principal artista, i no pas en les d’algun funcionari paparra que s’agafi allà de costat; aquest ha de limitar-se a fer funcions de comptabilitat i a redactar el que sigui necessari. Tan sols l’artista mateix pot ser mestre del seu ofici i atendre completament les necessitats de cada moment, i ningú més. Només l’actor-artista de primera classe pot fer una bona tria d’obres, sotmetre-les a una acurada selecció; només ell sap el secret de com fer els assajos, només ell entén com són d’importants les lectures prèvies dels rols i els assajos generals d’una obra. Ell fins i tot sap que no ha de permetre a un actor que assagi el seu paper en solitari a casa seva; ho farà de tal manera que tots assajaran conjuntament. Així, el rol entra per si mateix en el cap de cadascú durant els assajos, de tal manera que cada actor, envoltat allà mateix pels factors ambientals, sense esforç, pel contacte només amb ells, pren el to del seu paper. Llavors, fins i tot el mal actor, sense adonar-se’n, es contagia de les bones qualitats dels bons. Mentre els actors aprenen de cor els seus papers, poden prendre molt del millor d’ells. Així, qualsevol, sense saber ell mateix de quina manera, fa còpia de versemblança i naturalitat tant en les paraules com en els gestos. El to de la pregunta dona el to a la resposta. Si arrogant fas la pregunta, arrogant obtindràs la resposta; si senzilla, igualment senzilla la rebràs. Fins i tot la persona més senzilla és capaç de respondre amb tacte. Emperò si l’actor ha aprés el seu paper tot sol a casa seva, d’ell s’obtindrà una resposta inflada, memoritzada mecànicament, i així restarà en ell per a sempre: ja no es podrà corregir de cap manera. Aleshores, ni una paraula manllevarà ell del millor actor; res no li dirà tot el conjunt de circumstàncies i caracteritzacions que envolten el seu rol, i l’obra sencera li resultarà freda i distant. Com un mort es mourà entre morts. Tan sols un vertader actor-artista pot sentir la vida que es clou en una obra i fer de tal manera que aquesta vida prengui cos i resulti visible per a tots els actors; tan sols ell pot sentir la correcta tècnica de l’assaig: com dur-lo a terme, quan aturar-lo i quan n’hi ha suficient per a permetre que l’obra sigui representada davant del públic amb completa perfecció. Aprèn només a incitar l’actor-artista a fer això i a prendre-ho com a cosa pròpia i particular, demostra-li que és el seu deure i que l’honor del seu art li ho exigeix, i ho durà a terme perquè estima el seu art. Fins i tot farà més i curarà que l’últim dels actors faci una bona interpretació; exigirà una perfecta execució de tot plegat, com si es tractés del seu propi paper. No permetrà que entri en escena cap obra insignificant o de baixa estopa, tal com sí faria algun funcionari preocupat només per l’engreixament de la caixa; i l’actor-artista no ho permetrà perquè el seu sentit estètic interior ho rebutjarà. I, en cas que li passi pel cap constrènyer o forçar d’alguna manera els actors a ell confiats, tal com fan els funcionaris, la seva reputació no li permetrà fer-ho. El funcionari-secretari gosarà fer la seva vilesa en el convenciment que, per més bergant que sigui, ningú no ho sabrà perquè ell mateix és un minúscul gra de sorra. Ara bé, que faci alguna cosa incorrecta Shtxepkin o Karatuiguin, i tota la ciutat n’anirà plena, de gent que parlarà sobre això. Vet per què és especialment important que, en qualsevol afer, la gran responsabilitat recaigui sobre una persona que sigui ja coneguda per la societat, des del primer fins a l’últim. Finalment, vivint tot ell en el seu art, el qual ja ha esdevingut per a ell una vida elevada, de la netedat de la qual té cura com de la d’un santuari, l’artista-actor no permetrà mai que el teatre esdevingui un predicador de la depravació. ~ Així, no és el teatre culpable. Traieu del teatre tota l’escòria que l’ofega, i després examineu i jutgeu què és aquest art. He parlat ací sobre el teatre, no perquè volgués dissertar particularment sobre ell, sinó perquè tot això es pot aplicar a gairebé qualsevol camp. Moltes matèries hi ha que horroritzen pel fet que hom n’ha deformat el sentit que tenen; i, com que en general en el món hi ha molts partidaris d’actuar a rampellades, segons la dita: «Enfada’t amb els polls i tira l’abric al foc»(50), per això se’n va en orris molt del que podria resultar profitós. La gent que només té en compte un aspecte de les coses, i amb ells els fanàtics, són una pesta per a la societat. Desgraciat aquell lloc o regne on el poder caigui en mans d’una tal gent. No tenen aquests humilitat cristiana ni dubtes de si mateixos; estan convençuts que tot el món diu mentides i només ells diuen la veritat. ¡Amic meu! Examineu-vos amb major atenció. Ara vós us trobeu en aquest perillós estat. Ja està bé que no ocupeu cap càrrec i que cap administració no hagi estat a vós confiada; altrament, vós, que sou, tal com jo ho concebo, la persona pus capacitada per als càrrecs més feixucs i complexos, podríeu produir més mal i més desordres que no pas l’incompetent major d’entre tots els incompetents. Guardeu-vos també en els vostres dictàmens sobre tot. No sigueu semblant a aquells santons hipòcrites que desitjarien destruir a l’encop tot el que hi ha en el món veient per tot arreu l’obra només del diable. Llur destí és caure en les errades més grolleres. Quelcom paregut va passar no fa gaire en el camp literari. Alguns van començar a publicar que Pushkin era deista i no pas cristià; com si ells mateixos haguessin fet sojorn en l’ànima del poeta; com si Pushkin hagués estat necessàriament obligat a expressar en els seus versos els alts dogmes cristians, els quals el més alt jerarca de l’Església tracta amb un gran temor i no sense haver-se preparat abans per mitjà de la més profunda santedat de vida. Segons ells, hauria calgut agafar tot el més elevat del cristianisme i vestir-ho amb la rima per a fer així una mena de joguines poètiques. Pushkin va actuar amb molt de seny: no va gosar posar en vers res que no hagués penetrat encara totalment la seva ànima sencera. Va preferir resultar un graó immaterial cap a les altures per a tots aquells que s’han apartat massa de Crist, i no acabar d’apartar-los definitivament del cristianisme amb uns poemes mancats d’ànima com els que escriuen aquells que es presenten com a cristians. Ni tan sols puc capir com va concebre un crític el que va publicar, a la vista de tothom. ¡Acusar Pushkin dient que els seus poemes servien per a depravar la societat! ¿És que no sabia el crític que hom ha ordenat a la censura mateixa que, quan el sentit d’alguna composició no resulti del tot clar, aquesta ha de ser interpretada de la manera més directa i avantatjosa per a l’autor, i no subtilitzant excessivament en detriment d’ell? Si això s’ha posat així en la llei per a la censura, que muda és i mancada de parla, que no té possibilitat de justificar-se davant del públic, ¿quantes vegades més hauria de complir això la crítica, que pot explicar-se i justificar-se per qualsevol petita acció? Acusar públicament un home de no ser cristià i àdhuc de ser contrari a Crist, basant-se en algunes imperfeccions de la seva ànima i en el fet que es va apassionar pel món com qualsevol de nosaltres s’apassiona, ¿és que per ventura cosa cristiana és aquesta? ¿I qui de nosaltres, llavors, seria cristià? Igualment podria jo acusar el crític mateix de no ser cristià. El que puc dir és que un cristià no tindrà tanta seguretat en el seu propi intel·lecte quan es tracta de decidir una cosa tan complexa que només Déu la coneix. La nostra ment s’il·lumina completament i pot contemplar per tots els costats un objecte només a causa de la santedat de la nostra vida; i dic jo que no sembla que la vida d’aquell crític sigui encara tan santa. Abans d’acusar algú de cometre aquest greu crim que és no reconèixer Déu en la forma en què el seu mateix fill, havent baixat a la terra, ens va ordenar reconèixer-lo, un cristià de debò s’ho pensa dues vegades, perquè es tracta d’una cosa terrible. Dirà també això: en la poesia hi ha molt de misteri encara; de fet, tota la poesia és misteri; difícil és pronunciar un veredicte sobre una persona senzilla; jutjar de manera definitiva i completa un poeta pot tan sols aquell que ha aconseguit fer seva l’essència poètica i ell mateix és ja gairebé un poeta igual a ell. Això és així també fins i tot en el cas de l’ofici més senzill: qualsevol pot formar-se alguna opinió, però jutjar completament pot només el que és mestre d’aquell ofici. En resum: un cristià mostrarà per damunt de tot humilitat, la seva primera bandera, per la qual es pot dir que, en efecte, és un cristià. En comptes de parlar sobre aquells fragments de Pushkin el sentit dels quals encara és fosc i poden ser interpretats de dues maneres, el cristià parlarà sobre el que està clar, sobre el que va ser per ell pronunciat en l’estiu de l’homenia del seu intel·lecte i no pas en la seva joventut apassionada. Citarà els seus magnífics versos al pastor de l’Església, on Pushkin, referint-se a si mateix, diu que fins i tot en els anys en què es va enlluernar amb la vanitat i les seduccions del món, va quedar colpit en contemplar un servidor de Crist: «Però llavors de la murriesca corda / vaig interrompre el so un moment / quan la teva imponent veu / de sobte em va sorprendre. / Vaig deixar caure dolls d’inesperades llàgrimes / i per a les ferides de la meva consciència / dels teus mots balsàmics / l’oli(51) pur consolatiu va ser. / I ara des de l’altura espiritual / tu m’allargues la mà / i amb amorosa i dòcil força / els tumultuosos somnis pacifiques. / Purificada l’ànima amb el teu foc / rebutja la pols de les vanitats terrenals, / i mut resta escoltant l’arpa del serafí / el poeta, ple de temor de Déu.» ¡Vet ací a quin poema de Pushkin es refereix el cristianíssim crític! Al cap i a la fi, la seva crítica tindrà sentit i produirà un bé: encara més fermament reforçarà el tema, demostrant que fins i tot aquell home que va considerar totes les diverses creences i qüestions del seu temps, tan embrollades, que tant ens han allunyat de Crist, fins i tot aquell home, dic, en els millors i més brillants moments de la seva clarividència poètica, va per damunt de tot confessar l’altesa cristiana. Ara, però, ¿quin sentit té la crítica?, pregunto jo. ¿Què de bo es pot traure d’esvalotar la gent sembrant en ella el dubte i la sospita envers Pushkin? ¡Quina absurditat, presentar l’home pus intel·ligent del seu temps com a apòstata! ¡L’home que mira tota una generació d’intel·lectuals com a guia i adalil, comparativament per davant d’altres! Ja hauria anat bé si el crític hagués estat mancat de talent i no hagués pogut posar en marxa tal mentida; i que Pushkin mateix hagués deixat en els seus versos alguna refutació a això. No ha estat així, ¿i quina altra cosa, a més de l’acusació de descreença, hauria pogut escampar ell? ¡Vet el que es pot fer quan hom està instal·lat en el sectarisme! Amic meu, que us guardi Déu d’això. Amb una tal actitud, l’home per tot arreu produirà mal: en la literatura, en el servei, en la família, en la societat, en resum: en tots els llocs. L’home que només té en compte un sol aspecte de les coses és un cregut de si mateix, és brusc, tots arma en contra seu. Un home així no pot trobar l’equilibri enlloc. No pot ser un vertader cristià: només pot ser un fanàtic. El sectarisme en els pensaments mostra només que la persona encara es troba en el camí cap al cristianisme, però que encara no ha arribat a ell, perquè el cristianisme ja dona a la ment capacitat per a considerar aspectes diversos. En resum: ¡Que us guardi Déu del sectarisme! Mireu amb seny tota cosa i recordeu que pot en ella haver-hi dos aspectes completament contraposats, dels quals un encara no hagi estat per vós descobert. Un teatre i un altre són ben diferents coses, a l’igual que l’entusiasme del públic pot ser de dues sorts, puix que hi ha l’entusiasme de quan alguna ballarina de ballet alça la cama amunt, i aquell altre que es produeix quan un poderós actor amb una paraula colpidora eleva tots els sentiments alts en la persona. Una cosa són les llàgrimes vessades quan algun cantant foraster fa pessigolles a l’oïda musical de l’espectador (llàgrimes que, com he arribat a saber, ara a Peterburg vessen també els que no entenen de música), i una altra cosa diferent les que cauen dels ulls de qui, havent contemplat una representació viva d’una heroïcitat memorable, queda tot ell traspassat per l’emoció i, en sortir del teatre, amb nova força s’ocupa del seu deure, veient en el seu compliment una acció heroica també. ¡Amic meu! Estem cridats al món, no per a destruir i rompre, sinó per a, semblantment a Déu mateix, dirigir-ho tot cap al bé, incloent-hi també allò que l’home ja ha espatllat i ha girat vers el mal. En el món no hi ha una eina que no hagi estat designada per a fer servei a Déu. Aquelles mateixes trompetes, timpans, lires i címbals amb què els pagans gloriejaven els seus ídols, es van transformar, gràcies a la victòria sobre ells del rei David, en instruments per a celebrar exaltacions en honor del Déu vertader. I encara més es va alegrar tot Israel en escoltar la lloança a Ell feta amb uns instruments que fins llavors encara per a ella no s’hi havien fet servir. ~ 1845. ~ “Fragments escollits de la correspondència amb els amics”, de Nikolai Vassílievitx Gógol. Traducció: © Loïç Miquel Pérez Muñoz. ISBN: 978-84-120826-4-7. Dipòsit Legal: AB 663-2019. Data de publicació: 23 de desembre de 2019. Tots els drets reservats.
“Fragments escollits de la correspondència amb els amics”, de N. V. Gógol. XIV. El teatre, la mirada superficial sobre el teatre i la superficialitat en general.
